Cinc anys de paraules al vent
Recordo com si fos avui que un bon dia el president de l?Associació Alvent, Carles Capseta, em va venir a veure al despatx que ocupava aleshores en tant que director de la Institució de les Lletres Catalanes. Ara deu fer sis anys i portava sota el braç un projecte singular i moltes raons per defensar-lo. Però es va trobar amb un interlocutor convençut per endavant i que, per tant, ni que això li costés, no calia que n?esgrimís ni una… Capseta proposava convocar un concurs de narrativa breu per a persones amb discapacitat intel·lectual, les persones per a les quals treballa l?entitat, i no demanava altra cosa que una mica de suport institucional. En va trobar en mi, perquè ?com he dit repetidament en les festes de lliurament o en presentacions dels treballs guanyadors d?edicions anteriors del premi? sóc dels que creu fermament en la capacitat guaridora de la paraula.
I quina és, aquesta capacitat? Quan utilitzem el llenguatge per explicar una història, donem consistència real a la nostra experiència, als nostres desitjos, a les nostres pors, als nostres ideals. I és quan obtenen aquesta consistència que podem lluitar amb les eines més potents per conquerir els somnis o per defensar-nos de les pors. És quan esdevenen així reals que els podem compartir. I això, que pot no semblar gaire, segurament és a gairebé tot el que hem d?aspirar. Una aspiració a què tenim dret tots, sense excepció, siguin quines siguin les nostres capacitats, tingui el valor literari que tingui el seu fruit.
El volum que teniu a les mans recull els treballs que el jurat ha considerat més destacats entre tots els presentats a la cinquena edició del concurs de narrativa breu per a discapacitats intel·lectuals que promou l?Associació Alvent. En són només vint, deu d?individuals i deu de col·lectius, escollits entre prop de quatre-cents (396, per ser exactes). A mi m?agrada dir que tots 396 treballs, i els centenars de persones que en són autors, són veritablement guanyadors. Ja sé que els concursants premiats no hi acaben d?estar d?acord, i encara menys els que creuen que han perdut. Però jo ho sento i ho dic així perquè estic segur que el veritable premi és haver sabut aprofitar l?oportunitat de gosar explicar una història i compartir-la amb els companys de centre, amb pares, avis i germans, amb els amics, i especialment amb els educadors, tutors i cuidadors que han estat el puntal necessari i segur perquè el relat hagi arribat a bon terme.
El premi més durador, doncs, és haver començat a fer experiència d?aquella capacitat guaridora de la paraula, i voler-hi tornar una vegada i una altra, fins i tot si no hi ha un premi en joc. I també quan hi és!, com aquesta feliç cinquena vegada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!