Ahir vaig fer un puja i baixa a Lleida –que, gràcies al tren d’alta velocitat, ja no és una ciutat llunyana– per participar en el primer dels actes del Festival Mahalta d’aquest 2010.
[…]
Al carrer davant la Paeria es celebrava una marató de lectura dedicada a Màrius Torres i vaig ser entre els participants que tancaven la sessió del matí. Hi vaig llegir, després d’Enric Sòria i de Pere Rovira, una de les cançons a Mahalta (“Com dos infants que van per un bosc de rondalla…”). Abans, vaig recordar també un fragment de la carta escrita pel poeta a Carles Riba el 8 de desembre del 1938:
He perdut molt de temps, i ara em trobo amb una enfermetat que es burla olímpicament de la meva condició de metge, mentre la poesia que podria fer, única activitat que em sedueix entre les que em són permeses, manca de la base que hauria pogut donar-li “si hagués sabut”. I encara he de lluitar, en cert sentit, contra tot el meu passat –no pas positivista, però sí “pràctic”.
Ja sé que mai no és massa tard. Us dic tot això perquè vegeu que he comprès la més secreta lliçó de la vostra carta. Sí, l’art no creix en el buit i la més elemental cautela ens exigeix un pacient treball d’estudi, un esforç per comprendre no tant l’art dels altres com la nostra ànima mateixa. La intuïció pot ser un mecanisme admirable, però hem de combatre sense pietat la tendència a fer-ne una justificació de la pròpia peresa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!