El bloc del Director (ILC)

[…] 

Oriol Izquierdo:  «La societat fa de la lectura un fet difícil»

VALÈRIA GAILLARD

Entre els projectes de l’entitat, que ha vist retallat el seu pressupost un 25%, hi ha la creació d’un directori de patrimoni de festivals, espectacles i exposicions al voltant de la literatura, que estaria coordinat per un nou centre d’informació i recursos, la Casa de les Lletres

Una de les darreres accions que ha engegat la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) per commemorar els 70 anys de la derrota republicana és un bloc on es reconstrueix la ruta de l’exili.

-D’on neix el projecte?
-«La Institució de les Lletres Catalanes s’havia creat el 1937 comandada per un grup d’escriptors, Pous i Pagès, Trabal, Riba, Fabra i molts d’altres que, com altres persones que van tenir una responsabilitat pública, van preparar la fugida arran de la imminent derrota. La dels escriptors de la Institució té components èpics. Alguns trams els van fer amb el bibliobús, que era una furgoneta per proveir llibres als soldats al front. L’exili de la Institució ha estat estudiada i documentada, però ens semblava que encara hi havia informació per fer pública i la millor manera era a través d’un bloc. És un relat cronològic del dia a dia que incorpora testimonis tan coneguts com inèdits, la majoria trets de dietaris i memòries dels escriptors i els seus familiars, com ara el d’un dels fills de Riba, del pare d’Anna Murià, etc. Part del relat també surt de la correspondència, com ara la de Trabal i la de Pous i Pagès.»

-Es pot dir que els escriptors de la ILC van gaudir d’una situació privilegiada?
-«Van poder fer el trajecte fins a Agullana amb el bibliobús, i es van trobar demanant pas a la corrua de gent que anava a peu. En Benguerel fa aquesta reflexió: ‘Com pot ser que ens deixin passar?, som molt privilegiats, i és curiós que ens respectin, perquè en aquesta situació de desesperació no ens estranyaria que ens assaltessin.’ La Generalitat va intentar que aquells que havien tingut responsabilitats públiques tinguessin facilitats, i en aquest sentit van ser privilegiats, però a la pràctica aquesta organització va ser molt precària i tots van patir prou. Hem de veure en això una injustícia? La injustícia per a tots va ser haver de viure l’exili.»

-La Institució va aguantar el cop, però…
-«Setanta anys després, quan intentem explicar-nos l’exiliada, tal com farem amb una nova exposició a l’abril al Palau Moja, Literatures de l’exili. Retorn a Catalunya, entorn de la vida a l’exili dels escriptors, t’adones que el veritable drama és que la societat, sobretot la cultural i literària, va ser desmantellada. Després s’ha anat reconstruint, i de mica en mica hem anat sobrevivint, però encara ara no ens hem adonat del mal que ens van fer l’exiliada i la postguerra.»

-No passa en totes les guerres, que la intel·lectualitat s’enfonsa?
-«Una guerra sempre és una barbàrie, però en el nostre cas la vam perdre d’una manera molt brutal, i encara avui vivim d’algun dels guanys de la Mancomunitat. El sistema de biblioteques i la Biblioteca de Catalunya són el resultat del que es va fer els anys 20. Sense la guerra i l’exiliada, avui seríem en un lloc molt diferent.»

-Vostè va tenir familiars implicats en l’exili?
-«No. Van patir la guerra i van viure amb intensitat la postguerra. Una part de la meva família és de tradició catòlica, i alguns van ser perseguits durant la revolució que es va viure a la rereguarda. Durant la postguerra part de la família va participar en la reconstrucció de la xarxa social, una tasca realment difícil. D’alguna manera, estem en deute amb les persones que van mantenir l’esperança i van creure que el país continuava sent possible. Ara hem de mantenir l’esperança, malgrat la dificultat actual, que ve de les transformacions que hi ha hagut al món.»

-Enguany fa dos anys que va assumir el càrrec de director de la ILC. Quin balanç en fa?
-«La situació de la Generalitat, des del punt de vista pressupostari, és molt delicada. No sé si som prou conscients que quan s’insisteix en la necessitat de finançament no és un estratagema partidista, sinó una necessitat de supervivència. Estem asfixiats perquè el nostre país està infradotat econòmicament. Això coincideix amb la crisi, que té un abast tan gran que ningú s’atreveix a dir quan s’acabarà. Per tot plegat, fer-ne un balanç ara és complicat, i està molt condicionat per la situació, que convida poc a l’eufòria. Això a banda, aquests dos anys han suposat conèixer bé per dins la Institució i l’abast de les seves accions. És un organisme petit, pobre des del punt de vista pressupostari, però desenvolupem una gran activitat i donem suport a moltíssimes activitats de la societat civil i el ressò que aconseguim és notable. Això ens carrega d’energia per anar més enllà i plantejar una Institució que miri al futur.»

-De quina retallada parlem?
-«A la pràctica, tenint en compte el deute que arrosseguem de l’any passat, estem parlant d’un 25%, que són molts diners per a una entitat petita que els aprofita fins al final. El més greu d’aquesta retallada és que tot el que estàvem fent, costoses conquestes per anar introduint a la societat el fet literari i l’interès pels escriptors i la literatura, es perdrà si no hi ha una continuïtat. A més, l’evolució de la societat en conjunt fa que la lectura sigui un fet difícil, i cada vegada que deixem de fer una acció que convidava la gent a descobrir les possibilitats de la lectura estem perdent aquells pretextos que feien que la gent llegís.»

-Quins programes en resultaran afectats?
-«Només farem un seminari de traducció a Farrera de Pallars; no convocarem cap trobada de traductors al voltant d’un autor català com els que vam fer l’any passat al voltant de Rodoreda o Jesús Moncada; tampoc farem les trobades d’escriptors al voltant de gèneres o temes; Lletres al Camp, en canvi, o la celebració del Dia Mundial de la Poesia, les mantindrem, però minvades, quan volíem ampliar-les (volíem fer accions amb l’Espanyol i amb altres clubs esportius, i ho hem hagut de suspendre); hem aconseguit mantenir el pressupost de l’acció en escoles, tot i que Educació ha reduït el seu a la meitat i hem hagut de dir que no a moltes escoles que s’havien apuntat al programa; i finalment, pel que fa a les subvencions a editorials i traductors, donarem entre un 20% i un 25% menys de diners i mirarem de repartir-los entre els projectes de continuïtat i els nous.»

-I com veu que, en una situació de crisi, es creï una entitat nova, com és el Consell de la Cultura i les Arts? Com afectarà la ILC?
-«El Consell no comporta més despesa en aquests moments perquè hi ha hagut un traspàs de recursos econòmics i humans ja existents. Ara cal esperar que demostri que era necessari i tendeixi a créixer. Tal com s’està construint, és radicalment complementari de la Institució, que continuarà fent pràcticament el mateix, almenys de moment. Però així com la creació del Ramon Llull va suposar deixar d’encarregar-se de la projecció exterior de la cultura catalana, el Consell no comporta cap pèrdua de competències.»

-Quins són els projectes actuals?
-«Per continuar fomentant la lectura i la projecció de la pròpia tradició literària cap a la societat, volem crear ara un gran centre d’informació, un aparador que faci visible els recursos que hi ha a disposició de la societat. Així com el Qui és qui, volem crear un directori de patrimoni de festivals, espectacles i exposicions al voltant de la literatura. Això permetrà optimitzar els recursos a les iniciatives civils i les ajudarà a ser més visibles i llamineres per als programadors. Es farà a través de la xarxa i m’agradaria que fossin directoris d’autogestió actualitzats pels mateixos agents interessats. Miraríem d’establir un filtre de qualitat que valori les propostes i serveixi de guia per als interessats. Aquesta part virtual té una traducció més física que és la cristal·lització de tota una sèrie de xarxes, com ara la de Patrimoni Literari a través de l’Associació Espais Escrits. Per tot el territori ja existeixen entitats que vetllen pel patrimoni literari, com ara per mantenir viva la figura d’un autor, i es tracta d’ajudar-les en el seu camí perquè es potenciïn les unes a les altres. Aprofitant el Mercat de Música Viva de Vic, organitzarem una trobada amb els promotors de festivals per veure quines instàncies de coordinació creuen necessàries. Voldríem visualitzar aquest centre de recursos a través d’una Casa de les Lletres amb seu a Barcelona. La Institució seria el motor d’aquesta Casa, que s’ocuparia d’altres accions; això si aconseguim els recursos necessaris.»