Res no s’acaba i tot comença

El do d’esperar amb deliri
un nou paisatge.

La finestra no es mou
ni s’ha mogut des fa cent anys
quan de Cuba vingueren atapeïts
alçant aquesta casa del diable.

Un do natural
de les suors dels negres o mulats
per vestir cent anys de riqueses
i misèries
d’esperar amb deliri un nou paisatge.

Baves verinoses les fregaren les minyones
petjades de les botes militars
secretes escopinades del mossèn.

I els fills són bords i cruels
per cent anys d’avenirs senyorials.
Mal que
no canviï el paisatge
de les palmeres sordes i el vent
enquimerat per les gavines.

Deliraré d’esperar que es mogui.

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)