Avui ens ha arribat la
notícia de la mort de Felícia Fuster, una de les personalitats més singulars que ha donat la nostra cultura.
[…]
Vaig tenir ocasió de tractar-la als anys vuitanta com a editor. Primer, per la traducció de l’esplèndida novel·la de Marguerite Yourcenar Obra negra. Després, pel seu segon llibre de poemes, Aquelles cordes del vent, que havia tornat a quedar finalista del Carles Riba. I, finalment, sobretot, per l’antologia Poesia japonesa contemporània, que va dur a terme amb Naoyuki Sawada, agosarada i suggerent, en què vam treballar tots tres llargament. Recordo amb un afecte especial les sessions de treball, de vegades tot dinant, que vam dur a terme, sovint amb Joan Carreras i Martí, durant el procés d’edició de cadascun d’aquests llibres i, després, compartint alguns dels seus projectes plàstics i literaris, sempre inesperats. Malauradament, la seva potentíssima energia callada va anar-se esllanguint, i ja feia molts anys, massa, que s’havia hagut de retirar, a París, on vivia, del brogit diari.
Fa pocs mesos va obrir espai a Barcelona la fundació que du el seu nom. No vaig poder ser present en la inauguració. Ara sí que m’hi hauré d’arribar, sense fer soroll, en homenatge.