La veu testimonial de Teresa Pàmies va imposar-se als anys setanta amb tres obres d’una enorme força: Testament a Praga, Quan érem capitans i Dona de pres, que parlaven de la guerra, de la repressió i de l’exili des de la perspectiva dels que havien sofert una derrota militar i política però no es donaven per vençuts. La seva obra narrativa, sovint de no ficció, i les col·laboracions periodístiques són un exemple valent de literatura compromesa al servei d’unes idees, des de la convicció que l’expressió literària és un instrument eficient per defensar aquestes idees i transformar així la realitat.
I després rellegeixo un fragment de Testament a Praga, una obra escrita en diàleg amb el seu pare:
No és cert que m‘agradi presumir de pare. No n’he presumit mai, però tampoc no n’he tingut vergonya. Potser sí que un temps en vaig fer un mite, però això em va ajudar. En la meva adolescència d’exaltació política, mitificar el meu pare ni em va fer nosa ni em va perjudicar. Éreu l’home íntegre i valent amb el qual em volia assemblar i quan algun dels vostres amics ho deia em sentia contenta. Després fou la vida la que s’encarregà d’ensenyar-me que l’home no sempre ho fa tot bé, i, a descobrir-vos defectes i febleses, hi trobava una justificació de les meves. Per fi, esdevinguéreu, simplement, el meu pare.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!