Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Publicat el 11 d'agost de 2017

“4 contes socials” (1934), un exemple de literatura comunista a Catalunya

"4 contes socials" (1934), un exemple de literatura comunista a Catalunya
“4 contes socials” (1934), un exemple de literatura comunista a Catalunya

Publicat originalment a Llibertat.cat 23/06/2012

El context històric en què es realitzen els dos concursos de contes socials convocats per la Secció de Literatura i Belles Arts de l’Ateneu Enciclopèdic de Barcelona és un moment de transició en la conjuntura política catalana, que té molt a veure amb el contingut d’aquests cinc contes socials que s’analitzen i que van ser presentats al concurs literai de l’Ateneu.

D’una banda, es tracta d’un moment d’afloriment de la cultura marxista en el panorama català, una cultura marxista sense gaires antecedents ferms i que es mou en la desorientació a causa de la poca implantació organitzativa i l’atomització. A Catalunya la presència d’organitzacions socialistes és petita fins als anys 30 (PSOE, USC, Joventuts Socialistes i petits partidets tenen una presència testimonial). Això tot just declarada la II República, i quan la literatura de caire social anterior pertanyia a l’àmbit de l’anarquisme o dels sectors republicans-liberals, que es feia bàsicament en llengua espanyola.

La cultura del nacionalisme radical que s’organitza al marge del regionalisme durant la dictadura de Primo de Rivera tampoc tracta suficientment el tema de les reivindicacions obreres. Per una altra banda, aquests concursos literaris es realitzen poc abans dels fets del 6 d’octubre del 1934, data de l’intent d’insurrecció que defineix el panorama polític dins els moviments de l’esquerra i del catalanisme, donat que les conseqüències posteriors al 6 d’octubre clarifiquen l’evolució del panorama polític. Parlem, doncs, d’un moment concret determinat del naixement de la primera cultura marxista a Catalunya, que sobretot gira al voltant de l’Ateneu Enciclopèdic i Popular dominat pel BOC i sector afins, i que es situa entre la proclamació de la II República i els fets del 6 d’octubre del 1934. Una altra tradició socialista, la de la Unió Socialista de Catalunya (USC) de Rafael de Campalans i de Serra i Moret, que es movien en els ambients culturals de l’Ateneu Polytècnicum, en canvi, no tindrà la mateixa incidència durant aquests anys.

L’origen ideològic dels autors en qüestió és important, perquè no procedeixen d’una tradició socialista anterior, sinó que evolucionen cap al marxisme segurament a conseqüència del context nacional i internacional. Alguns d’ells, Salvador Roca i Roca, en aquests anys militen al Partit Català Proletari (l’any 1933 encara Estat Català-Partit Proletari, molt lligat al món sindical del CADCI), que prové de militants del separatisme insurreccional dels anys vint, que evolucionen cap al marxisme en un marc de descontent per les renúncies del macianisme i de fortes reivindicacions socials. Agustí Bartra també cal situar-lo en aquesta línia política, molt lligat a Salvador Roca, amb qui col.laborava a la revista Mirador.

Pere Vigués i Josep Comabella, en canvi, militen activament en el Bloc Obrer i Camperol, la primera materialització organitzativa que reuní diversos grupuscles comunistes. Tot i que, a diferència del PCP, no es definís com a independentista. Ara bé, el BOC també es nodreix de militants provinents del separatisme insurreccional1, com ho foren Miquel Ferrer, Josep Rovira, Jaume Miravitlles, etc. Fet que dibuixa un entramat de relacions personals i culturals entre aquests i els primers. Si a això hi sumem que aquests diversos sectors confluïen en ambients com el CADCI o l’Ateneu Enciclopèdic és fàcil entendre que uns i altres compartissin una mateixa línia cultural. Sobretot pel que fa a la llengua i als aspectes de cultura nacional.

Un fet molt indicatiu d’això és que, per exemple, uns dels ideòlegs del PCP, filòleg i promotor editorial, Manuel Gonzàlez Alba, mort durant els enfrontaments del 6 d’octubre, era deixeble de Pompeu Fabra i tenia forts vincles familiars i polítics amb Ventura Gassol. Gonzàlez Alba és un pont de tants en què s’hi barrejaven les reivindicacions polítiques obreristes i la tasca literària dels anys 30. O el fet simptomàtic que Joan Salvat-Papasseit, que freqüentà ambients anarquistes i socialistes, i que fou secretari de la Secció de Literatura i Belles Arts de l’Ateneu Enciclopèdic l’any 1915, tenia forts lligams amb el separatisme insurreccional i conspiratiu, donada la seva amistat amb Daniel Cardona. Tot uns antecedents d’aquesta xarxa de relacions. Cardona és el primer dissident del macianisme, en aquest cas des del grup Nosaltres Sols!, per bé que aquesta dissidència no es prengués des d’una òptica socialista. Els altres dissidents del macianisme, provinents de la resistència catalanista contra la dictadura de Primo de Rivera, són els pertanyents al grup de Jaume Miravitlles, Miquel Ferrer, Josep Rovira i altres, que es vertebraran al voltant de la Federació Comunista Catalano-Balear, que més tard esdevindrà el BOC; i el grup de Jaume Compte, Gonzàlez Alba, Salvador Roca, etc., que formaran el Partit Català Proletari (PCP), més fidel als aspectes de l’alliberament nacional. En resum, les dues opcions emergents del marxisme a Catalunya durant aquells primer anys 30, que més endavant confluiran en alguns casos en la formació del PSUC i en d’altres del POUM. Dos corrents que conviuen durant l’etapa 1931-1934 i que comparteixen nombrosos aspectes estratègics. La tasca literària a l’Ateneu Enciclopèdic, amb un objectiu d’adoctrinament i d’organització, n’és un símptoma d’aquesta aliança. Precisament, sota el nom d’Aliança Obrera, s’alien aquests dos partits i alguns altres a partir de la proposta tàctica del BOC de fer un front conjunt a les eleccions.

No és casual, doncs, que un Ateneu Enciclopèdic amb implantació hegemònica del BOC optés per fer aquests concursos de contes socials2 com a part de la seva tasca formadora de la classe obrera. La feina anterior de la Secció de Literatura i Belles Arts no havia realitzat concursos, però sí en canvi nombroses conferències i actes literaris tan diversos com ambigus. A l’Ateneu Enciclopèdic s’havien realitzat cicles de poesia que tractaven d’autors com Gabriel Alomar, Joan Alcover o Manuel Machado, i actes tan diversos com l’Homenatge i vetllada necrològica en memòria del bisbe Torres i Bages i la Conferència de Salvador Dalí sobre el surrealisme l’any 1930. Un Dalí, per cert, que passaria a escriure a les revistes del BOC sobre la seva proposta surrealista, en línia a les propostes dels comunistes francesos.

El context històric immediat que reflecteixen aquests contes és, però, el resultat de les tensions socials que viu la Catalunya republicana dels anys 19933-1934. En especial es reflecteix la vaga general del gener de 1933 (sobretot pel que fa als contes de Bartra, Comabella, Roca i Vigués), encara que la mobilització de la vaga i les accions de masses encara responien al comandament anarquista dins la CNT. No obstant això, aquests contes tenen la intenció de fer un tractament obrerista de la seva concepció política; obrerista quant a proletariat industrial urbà, malgrat que el component militant del BOC i del PCP, per exemple, pertanyés a un substrat social diferent al proletariat industrial, majoritàriament. Els militants del BOC eren provinents de la menestralia urbana i dels treballadors lligats a l’ensenyament i al treball d’oficina; pel que fa al PCP i al CADCI provenien sobretot dels petits tallers, l’hosteleria i del proletariat de botiga, els famosos “saltataulells” que el 1934 paralitzaren Barcelona amb la vaga d’hosteleria i dependents. Sigui com sigui, hi ha una assumpció dels postulats del materialisme històric, una clarividència que concep les classes populars com a aliades del proletariat, motor del canvi social. I el final del conte de Salvador Roca ho reflecteix explícitament. La “classe mitja” i els desposseïts indecisos, o bé s’alien amb el proletariat industrial en el seu conflicte de classe o seran anorreats en la seva batalla contra la burgesia.

Uns altres aspectes històrics que es reflecteixen als contes són les crítiques a les postures “individuals” i insurrecionals. És la crítica a la concepció espontaneista dels sectors anarquistes que dominen la CNT, on també fan feina sindical els militants del BOC. Tot i que es tracta d’una crítica molt lleu i amb intenció pedagògica. Les relacions del BOC són força estretes amb l’anarcosindicalisme, i la promiscuïtat entre els militants del marxisme i els seus companys del sector més llibertari a la CNT no permeten una crítica molt acarnissada d’aquestes opcions aïllades; això s’entreveu als contes en les descripcions de les postures d’alguns obrers organitzats i de les seves revoltes, però es tracta encara d’una crítica constructiva, d’un didactisme literari. Els aixecaments del gener del 1932 a Sallent, Berga, Cardona i Súria que proclamaven el “comunisme llibertari” es reflecteixen als contes de Vigués i de Bartra. I és que, de fet, aquestes organitzacions marxistes organitzades es mouen entre el treball sindical a la CNT, on el sector anarquista és aclaparador3, i les seves relacions i participació en el món governamental i parlamentari, on governa ERC a la Generalitat i els republicans liberals i socialistes a Madrid fins el 1934. Una línia de treball similar a la realitzada durant la revolució russa, a cavall entre les aliances parlamentàries i el consellisme obrer. Les relacions amb la Generalitat de Macià, al cap i a la fi, no són tan antagòniques com crítiques. Cal pensar, per posar un exemple, que un cop proclamada la República el 14 d’abril tant el BOC com l’independentisme de Daniel Cardona i del PCP veieren amb molt bons ulls la intenció de Macià de crear una milícia als servei dels interessos populars i nacionals com era la proposta de la Guàrdia Cívica Republicana. Fins i tot l’anarquisme, amb qui Macià compartí molta relació en les penalitats de l’exili i les seves conspiracions, veieren amb optimisme la proclamació de la República catalana, que arribaren a considerar com un vertader trencament revolucionari4. Després de tot això es desenvoluparia l’antimacianisme, moment en què el govern de Macià encara afavoriria la reivindicació de la pagesia i treballava per un cert benestar dels treballadors, però que evitava el conflicte de classe i havia perdut l’agressivitat insurreccional del separatisme dels anys de la dictadura de Primo de Rivera. La construcció de les Cases barates de Sant Andreu o l’assumpció de les reivindicacións de la Unió de Rabassaires en són uns exemples en el pla social.

En qualsevol cas, més endavant, el novembre del 1933, les eleccions estatals presenten un panorama nou: a l’Espanya republicana governa la dreta i a Catalunya l’ERC de Macià i Companys. Una conjuntura que no es reflecteix als contes, que sembla extreta de situacions històriques deslligades del moment, més similars a les vagues dels anys vint impulsades per la CNT.

Els cinc contes socials

Dels cinc contes socials del concurs de l’Ateneu Enciclopèdic i Popular quatre tracten d’una situació de vaga de treballadors industrials, i també tracten a la vegada el procés de presa de consciència política del personatge, que en el cas del tractament d’El pacte de la fam de Josep Comabella és la dona del treballador empresonat per participar en la vaga. El conte de l’Agustí Esclasans és l’únic que no tracta un conflicte proper ni la presa de consciència social i política del personatge.

Curiosament Esclasans és de tots els concursant seleccionats qui no està arrenglerat en cap organització o línia compromesa. El caràcter noucentista que es coneix de la poètica d’Esclasans contrasta amb l’altre grup d’escriptors més amateurs i compromesos políticament dels participants i el jurat del concurs. Precisament, quan el component antinoucentista era el factor d’unió de tots els intents de literatura social anteriors, en llengua catalana o castellana, anarquista o socialista, que es movia entre la bohèmia barcelonina i els medis republicans liberals5.

Lenin

Lenin, d’Esclasans, és un relat descriptiu despullat d’argument, en què l’únic personatge que apareix, a banda del narrador, és el “vell mujik” que observa amb admiració religiosa la tomba de Lenin, que és més una paràbola dels vells lluitadors que han reeixit en les seves esperances espirituals més que no polítiques, un “nucli supervivent de la misèria més categòrica”. El relat és bàsicament descriptiu, amb ressonàncies estètiques noucentistes i riquesa adjectivadora semblant a la de Joaquim Ruyra. I la seva implicació és distant, de narrador extradiegètic, tot i que malgrat la distància hi transmet una simpatia per la causa soviètica.

La descripció del Kremlin podria ser la d’un visitant turístic a Moscou, portat per la curiositat de la revolució. Però Esclasans es situa favorablement amb l’ordre soviètic: “amunt la cortina de vellut de nit, els llums encesos de les finestres dels Comissaris brillen nítidament, com una constel.lació de signes amistosos, profundament i protectorament paternals”. La figura de la mòmia de Lenin també impacta en l’autor, que el defineix com “un gran cor monstruosament humà, víscera noble, de gegant més que no pas d’home”. Un arrenglerament amb la nova direcció del règim que fins el porta a elogiar Stalin, però no obstant també a insinuar el tema de la repressió contra la dissidència del troskysme a través de la semblança del mujik amb Marx: “té una vaga semblança amb Karl Marx, però expremit pels anys, vençut per les traïcions, desfet per les persecucions i les presons patides.”

En qualsevol cas, el conte va més enllà de la descripció i impressió de la mòmia de Lenin, i del seu panegíric. El final reafirma una aposta del narrador: “I escriuen al llarg del sostre les sis paraules radiants de la llei nova: -Proletaris de tot els països, uniu-vos!”. Tot i que la trajectòria noucentista i no militant d’Esclasans fan pensar més en un enlluernament fugaç per l’experiència mística davant la tomba de Lenin que no en una literatura social amb intenció adoctrinadora. Una mica semblant als elogis de Josep Pla durant la seva etapa de periodista a Moscou i a les seves descripcions de la URSS.

A la ciutat de les màquines vivia un home…

El conte A la ciutat de les màquines vivia un home… d’Agustí Bartra té un caràcter més al.legòric, a diferència dels altres contes del concurs que tracten la vaga i la mobilització obrera. Però tracta uns altres aspectes interessant, com ara el tema de l’alienació, el component de caire superestructural, que va més enllà de l’anàlisi “mecanicista” de la lluita de classes que refereixen els altres tres contes. Per a Bartra sembla tenir importància cabdal l’alienació de les hores de treball i la seva relació amb les màquines, deshumanitzadores. D’aquí potser el títol. De fet el relat és l’assumpció de consciència social d’un obrer, que resta despsicologitzat, sense passat, donat que “Els seus veritables records eren les seves rebel.lies, els seus sofriments. La resta era foscor”. Però la relació alienadora de les màquines i l’home es trenca quan, juntament amb els camarades, les fan emmudir. I s’esdevé la vaga, i seguidament el fracàs i la claudicació per haver de tornar a treballar després de la derrota.

L’altre aspecte interessant del conte va seguit a això: hi ha una insinuació de la idea de l’acumulació de les lluites, de l’acumulació de forces de l’obrerisme. El seu fill aprendrà la cançó, allò que al personatge ha ajudat a resistir l’alienació i l’explotació després de les derrotes socials. El treballador mor en les condicions de claudicació, de derrota política, però el seu fill continuarà la cançó. I encara es podria dir que la idea de la cançó enllaça amb la tradició obrerista dels Cors de Clavé, ideada per allunyar la classe treballadora de l’alienació produïda pel desenvolupament del capitalisme del segle XIX. Una concepció d’acumulació de forces de l’obrerisme, que hi posa l’accent sobretot en mantenir la integritat moral i cultural de la classe treballadora. I en el cas d’aquest conte una acumulació de lluites i experiències que Bartra fa recollir per un símbol, la bandera roja que enarboren els revoltats, de clara adscripció socialista.

Per últim, en relació al conte de Bartra caldria esmentar el fet que aparegui un somni al relat. Tot i que el conte és ple de símbols és simptomàtic que els aspectes onírics apareguin com a motor del relat. I això podria tenir relació amb les propostes del surrealisme que arriben a Catalunya, amb molts lligams amb el marxisme dels anys 20-30 i en especial amb el BOC.6

D’altra banda, caldria recordar que pel que fa a Bartra, tot i ser un autor de renom més endavant, la seva trajectòria s’inicia en medis obrerista, com ara l’Ateneu Enciclopèdic dels anys 30. Curiosament, de ben petit va emigrar del Guinardó, llavors vila de Barcelona, a Sabadell, on va treballar al sector tèxtil.

El pacte de la fam

El pacte de la fam (Anna), de Josep Comabella, també conté elements que podríem anomenar surrealistes, algunes imatges com el mugró ensagnat de la mare i el “compàs tremolós de la flama d’una espelma:..”. Però encara més podríem parlar de ressonàncies estètiques maeterlinckianes. El fet que estigui presentat com una obra dramàtica també li dóna un aire ibsenià. I això l’enllaça amb precedents culturals de l’anarquisme del XIX i d’un cert modernisme. Fins podríem parlar d’una clara relació amb les obres d’Adrià Gual i Ignasi Iglésias, amb el teatre d’idees i amb el drama ibsenià.

Com assenyala Ricard Vinyes a La Presència ignorada, la intel.lectualitat socialista, republicana i anarquista s’articula durant les primeres dècades de segle a partir d’una “insurrecció ètica” que els porta al compromís polític. Aquest moviment afavoreix la relació d’aquests intel.lectuals amb elements de la petita bohèmia barcelonina i que entronca amb la darrera tongada modernista. Vinyes parla d’una generació “dipositària d’una cultura popular desenvolupada al marge de la Renaixença i radicalitzada per les conseqüències de l’industrialisme i per la crisi de la fil.loxera”. I no cal dir que tot això es plasma en una actitud antinoucentista, com assenyala també Vinyes. Per tant és lògic que aquests precedents entronquin amb la nova literatura dels anys 30.

Pel que fa a l’autor, Josep Comabella, lliga amb tot això dit en alguns aspectes. Per bé que Comabella no prové de Barcelona ni de la bohemia. Comabella neix el 1908 a Ponts, un poble del Segrià, però en quedar orfe de pare s’ha de traslladar a la ciutat de Lleida. Més tard militarà a les Joventuts Republicanes de Lleida. I no és fins el 1933 que comença a militar al BOC, del qual fou un destacat militant, periodista i escriptor, que entre altres obres va escriure un estudi crític sobre l’obra de Joan Puig i Ferrater. Per tant, tenim un autor jove, l’any 1933; de vint-i-cinc anys, que s’ha vist obligat a abandonar el seu àmbit rural per marxar a la ciutat, i que comença a moure’s en ambients polítics de caire republicà-liberal. Un autor que en definitiva prové de la formació i tradició republicana, que emigra a ciutat en aquest context abans descrit de la crisi econòmica en l’àmbit rural i de creixement de la industrialització.

El conte en qüestió, El pacte de la fam (Anna) tracta la situació d’una mare que perd el seu nadó, que mor de fam, a causa de la situació que provoca la vaga en què participa el seu company. La carència de menjar i la situació de presó del pare i company, el Palomes, provoca la mort del nadó i les reflexions existencials de la mare, l’Anna. És, per tant, una perspectiva diferent a la de la resta de contes. Aquí el personatge és la dona, i també es tracta el paper de les dones dels vaguistes i de la seva impotència front a la demanda de pa dels fills.

El final del conte acaba amb la desesperació de la mare que ha perdut el seu fill a causa de la fam i les misèries provocades per la vaga. La pèrdua del fill porta l’Anna a una situació de deliri, on es barreja la situació de consciència amb el somni, i que desemboca en la mort de l’Anna. Abans, en el deliri, l’Anna somia una situació de felicitat en què “El poble oprimit havia vençut en la lluita contra el capital”, i on ella enmig d’una manifestació entona la “sagrada cançó” que en Palomes li havia ensenyat, la tornada de la Internacional.

L’Anna mor, acompanyada per les “ombres” ibsenianes que l’han perseguit des del començament del conte. Les “ombres”, una al.legoria de les misèries i de la fam desapareixen un cop la mort se l’ha dut. I llavors l’autor s’interroga “Ombres! Ombres! Tornareu aquesta nit a cercar l’Anna?”, que segueix en la reaparició d’aquestes “ombres”.

En conjunt és un conte molt diferent dels altres. Pel seu caràcter estètic marcat. Per la seva estructura dramàtica explícita, donat que el conte està distribuït en una mena d’actes i amb indicacions sobre “decoració” amb voluntat d’assenyalar a un drama ibsenià. I perquè del conte se’n desprèn un pessimisme diferenciat de l’optimisme marxista habitual. El missatge del conte és d’un cert escepticisme en relació a les conquestes de la classe obrera i als patiments que ha implicat la lluita.

Si fem cas de la situació en què s’escriu el conte, cal dir que l’autor recorre a una ficció, segurament per descriure les vagues dels anys 20. Ja he esmentat abans que les vagues dels anys 30 no van ser de llarga durada, en comparació amb vagues com la de la Canadenca. Tampoc és versemblant que es cantés la Internacional durant les vagues i les mobilitzacions que es descriu, donat que a les vagues dels anys vint la hegemonia anarcosindicalista era total. Per tant, Comabella ens descriu una situació de conflicte social no realista, que es mou en l’enyorança de les grans mobilitzacions dels anys 20, i que es descriu des d’una perspectiva moralista. A diferència dels altres contes, amb voluntat pedagògica, aquest conté grans dosis d’intenció moralista, ja que gira entorn a la immoralitat de la burgesia pel fet de condemnar els treballadors i les seves famílies a la fam i a la mort abans de cedir front les reivindicacions socials.

Una batalla obrera

Una batalla obrera de Salvador Roca i Roca és el conte amb més càrrega didàctica del conjunt de les narracions i el d’adscripció marxista més marcada. La contextualització, tot i que carregada de fets ficticis, és la de les vagues en el sector metal.lúrgic de l’agost i setembre del 1931. D’altra banda cal recordar que els orígens ideològics d’aquest autor són els del PCP i el CADCI, hereus del nacionalisme insurreccional que evoluciona cap a l’assumpció del marxisme. I potser això s’entreveu en una certa mística de la lluita clandestina i de l’acció directa, tant pròpia de l’anarcosindicalisme com del catalanisme resistent/separatisme durant la dictadura de Primo de Rivera.

Conté al títol una pista del final i del contingut, el sintagma “Una batalla obrera”. Tot i que és enganyós, perquè la importància de la “batalla” no és aquí la lluita contra l’enemic, la burgesia, sinó sobre els elements socials indecisos en el conflicte de classe, aquí els indecisos resumits com a “classe mitja”. El final del conte acaba amb una moralina que trenca les expectatives del relat per introduir un missatge de pedagogia marxista, escrit amb un to diferenciat de la resta del conte i que conté els ingredients habituals de la retòrica doctrinària del socialisme de l’època: “L’exemple parabòlic, l’ensenyament moral que se’n desprèn, és que, en el curs de la lluita i abans d’heure el triomf una part o altra, tots aquells qui s’oposin als esdeveniments, tots els indecisos i els indefinits, seran destruïts indefectiblement per les dues forces antagòniques, com foren destruïts els vint obrers indecisos i pusil.làmines de la secció de cables de la Companyia; com serà destruïda, per tant, enmig del foc i la metralla del Capitalisme i del Proletariat en pugna, la indefinida i acomodatícia Classe Mitja”.

El conte descriu el procés de maduració de la vaga i de les reivindicacions dels treballadors de la Companyia Colonitzadora d’Enginyeria industrial. El nom de l’empresa sembla fictici, i el terme “Colonitzadora” segurament respon a la concepció independentista de l’autor, amb intenció de ressaltar el caràcter colonitzador de la classe dominant i la condició d’opressió nacional que també va lligada a l’explotació. La vaga s’inicia a partir d’un accident que causa la mort d’un treballador en un dels sectors de l’empresa, i continua amb èxit fins que la direcció de l’empresa cedeix a pactar les condicions reclamades, però en un regateig que provoca la divisió dels treballadors en vaga. La descripció no és maniquea, ja que també descriu la tendència pactista d’alguns dels accionistes, que s’estimen més cedir a les exigències dels vaguistes que continuar tenint pèrdues a l’empresa.

Aquest conflicte entre vaguistes que volen acabar amb la mobilització i els que prefereixen pactar acaba amb posicions irreconciliables que els porta a les mans i després a les armes, que provoca una sèrie de morts entre els dos grups antagonistes. Però, dels dos grups rivals sorgeixen una vintena obrers que moguts pels lligams d’amistat i per l’acarnissat de la situació decideixen abstenir-se’n de participar al conflictes. El “llaç de comprensió” d’aquest vint obrers, que els compara amb “dones pusil.lànimes i desconsolades” els porta a intentar evitar el xoc entre els dos grups oposats d’obrers, dels quals el grup vaguista vol provocar una emboscada mortal contra el grup esquirol. L’intent dels vint obrers dissidents d’evitar el conflicte amb “mots convincents” es resol amb la mort en el tiroteig precisament dels qui intentaven pacificar el conflicte entre els treballadors. Aquesta situació de trencament d’expectatives acaba amb els mots doctrinaris en boca d’un vaguista “-El resultat d’aquesta batalla obrera, amb els vint obrers caiguts, ens dóna un exemple eloqüent i una lliçó viva del que ha d’ésser la lluita de classes arribat que sigui el moment en què la revolta proletària comenci”.

Despertar

Per una altra banda, el conte Despertar de Pere Vigués, guanyador del concurs de l’Ateneu Enciclopèdic i Popular l’any 1933, o sigui la primera convocatòria d’aquest concurs de contes socials, és el relat més versemblant del grup de cinc contes dels concursos del 1933 i 1934. Les descripcions de la fàbrica tèxtil són completes, apunten al coneixement vivencial de l’autor. Fins i es pot parlar d’un coneixement tècnic dels telers i les màquines. També la descripció de l’entorn rural de Terrassa, la ciutat de Vigués.

Pere Vigués fou un destacat militant del BOC i després del POUM de Terrassa, que a banda de ser autor literari i periodista militant va escriure crítica cinematogràfica. La formació militant i la implicació sindical es palesen al conte. La presa de consciència està present, com al conte d’Agustí Bartra, i també la preocupació per l’alienació del treball. Una alienació que porta als treballadors a convertir-se en números sempre substituïbles per un altre home-número. Però aquí la presa de consciència és la del militant, que observa les errades de l’activitat política i sindical. Per exemple relata com, en la insurrecció descrita de l’any 1932, que té relació amb les insurreccions d’El Baix Llobregat i del Bages de mateix any, un sindicalista que anteriorment l’havia criticat ara reflexionava fent revisió dels errors dels actes arrauxats i l’acció anònima, en clara referència als intent frustrats de les insurreccions anarquistes. Les paraules de l’experiència després de l’error del sindicalista –segurament es refereix a un anarcosindicalista- són els recurs pedagògic de la proposta política del BOC i del POUM de treball conjunta amb la CNT, la proposta del Front Únic d’anarquistes, sindicalistes i comunistes del partit de Vigués. Per això no és casual que aquest personatge que representa l’experiència de l’error de l’aventurisme insurreccional digui al relat: “El poder opressor no pot ser anorreat per un acte anònim d’un grup abrandat. Calia crear una consciència col.lectiva”.

Doncs, amb intenció pedagògica el conte de Vigués va resseguint els aspectes tàctics de les propostes del BOC. Per això el conte és conduït amb un didactisme plàcid, segurament pel fet que els sectors anarquistes eren els aliats del BOC. Sense crítiques ferotges com les de Salvador Roca adreçades als indecisos. I ho fa tot fent una descripció adaptada a la realitat del moviment obrer de Terrassa.

El conte comença inmedia res en l’inici de la jornada laboral, amb el so de la sirena, on el grup d’obrers comença a introduir-se a l’empresa tèxtil. S’inicia amb les descripcions de l’entorn, de manera minuciosa de la maquinària tèxtil; de les individualitats i de les multituds, que són el factor que comença a despertar la consciència de classe d’en Joan, el personatge del relat. La consciència d’alienació va lligat a aquest coneixement de la realitat de la vida de l’obrer, també un element que clarifica la seva consciència de classe, donat que els seus companys són obligats a despersonalitzar-se rera el número que correspon a cada operari. No obstant, i això lliga amb l’origen del component militant del BOC i amb el seu àmbit d’incidència social, el personatge del conte concep el “teòric i l’escrivent” com a companys de classe, que pateixen la mateixa explotació i alienació. Però no és fins als cap dels anys que, explica, adquireix aquesta consciència política, a partir de les convulsions dels anys del naixement de la República (1930-1931), quan diu que l’agitació política era tan intensa que era impossible no adonar-se’n. “Hom endevinava una excitació estranya”. De la inhibició anterior passa a la interrogació constant sobre el com alliberar-se de la explotació i l’alienació.

Durant el relat en Joan descarta algunes temptatives polítiques, que li resulten massa vagues: “la realitat que el voltava li privava de veure’n els contorns precisos”. L’opció republica-liberal de “Justícia, llibertat, igualtat…” la descarta, com també les idees del company Tomàs, “la culpa era de l’Estat que assegurava la permanència de la injustícia per beneficiar-se’n”. En cap d’aquestes opcions no hi veu una plasmació concreta. I per això se’n manté al marge, tot i la seva presa de consciència vaga, l’”excitació estranya”. Fins que s’esdevé la insurrecció de l’any 1932, que abans ja he relacionat amb les insurreccions de Sallent, Cardona i El Baix Llobregat que proclamaven el comunisme llibertari i que foren reprimides per l’exèrcit. Un aixecament obrer que l’autor voldria com a la Revolució russa, en què els consells dels soldats s’aliaren als treballadors. Al conte de Vigués, però, els inversemblants soldats de “rostre adolorit” que es neguen a disparar contra els obrers revoltats queden relegats pel paper de la Guàrdia civil, que al conte disparen contra la massa de treballadors sense pietat.

Després de la insurrecció obrera fracassada, en què el personatge és membre actiu i observador minuciós dels fets, el personatge ja culminat el seu ritus iniciàtic en la presa de consciència de classe i la clarividència política. Que és la clarividència de les tesis del BOC. La prioritat del partit era llavors crear una “consciència col.lectiva” per quan hi hagués una acumulació de forces suficient per fer el salt al poder. En resum, la concepció leninista de la presa del poder, per a la qual la classe obrera no estava encara preparada segons els pensadors marxistes contemporanis: “Ah, com li recava no haver-ho comprès més aviat. Nogensmenys, la rectificació havia estat possible. Calia crear aquesta consciència col.lectiva que despertaria milers d’homes a una vida nova. Quan això fos realitat ja no podrien ésser enganyats. La ruta seria àrida, però la voluntat de vèncer seria més forta que tots els obstacles. Milers i milers de braços resoluts, s’elevarien per formar aquest camí de llibertat…

En qualsevol cas, com el conte de Salvador Roca, aquest conte està adreçat a la militància, amb intenció pedagògica, i als possibles receptors sensibles d’assimilar la intenció de pedagogia política d’aquests contes. Caldria classificar aquests dos relats com a eines de la difusió de la lluita ideològica dels partits corresponents a Roca i a Vigués (PCP i BOC) més que no com a obres amb intenció literària, artística. En el cas dels altres contes, els de Josep Comabella i Agustí Esclasans, la intenció artística és més clara en relació als altres, que hi posen més interès en la transmissió d’aquesta pedagogia política, tot i que tots els relat estiguessin pensats per a lector prototípic membre de l’Ateneu Enciclopèdic i Popular. És a dir, un conjunt complex d’origen petitburgès, proletari urbà i rural o menestral, però amb inquietuds socials més o menys clares i d’un catalanisme explícit i abrandat. Cal tenir en compte, a més, que eren contes presentats a un concurs i que el marc era el de l’Ateneu, i que potser, a l’hora d’escriure’ls, no estaven pensats tant en la recepció global de les obres com en la recepció immediata en el marc dels membres de l’Ateneu i de les organitzacions polítiques.

 NOTES

1 A L’aventura militant (sobre el POUM) Pere Vigués descriu els orígens del BOC i del POUM del grup de Terrassa: “Vaig començar a fer articles que publicava a El Dia o L’acció i a vegades, amb pseudònim, me’ls contestava, per aixecar polèmica. Ja no calgué això quan ens permeteren patits polítics i els mítings. El nostre grup no prenia posició, de moment. N’hi havia que sentien nostàlgia de l’Estat Català i altres que s’inclinaven cap a la Federació Comunista Catalano-Balear, que s’havia separat del Partit Comunista espanyol. Jo no tenia pressa. Quan la Federació Comunista Catalano-Balear fundà el Bloc Obrer i Camperol ens resolgué els problemes de consciència. Res de disciplina tancada, partit català i gent que venia de diversos llocs: del Partit Comunista Català, com Jordi Arquer i Víctor Colomer, i altres d’Estat Català, com Josep Rovira i el Met Miravitlles. La nostra colla se sentia, així, bloquista.”

2 A l’apèndix d’El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932) de Francesc Bonamusa hi ha una nota titulada “L’art proletari” que conté unes afirmacions sobre certes postures en contra del jocfloralisme procedents de la cultura socialista, que expliquen el perquè del concurs de contes socials contraposada als Jocs Florals. Per la qual cosa s’entén també la nul.la presència del jocfloralisme a l’Ateneu Enciclopèdic i Popular, a diferència d’altres activitats relacionades amb la poesia i la literatura en general com ara conferències, homenatges a autors, recitals i lectures. La nota referida a “L’art proletari” diu: “El Bloc Obrer i Camperol s’adhereix a la concepció marxista de l’art, i hi participa. Les seves aportacions teòriques són nul.les; en canvi porta a terme una gran tasca de divulgació de les tesis que imperen a la Unió Soviètica, i exerceix una propaganda constant en aquest sentit. “L’art no és neutral. L’art és un element de propaganda directa que respon sempre a un esperit de classe, qualsevol que sigui la seva fórmula (…).; neutralitat vol dir situar-se al costat del qui domina”, llegim en un article de Pere Vigués publicat en un número de febrer de 1931 de L’Hora.

Partint d’aquesta concepció, cal fer remarcar els atacs furibunds contra els Jocs Florals del 1931: ”Nosaltres us escopim el màxim pejoratiu: la claca de la monarquia i la llufa de la República a mercè del vent de tramuntana”, escriurà Joan Vallespinós el maig del 1931”.

3 A l’apartat “Política sindical del BOC: el front únic d’anarquistes, sindicalistes i comunistes” d’El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932) de Francesc Bonamusa, s’expressa, referent a les relacions del BOC amb la CNT-FAI: “Tots i cada un dels obrers afiliats a la Federació Comunista Catalano-Balear eren membres de la Confederació Nacional del Treball, i tenien l’obligació d’assistir als sindicats corresponents. Per examinar la relació de la Federació i el BOC amb la CNT cal tenir en compte una sèrie de factors, entre els quals tres d’importantíssims: el paper de la CNT a Catalunya, la procedència política de la majoria de dirigents i militants de la FCCB i les relacions entre la FCCB i el Partit Comunista d’Espanya.

Quant al primer factor, bastarà recordar que la CNT era la Central sindical que agrupava més treballadors a Barcelona i a Catalunya, la més forta i la que tenia més tradició de lluita. Era impossible intentar cap acció, a Catalunya, sense comptar amb la CNT, i més impossible encara de voler organitzar la classe treballadora al marge de la Confederació o en contra seva.”

4 Una nota referida a la posició ambivalent d’amor i odi dels anarquistes cap a la figura de Francesc Macià ja president a Francesc Macià. Una vida en imatges, d’Enric Ucelay Da Cal diu: “L’extrema esquerra que havia conspirat junt amb Macià (o que com a mínim havia simpatitzat amb els complots) va entendre la República Catalana com un trencament vertaderament revolucionari. La família Urales, per exemple, va dir a través d’una gasetilla en El luchador, núm.26, del 3 de juliol del 1931:”No discutimos las ideas de Macià, discutimos sus actos, y los actos le presentan superior a todos los políticos españoles, cucos, cobardes, embusteros o negociantes. Puso su libertad, su hacienda y su vida en las ideas; los demás de sus ideas sacaron su vida y su hacienda. Quizás por una vez en la historia las vidas honradas tienen más valor que las palabras bellas! Es una gran esperanzas y un gran ejemplo. (…) No más guerras, no más miseria ha dicho Macià!””

5 Ricard Vinyes a l’apartat “Bohemis, republicans i socialistes: l’anitnoucentisme” dins La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931) descriu aquest element antinoucentista unificador de la dissidència cultural: “Un món laberíntic; però d’aquella bohemia confegida per socialistes que acabarien sent alcaldes republicans i liberals que ingressarien al partit comunista s’articulà la batalla antinoucentista, i la contribució socialista va consistir a captar el canvi que s’anava esdevenint en els suports socials del moviment catalanista.(…)

En tot cas és certíssim que els anys vint van conèixer una proliferació de la temàtica urbana als espectacles i a la literatura social. Va ser una producció que sorgí principalment d’entre aquells intel.lectuals de carrer. Els socialistes van proposar una interpretació molt més atractiva i acurada, i constituí la seva primera aportació a la comprensió del moviment catalanista”.

6 Ricard Vinyes a l’apartat “Subversió i malignitat, el llinatge radical” dins La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931) parla de l’arribada a Catalunya del surrealisme, de la mà dels contactes internacionals comunistes, sobretot amb França. I que a Catalunya confluïren amb sectors activistes que Vinyes defineix com de “la vida brava”. Afirma que “Des de Marx no havia aparegut a Europa un concepte radical de llibertat. El surrealistes el van tenir. Van ser els primer a liquidar el momificat ideal moralista/humanista de llibertat del liberalisme”. Un surrealisme que a Catalunya arriba com descriu Vinyes: “Va ser a través d’Arlandis que van passar les relacions entre Catalunya i el Comitern en diverses ocasions. O gent com Joaquim Maurín, Andreu Nin, Dolors Piera, mestres que deixaren l’oficina per esdevenir professionals de la revolució. Va ser a l’empara d’aquests personatges que es van agombolar joves que haurien tingut per destí polític natural la militància al sindicat confederal. (…) Personatges que provenien de grupuscles nacionalistes radicals com Andreu Bernadó, o Miquel Ferrrer, que havien participat en el confús i eclèctic món de les conspiracions armades contra la dictadura, com Jaume Miravitlles. Era una gent que dins l’espai de l’esquerra tenien una cultura sociopolítica ben distinta a la dels republicans i socialistes que omplien la bohèmia barcelonina. El contacte d’aquests móns era tangencial, tan sols circumstancial, i els seus projectes culturals expressaven aquestes diferencies.”

7 No hi ha massa bibliografia sobre la influència de Georges Sorel al moviment polític català. Sabem, per exemple, que era un autor llegit pels conjurats macianistes de la guerrilla de l’intent de Prats de Molló. També a El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932) de Francesc Bonamusa s’esmenta les lectures d’aquest teoritzador que feien al grup “Lucha Social” per a la seva formació, però no hi cap estudi concret sobre la seva recepció. No obstant això, la influència directa o indirecta de Sorel és evident, malgrat que aquest personatge hagi patit una revisió pel fet de formar part dels antecedents ideològics del primer feixisme italià, junt a corrent llibertaris d’entreguerres, el Futurisme, els corrents vitalistes, etc. Als contes socials es pot percebre aquesta influència tant pel que fa a la teorització sobre la vaga revolucionària com sobre les reflexions sobre l’acció directa de la seva obra Réflexions sur le violence. Pel que fa a les relacions de la influència de Sorel en el nacionalisme conspiratiu durant la dictadura de Primo de Rivera tampoc existeixen estudis específics, tot i la evidència d’aquesta recepció en la praxis d’aquest moviment polític, del qual la mística de la lluita era un pilar fonamental.

 Una mica de bibliografia

Aisa Pàmpols, Ferran. Una història de Barcelona. Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999).Barcelona: Memòria, Virus Editorial, 1999.

Alba, Víctor; Iglesias, Ignacio. L’aventura del militant. Barcelona: Laertes, 1994.

Bartra, Agustí; Esclasans, Agustí; Comadella, Josep; Roca i Roca, Salvador. 4 Contes Socials. Primer concurs de contes socials. Barcelona: Secció de literatura i belles arts de l’Ateneu Enciclopèdic i Popular de Barcelona, 1934.

Bonamusa, Francesc. El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932). Barcelona: Biblioteca de cultura catalana, Curial, 1974.

Molas, Joaquim. “La literatura obrerista”. Dins Història de la literatura Catalana nº11. Barcelona: Ariel, 1987.

Riera Llorca, Vicenç. El meu pas pel temps (1903-1039). Barcelona: Cara i creu, Edicions 62, 1979

Ucelay Da Cal, Enric. Francesc Macià. Una vida en imatges. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1984.

Vigués, Pere.Despertar”. Dins Assaig sobre literatura catalana (De 1900 a la Guerra civil). Terrassa, 1985.

Vinyes, Ricard. La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931). Barcelona: Llibres a l’abast, Edicions 62, 1989.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Articles a Llibertat.cat, General per dixitdixi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent