Res no s’acaba i tot comença

Al juny hi havia convocat el VI congrés nacional del sindicat. En Jordi hi participaria tot i el desencant passatger que li produí el missatge del Colomer. Després de les gran mobilitzacions del referèndum, el sindicat fixava la mirada en les futures eleccions de 2019 i es presentava davant la premsa com una eina per “assolir la República catalana”, que havia de rejovenir els òrgans de direcció i es dotava de “massa muscular.” Les coses, però, giraven per una altra banda, tal i com es començava a ensumar. Entre bambolines es teixia un pacte vergonyós que determinaria els mesos posteriors que li tocaria viure.

—Votaré l’Anselm, que ens portarà a la República catalana! —exclamà joiós al seu acompanyant. L’Anselm Teixidor, que havia capitanejat la vaga general més gran viscuda des dels anys dels avis, va ser novament escollit per àmplia majoria en aquell congrés. Això pintava bé, pensà.

Un centenar de braços dibuixaven un fons verd de les paperetes a la sala, ventalls, camises arromangades i entusiasme entre els afiliats que votaven els documents i revalidaven l’Anselm en un sala que quedava petita per primer cop en un ambient xafogós, accentuat pel caliu del projector.

Però el sanitari laportista no tenia coneixement de tot allò que es coïa més enllà de l’escenografia del congrés. Als bastidors de la intriga, feia mesos que es treballava per arraconar l’Anselm. La cooperació necessària i la maquinació deslleial feia anys que intentaven ocultar-lo i enviar-lo, en paraules contemporànies, “a la paperera de la història”. Tot i que l’Anselm comptava amb molta història, amb majúscules. Podrien renovar els òrgans amb argúcies i pressions, però difícilment podrien enterrar el símbol del compromís dels anys de clandestinitat, exili i presó del veterà sindicalista. La cooperació necessària es va decantar aleshores, en una llambregada de conspiració. Feia molt temps que el Magí, assalariat comptable del sindicat feia més de quinze anys, i altres conversadors de passadís, ho havien intentat, endebades. Però ara, en aquella conjuntura, hi trobaven el caldo de cultiu idoni. Llambregades i fregadís de mans. Ara era el moment? El motiu no era sinó els atacs furibunds i criminalitzadors de la premsa ultradretana contra l’Anselm. Ells no havien mogut un dit per contrarestar-los, és clar. No es podia consentir un secretari general amb aquella trajectòria i aquella imatge… La idea, és clar, va sorgir del Joaquim Colomer, que amb les expectatives de futur polític frustrades a les bastides del seu partit maldava per fer-se lloc i fer-se fort a la direcció del sindicat:

El desllorigador es va establir setmanes abans, en una conversa d’uns pocs posterior a una reunió amb un alt càrrec de la funció pública a la seu:

—Que no pot ser, que tot el que hem crescut ho podem perdre per la mala imatge del terrorista! —exclamà en Joaquim, mentre que en Tomeu Venturós i l’Estel Barranquera amb el cap cot amagaven la vergonya d’aquell comentari, i en Dalla, la Dúnia, en Robert i en Magí assentien silenciosos.

—Això només té una solució —oferí el misteriós Robert, que comptava amb moltes influències i connexions polítiques però que es mantenia a la distància organitzativa des feia un temps —El dia del congrés, ja que som més els que volem un canvi, el mateix dia, li presentem un document, un pacte, en què renunciï inesperadament al càrrec per motius personals…

—Això és molt bèstia! —expressà en Joaquim Colomer, que fins aleshores s’havia mostrat com el més bel·ligerant…

—Una altra solució és oferir-li un pacte de rotació, dos anys i dos anys —oferí la Dúnia Sanchis, que habitualment es manifestava taciturna i observadora, i que havia acabat d’aterrar al sindicat com a mà dreta d’en Magí —És el que es fa en aquests casos, fins i tot en acords judicials. I a més, només existirà una candidatura, la nostra, on podem incloure’ls i que no molestin. Ells no tenen temps de muntar-ne una altra.

—Ja ho tenim! —confirmà l’Abel Dalla, que es refregava les galtes i mirava neguitós a totes les bandes —Aquesta és la solució, que tingui un retir gradual i així ens curem en salut. Fet i fet, ja tindrem el sindicat a les nostres mans i tampoc tindrà cap marge de maniobra.

Va creuar una ullada confident amb la Dúnia, i un lleu somrís mentre recalava les mans sobre la taula ovalada que tantes reunions i acords havia presenciat. Llum tènue i tensió lumínica dels semàfors que entraven des la finestra, i una estridència de clàxon que anunciava el final de partida.

En Magí Papalló callava com un puta i escrivia una piulada a Twitter:

“La mediocritat s’expressa en projectes fallits, conflictius i de poc futur. El projecte d’Espanya és el conflicte. I això no és futur. Guanyar o perdre. Interessos col·lectius o interessos personals. Lluitar per tothom o lluitar només per jo. Només tots plegats compartim futur.”