Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Il·legalitzacions a l’espanyola: d’Abdó Terrades a ANB

[Publicat a Llibertat.cat el 3/2/2008]

Tot llegint avui un article al diari Gara sobre una història paral·lela del partit independentista basc ANB i del PSOE m’han vingut al cap altres situacions de persecució política al nostre país. L’Estat espanyol ha estat històricament recurrent a l’hora de practicar il·legalitzacions, prohibicions i altres mecanisme antidemocràtics al marge de la seva pròpia legalitat, només amb l’objectiu d’eliminar del mapa qualsevol opció política o social emancipadora. L’article en qüestió, molt recomanable per als qui obliden la història, repassa els moments en què ANB i el PSOE van ser aliats, fins i tot el moment en què aquests dos partits signaven un document el 1974 “destinat a remarcar que el 1936 havia pres forma un front nacional liderat per Aguirre en què s’havia practicat la lluita armada contra la rebel·lió.”

Ramon Sola, a l’article “EL PSOE, contra su aliado de trincheras y gobiernos”, retrata perfectament quin és el tarannà d’un partit que ha dilapidat tots els seus principis polítics fundacionals.

La història ha fet una giragonsa i els qui es presentaven com aliats en la lluita contra el feixisme en pocs anys han esdevingut perseguidors dels seus companys de combat. Ara en diuen il·legalitzacions, legitimats des d’un pretext que recupera l’esperit de la Santa Inquisició. Però és clar que la cosa és més complexa que una simple traïció. Se n’ha escrit suficientment i qui vulgui informar-se sobre el viratge claudicant de moltes organitzacions de l’esquerra i del nacionalismes “perifèrics” té molta bibliografia al seu abast per treure’n les seves pròpies conclusions.

Una pel·lícula que coneixem molt bé les catalanes: en el nostre cas, la burgesia autòctona ha truncat repetidament tots els intents d’emancipació nacional i  social. Els cops d’Estat de Pavía, Miguel Primo de Rivera o de Franco (i podríem incloure-hi la darrera Restauració borbònica a la llista) posen de manifest de quina manera la classe dominant del país ha utilitzat reiteradament les classes populars per consolidar el seu poder, però posteriorment ha recorregut al socors de l’oligarquia centralista i al soroll de sabres per aturar qualsevol intent de ruptura de caràcter democràtic. Una història repetida fins que n’aprenguem.

Hi ha qui pensa, i ha estat el pensament predominant d’algunes civilitzacions i corrents filosòfics,  diguem-ne des d’una perspectiva pessimista, que la història de la humanitat és una repetició dels fets. Una suma de tornades de lluites entre les classes dominants i les classes oprimides, que només es resolen temporalment, condemnats a caminar a través d’aquest passeig cíclic. Una concepció cíclica de la història en què tot es repeteix com en el mite de Sísif. En canvi, els plantejament filosòfics del socialisme, especialment en el seu vessant més científic del marxisme, aquest l’avenç de la Humanitat i de la història camina amb un cert optimisme, ja que la història de la humanitat avança linealment, acumulant millores i progressos, i ens promet que algun dia s’esdevindrà que la Humanitat no haurà de preocupar-se per la fam, l’explotació, la dominació, les desigualtats o les guerres. És, en gran part, el substrat de la cultura judeocristiana que es va dipositar al corrents socialistes ja al segle XIX.

Al meu parer, totes dues concepcions contenen part de raó. És més, sembla que són perfectament conciliables. Com ho són totes les realitats oposades de les complexitats de la ment humana i de l’existència i de les persones i les col·lectivitats. Sigui com sigui, a través d’un moviment lineal o cíclic, la història reprodueix uns fets similars periòdicament. I, malgrat que podríem interpretar el nostre benestar relatiu com una conquesta parcial de les lluites per l’emancipació, la paradoxa és que milions de persones moren arreu del món de fam i de set, i resten encara més subjugades al domini dels poderosos. I la vida dels humans continua regint-se per una relació de dominació, explotació i  alienació de la majoria per part d’una minoria privilegiada.

Fa un parell d’anys vaig fer un article sobre la figura del del figuerenc Abdó Terrades (1812-1856). Aquest pare del republicanisme vuitcentista va tenir una vida d’aquelles de la qual se’n podria fer una pel·lícula de temàtica històrica, amb molt de suc. Membre de la Milicia Nacional, abd_terradescombaté els absolutistes des dels catorze anys; va pertànyer a societats secretes, com ara la que tenia per nom “Sociedad de los Derechos del Hombre” (1836); va col·laborar a la creació de les primeres societats obreres, l’Associació Mútua de Treballadors (1838); i va ser introductor de les idees socialistes a Catalunya, a partir de la seva relació amb Etienne Cabet, l’impulsor de la colònia Icària als Estats Units, que tenia com a objectiu «substituir el privilegi i la propietat individual, per la igualtat i el comunisme». Un projecte impulsat també per republicans com Narcís Monturiol, l’inventor del submarí, i Anselm Clavé, fundador dels cors que porten el seu nom.

Abdó Terrades va morir a Medina Sidonia el 1855, deportat pel general Zapatero –no és un lapsus!-, un governador militar anomenat “Tigre de Catalunya”, més conegut per bombardejar la ciutat de Barcelona i ordenar l’execució dels líders obrers. Eren els temps en què la Ronda d’En Tarrés, una mena de GAL a mans d’un confident expresidiari, assassinava republicans i obreristes. Terrades visqué una vida de persecucions, exilis i empresonaments, empaitat tothora pels Mossos d’Esquadra i processat per la justícia francesa i espanyola.

Però el que em va copsar més és llegir que Terrades, el primer alcalde republicà de l’Estat, va ser escollit en cinc ocasions alcalde de Figueres  entre els anys 1841 i 1854. I en cinc ocasions el seu nomenament democràtic va ser anul·lat, entre altres raons perquè es va negar a jurar fidelitat a la reina regent. Tan sols va aconseguir exercir com a càrrec electe tres dies seguits, i seguits d’una nova detenció.

Les il·legalitzacions dels partits vénen de lluny. Ara els tocarà a ANB i EHAK. Demà segurament als independentistes catalans. Ja hi trobaran alguna excusa.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Articles a Llibertat.cat, General, per dixitdixi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent