Martín Villa: quan la memòria i la justícia encalcen el criminal

 Publicat originalment a Llibertat.cat 03/11/2014

Que la jutgessa argentina María Servini de Cubría hagi dictat una ordre internacional de detenció contra l’exministre espanyol Rodolfo Martín Villa i 19 feixistes més -responsables d’incomptables crims polítics- és una gran gran notícia. És com si la Justícia s’hagués desvetllat de cop i arribés des d’”allende los mares.” D’allí on les Repúbliques i els valors democràtics van encetar el camí molt abans que als territoris peninsulars, subjugats a la monarquia i a la Inquisició durant tants segles.

Martín Villa s’ha convertit en el cap simbòlic d’una llarga llista de criminals vius que van participar activament en l’etapa franquista i postfranquista del règim. Uns criminals que ara es veuran empaitats per la justícia universal (en dret jurisdicció universal o principi d’universalitat). I mereix ser destacat als titulars, per davant dels altres criminals, pels seus mèrits repressius, per la facilitat en l’adaptació i el camuflatge, i també pel poder polític-econòmic que ha ostentat com a president de Sogecable, president privatitzador d’Endesa i de la colonitzadora Enersis.

A banda de ser el senyor que ens ha extorsionat durant anys a través de la factura de l’electricitat, Martín Villa té un pedigrí de feixista actiu i de responsable de la guerra bruta exercida per l’Estat al llarg de la mal anomenada Transició. I concretament és un personatge odiat per l’independentisme català, des fa dècades, per l’interès obsessiu en exercir la repressió contra aquest moviment.

No és el primer cop que ha estat implicat en processos judicials per crims d’Estat, però la mà negra i poderosa del poder sempre li havia tret les castanyes del foc. Va lliurar-se’n en el cas de l’atemptat amb apunyalament contra Antonio Cubillo, dirigent canari de l’MPAIAC, a mans de dos mercenaris, que el van deixar invàlid el 1978. El 1980 també va evitar haver de declarar per l’anomenat Cas Scala, l’atemptat de 1978 contra una sala de festes a mans d’un provocador (Joaquín Gambín, “El Grillo”) pagat amb fons reservats del Ministerio d’Interior que dirigia.

Com en els casos anteriors, els assassinats de 5 treballadors i els 150 ferits de bala a Vitòria el 1976 tampoc van suposar un contratemps per a Martín Villa, responsable de l’actuació repressiva junt a Manuel Fraga Iribarne, llavors Ministre de la Governació, i  el General Campano, director de la Guàrdia Civil. Aquest crim, juntament amb altres tants, és el que la jutgessa María Servini investiga i pel qual ha ordenat la detenció del factòtum franquista.

La llista és llarga, i Martín Villa hauria de retre comptes també per les responsabilitats com a ministre d’Interior espanyol (1976-1979) i fins a ministre d’Admnistració Terriorial (1980-1981) i vicepresident del govern espanyol (1981-1982), anys en què també se’l relaciona amb el terrorisme d’Estat al País Basc, en la tensió dels grups blavers violents als País Valencià i tants altres casos.

Anteriorment Martín Villa va exercir de responsable de diferents organismes de la dictadura franquista: Jefe Nacional del Sindicato Español Universitario (1962-1964), president del Sindicato de Papel, Prensa y Artes Gráficas, Delegat provincial de Sindicats a Barcelona (1965), Director General d’Industries Tèxtils del Ministeri d’Indústria (1966), Secretari General de l’Organización Sindical (1969), Governador Civil y “Jefe provincial del Movimiento” de Barcelona (1974), així com Procurador a les Corts durant nombroses legislatures. Un currículum insuperable, que si es tractés de fer una justícia a fons, la jutgessa argentina no sabria per on començar.

Però pel que fa al cas, i cenyint-nos al cas dels catalans, no podem oblidar que aquest expert en la repressió i l’escapoliment va ser el responsable de la retirada de l’amnistia de 1977 als independentistes catalans (Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Josep Lluís Pérez i Àlvar Valls) detinguts abans d’aquesta llei que va obrir les presons per a tots-tots els presos polítics de l’Estat. Excepte per als independentistes catalans. Una llei de punt i final que va produir l’alliberament dels presos polítics de tota mena i condemna, però que també tirava terra al damunt per sempre més sobre els crims del franquisme, crims dels quals el mateix Rodolfo Martín Villa era responsable. Llei de punt i final.

Àlvar Valls, un dels independentistes encalçats pel dit assenyalador franquista, ho explica al llibre Al cap del anys:

“La finta de Martín Villa no era gratuïta. L’Audiencia Nacional, en aplicar-nos l’amnistia, no havia fet res més, amb la llei a la mà, que el que havia fet en excarcerar tots els presos d’ETA. Però el Govern espanyol –i especialment Martín Villa, que poc temps abans havia estat governador civil de Barcelona– tenia uns compromisos polítics que no podia desatendre, especialment amb l’alta burgesia catalana, alarmada per la mort d’un dels seus i que els últims mesos des de la patronal Foment del Treball havia clamat contra la possible aplicació de l’amnistia al nostre cas. Per això va intentar fer tornar les coses al seu lloc.

El nostre alliberament, doncs, va durar tot just vint-i-quatre hores. A partir d’aquell moment, va començar la meva vida de fugitiu.”

Adéu a l’amnistia de 1977 per als independentistes catalans; per aquests i per a tants d’altres que no se’n van poder beneficiar, tot i que els causes pels quals se’ls va jutjar eren anteriors a la llei d’amnistia.

Un altre llibre de memòries, Rotxec. Història etimològica i complementària de l’independentisme combatiu i revolucionari, escrit per l’independentista Quim Pelegrí i com l’anterior publicat per Edicions del 1979, descriu més extensament diversos aspectes poc recordats sobre Martín Villa:

“Per la seva trajectòria, especialment en l’etapa de ministre de Governació (que després es va anomenar Ministeri de l’Interior) es va convertir en un dels personatges més odiats. (…)

Era conegut popularment com “la porra de la Transició”, a causa de l’excessiva duresa que usava per reprimir manifestacions obreres i estudiantils. En qualsevol cas, Rodolfo Martín Villa fou un personatge gris, que tenia certa manca de destresa en el moment de fer declaracions, i així en va fer algunes i digué certes coses al llarg de la seva carrera que reflecteixen clarament el seu tarannà gens democràtic. Com molts d’altres, el personatge es perdia per la boca. Per als possibles lectors més joves, els quals potser no en coneixen algunes de les seves frases més explícites i significatives, sense ànim de ser exhaustiu i conscient que probablement me’n deixo alguna “perla”, faig tot seguit la tria següent: “Tot li ho dec a Franco”, i “L’ordre públic no és negociable”. “Van dos a un… a favor nostre”;  “Admiro José Antonio [es referia a Primo de Rivera, el fundador de la Falange] encara que no es porti”.  “Opino que les mesures policíaques rectament administrades són també solucions polítiques”; “Això nostre són errors, allò altre són crims”. I en el marc del clima creat per l’escalada repressiva, va declarar: “Hi ha una cosa que no es concedirà: l’autodeterminació o separació”. “Em nego a qualsevol depuració. Això no treu que no hi hagi responsabilitats”; “No crec necessari depurar la policia, encara que de tota manera no podria”;  “No tinc més de vint policies dels quals puc refiar-me.” Poc després, hi hagué un debat parlamentari entorn de les escoltes telefòniques al Consell General Basc, entre el senador Juan María Bandrés i el mateix Martín Villa. I arran d’una acció dels CAA (15 de novembre de 1978), la Guardia Civil els perseguí i provocà tres morts i quatre ferits (la majoria totalment aliens als activistes autònoms); com de costum, la versió oficial diferia de la realitat dels fets, i el ministre digué: “Allò que he dit sobre Mondragón és la veritat i això mateix ho mantindria encara que no tingués raó”.

A més de les seves frases més conegudes i relacionades amb el terreny de la repressió, al qual va estar més estretament lligat, també va tenir una faceta d’ideòleg franquista. «L’any 1981 el ministre Rodolfo Martín Villa, un de tants franquistes reciclats, va presentar un projecte de llei que entre altres coses pretenia limitar, a favor del castellà, les polítiques lingüístiques de les comunitats autònomes. En la presentació del projecte de llei al Senat, el ministre Martín Villa va pronunciar unes paraules que ens són familiars:

”No pot haver-hi una Espanya forta que no es fonamenti en una nació única, amb una sola ciutadania política, amb un idioma comú, i amb el respecte públic i notori a un mateix text constitucional”.

 

Això dit: Martín Villa s’ha escapolit molts cops, així com fan els capitostos a les pel·lícules de gàngsters.  Però ara, junt a la memòria, la justícia també encalça el criminal, encara que sigui des de l’Argentina.  Potser algun dia podrem passar comptes a tots els que s’ho mereixen.

“Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *