Catalunya (Països Catalans) serà republicana o no serà

Publicat a Llibertat.cat 06/08/2012

Fa justament un any, per aquestes dates, vaig publicar un article a Llibertat.cat en un sentit similar al que escric ara. En aquella ocasió prenia com a motiu els versos de l’obra prohibida de Serafí Pitarra, Don Jaume el Conquistador. I plantejava diverses idees entorn del rumor, la possibilitat i algunes dades que ens indicaven que el borbó Juan Carlos I podria estar morint-se.

Fa pocs dies el rei dels espanyols i general de tots els exèrcits va patir una trompada descomunal que em va fer venir al cap aquell article de fa un any inspirat per en Pitarra. La caiguda de morros em va semblar un bon presagi i una metàfora de la decadència del Regne d’Espanya.

Passat un any, sense que la meva predicció s’hagi complert encara, torno a plantejar la inevitable circumstància humana que portarà el cap d’Estat al podrider de l’Escorial, junt amb les altres borbons i nobles espanyols de trista memòria.

I repeteixo la importància de l’agonia i l’extinció física de borbó perquè ens hauria de preparar per a un futur incert. Perquè el projecte d’Espanya, també moribund, intentarà regenerar-se amb el recanvi. I hi ha moltes peces en joc que ens convindria tenir en compte.

A l’article de fa un any, del qual aquest és un refegit d’idees actualitzades, exposava que aquesta mort era un fet i cosa de poc temps, després de la qual ens hauríem d’empassar dies de condol i de reportatges hagiogràfics. Molt pitjor que la victòria de la Roja i que les visites del Papa.

I reflexionava també si no seria una celebració efímera per als catalans -per allò de morta la cuca mort el verí o mort el gos morta la ràbia-.

El cas, i el que realment em preocupa, és que l’enemic ja compta amb una important operació de recanvi, amb hereu i santificació: tant si hi ha mort física com si no. Per aquest motiu deia ja aleshores que caldria que els independentistes calculéssim tots els escenaris possibles davant la mort del borbó. Amb mort física o amb incapacitació, amb hereu, amb regència o amb Espanya Confederal coronada.

Aleshores demanava atenció a certes vel·leïtats monàrquiques que havien insinuat “prohoms” del sobiranisme i també alguns partits amb vocació botiflera. Durant els darrers anys s’han articulat algunes propostes que dissocien el projecte independentista dels consubstancials principis republicans. Un exemple clar és l’article de López Tena “Monarquia o república? Independència!” aparegut el novembre del 2009, o el contingut en el mateix sentit al Petit manual il·lustrat sobre la independència publicat per la Revista Omnium núm.15 la tardor del 2010.

Mort el borbó actual el recanvi es prepara des de l’estructuració de l’Estat, per tal que el projecte d’Espanya pugui perllongar-se uns anys més com a Destino en lo universal. Amb tota certesa, aprofitant el recanvi, ens intentaran fer empassar propostes confederals coronades, forals o de lliure associació a un regne que els catalans hem detestat històricament.

I com ens ens voldran posar en aquest embolic de cordes? Davant l’augment de la consciència independentista i la necessitat de l’Estat de trobar una reestructuració per al fracassat model autonòmic, tots podem imaginar-nos com podria quedar la cosa. Mentre el País Basc ja té un peu fora i s’albira la seva emancipació, els catalans del Principat podríem quedar subjectats al projecte espanyol a partir del model d’estat associat, pacte fiscal o Commonwealth a la catalana. Una fórmula que ja sabem que perpetuaria a casa nostra Tele5, l’ocupació militar, la supremacia lingüística de l’espanyol, el poder financer hispànic i un llarg etcètera de greuges que condemnen el nostre poble a la desaparició i l’espoli.

I com vaig advertir fa un any, anem molt amb compte, perquè alguns pretenen donar-nos gat per llebre. Catalunya (Països Catalans) serà republicana o no serà.

Per això és molt important que l’independentisme real, el de les profundes conviccions republicanes i socials, estigui al capdavant del procés d’alliberament nacional. No podem deixar espai ni temps a les maniobres amb què es pretenen diluir aquests elements històricament lligats al poble català i a la lluita per la llibertat.

Un bon exemple de moviment popular que no permetria bescanviar-se amb facilitat per aquestes engrunes del pactisme és l’ANC. Aquest model, que afavoreix l’expansió i la implantació popular, i que per principis fundacionals (la seva assemblea constituent) no pot acceptar donacions de cap partit polític, que arrenca d’un exemple com el de l’Assemblea de Catalunya dels anys setanta, posa les bases perquè el procés d’independència no dilueixi aquest component republicà. I tantes altres coses que serien motiu d’uns altres escrits.

Per últim, i tal i com vaig escriure fa un any, insisteixo que convé preservar, junt amb el republicanisme històric de les classes populars catalanes, la tradició d’anomenar “Can Felip” a les latrines, als vàters. I vist com van de ràpid les coses convé que preparem la nostra benvinguda particular al recanvi. El terme “Can Felip” ve de lluny. Joan Coromines va deixar escrit al Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana què representa aquest nom per als catalans. Prenguem-ne nota:

“Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel•lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral•lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros.” (Hostalric, BDC XIII, 116)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *