El bloc del Director (ILC)

Més i més paraules al vent

193, 213, 265, 280… Aquesta seqüència no expressa unes coordenades misterioses, ni la combinació guanyadora d’una loteria, ni una adreça IP, ni cap mena d’enigma rocambolesc. Indica, només, l’evolució creixent de l’acceptació que, convocatòria rere convocatòria, ha tingut el concurs de narrativa breu que organitza l’Associació Alvent. De prop de dos-cents treballs en la seva primera edició l’any 2009 a gairebé tres-cents aquest 2012, en què ja han participat alumnes i usuaris de setanta escoles i centres de tot Catalunya, una desena més que en la primera edició. Aquestes xifres ens permeten afirmar, sense que calgui afegir-hi raons, que els premis Alvent són, ja, una història d’èxit.

El volum que teniu a les mans és una petita mostra d’aquest èxit. Petita perquè aplega només vint narracions, les que el jurat, integrat per Vicent Sanchis, Lali Ribera, Ramon Muntaner i jo mateix, hem considerat que destacaven més entre totes les presentades. Creieu-me, la tria no ha estat fàcil, i això no perquè els quatre lectors que hem tingut el privilegi de conèixer-les totes defenséssim opinions contraposades, hi busquéssim valors dissemblants o, tot discutint-ne els mèrits, ens hàgim barallat a favor d’aquesta o d’aquella, no. La tria no ha estat fàcil perquè tots els treballs que hem llegit, tots, mereixen el reconeixement d’un premi o una menció.

No ho dic per obligada cortesia. La nostra experiència com a lectors ens ajuda a descobrir el grau de veritat que amaga un text. Crec sincerament que aquest és l’element que més ens atrapa quan llegim. I, en aquestes narracions, de veritat n’hi ha molta. De vegades té aspecte d’imaginació o de fantasia. D’altres es mostra en forma de crònica viscuda, amb tot el realisme. L’expressen els sentiments i les emocions que en molts casos, més despulladament o amb una punta d’ironia, travessen el relat. O la seva capacitat de girar-se en paràbola moral o en història exemplar. Com ho aconsegueixen els millors textos literaris dels més grans escriptors.

Ho hem dit altres vegades i crec que cal repetir-ho. El concurs de narrativa per a persones amb discapacitat intel·lectual que promou l’Associació Alvent explica millor que cap discurs per què la paraula és necessària i útil. I per què escriure i llegir són aptituds que hem de posar a l’abast de les capacitats de totes les persones, sense excepció.