Servitud

Publicat originalment a Llibertat.cat 15/04/2014

Servitud.(Memòries d’un periodista), és una novel·la bastant coneguda de Joan Puig i Ferreter, escrita als anys vint del segle passat. Aquesta obra retrata, a través d’una ficció, les complexitats de les relacions de submissió i obediència que es donen al món dels mitjans de comunicació.

La ficció està situada al diari La Llanterna i està conduïda través del testimoni d’un periodista, que correspon a l’alter ego del novel·lista, que havia exercit de periodista a la seva joventut. El nom del diari fictici amaga el nom real d’un diari d’esqueles i anuncis de relax i de tota mena, La Vanguardia; i el nom del seu director d’aleshores, d’una nissaga aristocràtica coneguda que avui encara es manté al poder (els Godó), que es converteix a la ficció en Don Hilarió. D’això que inicialment l’autor la va voler titular Don Hilarió i els seus criats.

Un segle després de la realitat que ens descriu aquesta novel.la, la feina dels professionals de la comunicació continua estant regida pels interessos i designis d’aquells qui gestionen el poder i no el volen cedir a la població. És per això que haurem sentit més d’un cop que avui en dia les guerres ja no es guanyen amb els tancs  –o no només-, sinó amb els mitjans de comunicació.

Fa uns anys, amb motiu del cop d’estat a Veneçuela contra el president legítim i constitucional de la República Bolivariana, Hugo Chávez, vaig escriure un altre article per a una revista local en què exposava igualment com la novel·la Servitud (Memòries d’un periodista) de Puig i Ferreter mostrava la relació de submissió, complicitat i dependència de molts professionals de la informació amb el poder. D’exemples n’hi ha a garrafades. Aquest 14 d’abril ha fet dotze anys d’aquell cop d’estat mediàtic a Veneçuela, una vertadera escola del periodisme colpista que sí ha reeixit en canvi en altres indrets del Món.

Aleshores relacionava la servitud periodística (la dels grans mitjans, és clar, que és la que permet el desenvolupament dels professionals en aquest ofici) amb les conspiracions i els intents de cops d’estat contra el govern d’Hugo Chávez, que a Veneçuela i des de l’estranger es van exercir bàsicament des d’uns mitjans poderosos, i amb curiosos lligams econòmics aliens a aquella república.

Els poderosos mass mèdia van actuar amb impunitat i amb el suport de les potències denominades occidentals, com han fet durant les darreres setmanes també entorn de Veneçuela, seguint els interessos socioeconòmics, passant per sobre de la vida i de la dignitat de les persones, i amatent a esmolar la seva millor arma de guerra: la informació, o la desinformació. Poc comptava, aleshores i ara, que la majoria de la població hagués escollit democràticament i massiva un president que volia aplicar transformacions socials per acabar amb la fam i l’analfabetisme.

És clar que tot això també passa a casa nostra. No fóssim ingenus de pensar que els catalans estem vacunats contra el mal de la servitud periodística. Només cal llegir o sentir atentament les notícies per adonar-nos que quasi totes repeteixen el mateix patró de selecció, tractament, llenguatge i interpretació. Les germanes clòniques reprodueixen les mateixes notícies, amb petits matisos. I aquesta servitud es converteix fins en negació quan es renuncia als principis i deures que han de tenir els professionals de la comunicació.

I qui diu casa nostra bé diu més a prop. No fóssim ingenus de pensar que els independentistes i d’esquerres estem vacunats per a sempre contra el mal de la servitud periodística. Un fet que no hauríem de permetre. Mai. Perquè aquesta servitud, o la renúncia a l’honestedat informativa, o sigui la manipulació, bé es convertiria en la renuncia als principis i deures de l’activista comunicatiu o militant.

En aquest sentit, convé molt recordar que el col.lectiu Contrastant (www.contrastant.net) -popularitzat fa anys per obrir el debat sobre els recomptes de les manifestacions- va publicar diverses anàlisis, mètodes per quantificar els actes massius i altres estudis amb la voluntat de desvetllar una visió crítica en aquests professionals. Encara avui s’hi pot trobar a la seva web molta d’aquesta informació, entre la qual l’ignorat codi deontològic dels periodistes. Una informació a l’abast que pocs han volgut aplicar a la seva feina diària, segurament perquè la servitud és una patologia que tapa les oïdes, fa emmudir i paralitza les mans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *