El bloc del Director (ILC)

Ahir va morir Víctor Torres, un activista i polític dels temps de la República, secretari de Presidència amb els governs d’Irla i Tarradellas a l’exili, diputat per Esquerra durant la transició. I germà de Màrius Torres.

[…]

Vaig tenir ocasió de visitar-lo a Lleida
mesos abans que, el 2010, s’escaigués el centenari del naixement del seu
germà. Em va sorprendre com en parlava. Amb admiració, gairebé amb
devoció. Del germà, de l’home d’una peça que va ser Màrius Torres en les
circumstàncies que li va tocar viure. Però també, finalment, del poeta.
Finalment, dic, perquè no amagava que l’havia descobert tard, que no
havia après a valorar-ne la grandesa fins molt tard. Com si ell, l’home
d’acció, hagués trobat sempre accessòria la poesia. De la qual,
finalment, reconeixia el poder transformador. Si més no en la veu
persistent, inexhaurible, de Màrius Torres.

A finals d’agost de l’any passat va
fer-nos l’honor d’assistir, digníssim damunt la seva cadira de rodes,
als actes que vam organitzar en record del poeta a Sant Quirze Safaja.
Va impressionar-nos dient de memòria, com si l’estigués vivint, com si
l’escrivís ell allà mateix davant nostre, el poema “Presència”, al petit
cementiri de Sant Quirze, davant el nínxol de Màrius. És d’aquell
dia la foto, on, tot i la baixa qualitat, es deu apreciar Víctor Torres
al centre del grup abans de sortir del Mas Blanc cap a Puig d’Olena.