El bloc del Director (ILC)

Alguns fulls del dietari públic d'Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes 2007-2012

15 de desembre de 2010
Sense categoria
0 comentaris

Fluvià

L’últim divendres de novembre es va presentar a Can Trincheria d’Olot una nova edició, il·lustrada amb composicions fotogràfiques, del darrer llibre de poemes de Joan Teixidor, Fluvià, publicat fa poc més de vint anys.

[…]

Va oficiar-hi com a mestra de cerimònies Anna Torrent, regidora de cultura de la capital de la Garrotxa. Hi van intervenir un dels promotors de l’edició, Jaume Bosquet, que en va llegir alguns poemes, Josep Berga, vicepresident del Consell Comarcal, una de les entitats patrocinadores del projecte, i Cristina Lloret, que va glossar les il·lustracions dels germans Vilagran.

En el meu torn vaig recalcar el caràcter de testament poètic del llibre, aparegut tres anys abans que Joan Teixidor morís el 1992, i la coincidència crec que no casual que aparegués un any després de la reedició d’El Príncep, tots dos a Columna, que aleshores maldava per recuperar algunes de les més grans veus poètiques, i menys conegudes, del nostre segle XX.

Vaig recordar que s’hi pot trobar un cert recorregut pel riu Fluvià, des del seu naixement a la Vall d’en Bas fins a la desembocadura a mar, als aiguamolls de l’Empordà, al golf de Roses. Un recorregut que és també un recorregut per la vida, una evocació del que va viure el poeta des de la infantesa i que es recrea d’una manera particular, directa i no gens retòrica, en la vellesa, l’espera de la mort (“ara que ja arribo a l’última frontera i només em tocava viure en el record […] Ve l’hora del retorn, veig la casa dels avis”, al “Pròleg”), i la perspectiva que aquesta espera dóna sobre el viscut (“i la memòria em venç com més la mort s’apropa”, a “L’alexandrí se’m trenca”). Vaig estar-me de citar molts altres poemes, per no dir tots 26, i encara més versos, però no vaig voler deixar de remarcar aquella “Variant d’una història”, que remet a “Història”, d’El Príncep (una al·lusió que ja m’havia cridat especialment l’atenció l’any 89, quan vaig escriure’n la crítica a laVanguardia, molt abans de saber que el llibre i el poema també parlarien de mi).

I vaig voler cridar l’atenció sobre els riscos que té fer una edició il·lustrada d’un llibre com aquest, per la redundància fàcil de les imatges sobretot en un text que es pot associar a uns espais, uns paisatges. I sobre els encerts d’aquesta edició concreta: la creació d’il·lustracions per superposició de tres fotografies –que combinen espais personals o familiars (el mas Ventós), paisatge natural o històric, i imatges del riu– genera escletxes visuals que activen el potencial evocador i suggerent de les imatges poètiques. I vaig felicitar-ne, per tant, la familia Teixidor i la població d’Olot –que està tenint l’encert de patrimonialitzar com ha de ser el nom d’un poeta de primera fila–, els lectors de Joan Teixidor i els que el descobriran gràcies a iniciatives com aquesta, i la bona gent de l’associació “Horitzó blavíssim”, que en són els veritables motors. Joan Teixidor té molta sort de tenir un horitzó blavíssim que el vetlla, o si ho voleu dir amb un joc de paraules: un bosquet dens i una roca dura protegeixen la vilanova on sobreviurà aquest bon teixidor de paraules, i que sigui per molts anys.

Deu anys de festivals a Sant Cugat
22.10.2010 | 10.16
A Sense categoria
La ben plantada reviu
19.04.2011 | 9.16
A Sense categoria
Miquel Pairolí
07.07.2011 | 6.13
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.