Res no s’acaba i tot comença

Al despatx adjunt on es realitzava el congrés, a la sala d’actes de la facultat de Comunicació de la universitat, es preparaven les còpies de la documentació i s’hi amuntegaven credencials i paperetes damunt la taula. Un calendari de paret de dos anys abans endomassava aquell comitè improvisat: “A la universitat, per la República i els drets socials!”

La Dúnia, en Dalla, en Tomeu i l’Estel conversaven i preparaven el material. Aleshores van aparèixer en Magí amb en Joaquim Colomer i en Robert Casas. El congrés no s’havia iniciat, el rellotge indicava que encara restaven dos quarts perquè la gent accedís a la sala un cop acreditats.

—Ja ha arribat? —va interrogar en Colomer.

—L’he vist fora abans, que s’estava fent un cafè amb el seu germà i la Bel al bar de la cantonada, aclarí en Dalla.

—Doncs que vingui, ara serà el moment de plantejar-li el pa que s’hi dóna. Ja té clar que només es presenta una candidatura de secretariat per tal de facilitar les coses. Ara cal posar sobre la taula l’assumpte de la rotació i de la seva retirada en dos anys.

En aquell moment l’Albina va accedir al despatx, amb un gran somriure i un comentari jocós sobre el clima de secretisme que s’hi respirava. N’estava una mica al cas, perquè la conxorxa ja corria en petit comitè, i ella era experta en indiscrecions i xafarderies. Però ja malfiava d’algunes de les intrigues de passadís, perquè havia sorprès més d’un cop la Dúnia i en Dalla entre murmuris, que tallaven la conversa de cop i volta, ell amb aquell caparrot i un cop d’ull crescut i suspicaç, i ella, amb aquella veueta de monja disgustada, que la saludava amablement.

—Avui li ho proposem, i no ha de passar res que no hagi de passar —puntualitzà la Dúnia, que mirava tothom amb ulls felins.

—El que digueu, és una decisió col·lectiva —expressà en Magí amb un quequeig delicat. En Robert va puntualitzar que la clau de la proposició era evitar un mal major que perjudiqués el sindicat. I que qualsevol estridència durant el congrés podria sortir d’aquell espai i arribar a la premsa. I als partits. Ell, precisament, era la peça que connectava amb els mitjans. Comptava amb uns tentacles insospitats, i va esgrimir aquesta idea com a eina de pressió. Si no hi accedís, tot anava al carai!

—I on és el Brauli? —reclamà en Magí.

—A la paradeta d’acreditacions —va aclarir l’Albina.— Hem xerrat una estona. Està força animat.

La Dúnia, amb veu dolça, els va advertir, adreçant-se al Magí: —Crec que és el moment d’avisar-los i que vinguin, que no se’ns posi el temps a sobre. Podries trucar tu a l’Anselm per dir-li que vingui o començarem tard.

Però en Magí no es va atrevir a trucar-li, insegur, mans a les butxaques durant tota l’escena, i va optar per enviar un missatge a la Bel: “Som al despatx. Hauríeu de venir ràpid un moment abans que s’iniciï el congrés. Hem de lligar quatre coses.”

Quan van arribar l’Anselm, l’Hèctor i la Bel, una rotllana dels presents els esperaven damunt la taula del despatx. En Colomar i la Dúnia van prendre la paraula, a mode de missatgers, amb el document de renúncia damunt la taula:

—Hem acordat, tots els membres de la candidatura única que som aquí, que tot i que tu apareguis formalment com a candidat a secretari general, s’establirà una rotació del teu càrrec, que realitzarà el vicesecretari tal i com estableixen els estatuts —puntualitzà en Colomer, amb alguns dits damunt del document. —Hauries de signar el compromís de la teva renúncia al càrrec quan hagin passa els dos anys, per evitar malentesos posteriors. Creiem que és pel bé de sindicat, i ho hem valorat col·lectivament com la millor sortida.

L’Hèctor va serrar les dents i la Bel va clavar una mirada de greu reprovació que va fer abaixar molts caps. Havia estat una emboscada molt bruta. L’Anselm, que realment no s’ho esperava, va apropar-se al document, el prengué i el va llegir detingudament, ulleres aixecades per salvar la miopia.

—És un model estàndard que es fa servir a les empreses per establir la renovació pactada de càrrecs. Té totes les garanties i respectarà la confidencialitat i la protecció de dades… A l’acta del congrés, és clar, encara que se’t voti a tu com a secretari general, caldrà que consti que el teu mandat serà de dos anys i que els dos anys següent seràs rellevat per en Magí —La Dúnia puntualitzà les paraules garanties, confidencialitat, protecció de dades i acta arrossegant la llengua pel paladar i repicant amb el bolígraf damunt la taula, tal com si tingués el document a mà.

—Però això és una ensarronada! —Va protestar l’Hèctor, emprenyadíssim, i va fer camí de la portà i tornà al costat del germà, enmig d’un silenci sepulcral que va trencar la veueta d’en Tomeu Venturós:

—Estaria bé que tots els membres de la candidatura hi donessin el vistiplau. Vaig a buscar la resta… —I sortí esperitat en direcció a l’entrada de la sala d’actes.

—Això no són maneres de fer les coses! Vam pactar una proposta de secretariat de consens, per evitar les tibantors i les travetes. I ara ens veniu amb això! No és democràtic, perquè és una maniobra que es fa d’esquenes a l’afiliació que ha de participar al congrés… —La Bel, amb el to i els gestos semblava del tot disposada a estripar la baralla. Havia picat pedra durant molts anys i ara veia que usurpaven la legitimitat d’aquell treball amb una intriga de saló.

—Tant és… Ja signaré. —Resolgué l’Anselm per refredar la tensió. Temia que tot se n’anés en orris o, pitjor, que una espurna provoqués un conat de mastegots dins del despatx, a pocs minuts del congrés i amb els afiliats i la premsa que ja havien accedit a la sala. Coneixia el germà i va calcular molt bé la tensió de l’escena.

Anselm Teixidor va signar el document “reservat” davant dels presents. La Bel i l’Hèctor van acceptar aquella decisió difícil. El congrés es va desenvolupar com estava previst.