El bloc del Director (ILC)

[…]

Hi vaig moderar una taula dedicada a “Les claus de present i futur de la creació, l’edició i la distribució del llibre en català”, que trobareu resumida aquí. I vaig aprofitar l’avinentesa per escriure algunes observacions a la situació dels llibreters. Són aquí, però les copio també en aquesta nota:

El repte de les llibreries davant el futur obert del llibre

De vendre llibres a induir lectures: tres o quatre analogies i algunes provocacions o propostes

He de confessar una cosa: últimament entro poc a les llibreries, i quan hi entro en surto de seguida. No me n’enorgulleixo, no: ho constato i em sap greu. Aquelles estibes de bests sellers d’èxit envaint tot l’espai, llevat del que ocupen una corrua de títols que pretenen ajudar el lector a ajudar-se, em fan sentir incòmode. I l’abassegadora preeminència del llibre en espanyol. I aquella impressió de trobar a qualsevol llibreria el mateix que a la llibreria del centre, de barri, de la vila del costat. Arreu el mateix, com si el llibreter estigués condemnat a entomar amb fatalitat els títols que els editors decideixen posar a la venda i a esperar passivament que entri algun client a buscar allò que, com qualsevol altra botiga de llibres, se suposa que té. Arreu el mateix, dic, com si el mal de les sales multicines, moltes sales on fan unes poques i arreu les mateixes pel·lícules, en la seva majoria productes de major, s’hagués estès al sector del llibre. Aquesta ?s la primera analogia que se m’acut per explicar com veig avui les llibreries. En faré tres més, que no són noves, intentant preguntar-me en veu alta com les imagino, o quin futur crec que podem desitjar-los.

Som-hi, d’entrada, amb l’analogia de les fleques: encara devem ser molts els que recordem la forta crisi que van viure els forns, fa dues o tres dècades, llavors que van perdre l’exclusiva i, per obra i gràcia de l’extensió universal de les panificadores, es començava a trobar pa, o alguna cosa que s’hi assemblava, a les pastisseries, als supermercats, a les gasolineres i tot. Ara aquí, ara allà, veies un forn o altre que baixava la persiana. Fins que un bon dia algunes persianes van començar a tornar a aixecar-se de bon matí per mostrar uns forns de pa que eren tota una altra cosa. Els vells forners, malgirbats i enfarinats a la rebotiga, sempre amb cara de son, han anat desapareixent, segurament per sempre del nostre paisatge, substituïts per establiments de decoració càlida, aparadors vistosos, serveis complementaris i una oferta variada i diversa de pans, pastes, pastissos i altres productes de cereals. Així han transformat el pa en un producte amb valor afegit: ja no és només un aliment de primera necessitat en la nostra tradició cultural, sinó també un luxe a l’abast de gairebé totes les butxaques. A molts forns, avui, transformats en petites granges, a més de trobar-hi el pa hi esmorzes o hi berenes. Ara els forns són establiments moderns, confortables i no necessàriament impersonals. I no és estrany trobar-hi bon pa.

Podem fer una altra analogia suggerent, o a mi m’ho sembla, amb les farmàcies. Durant tants anys tingudes per negoci segur, moltes farmàcies porten anys mirant d’eixamplar la base del seu negoci almenys en dues direccions. Primer, oferint tota mena de productes del que ara en diuen parafarmàcia. I segon, especialitzant-se en homeopatia, fitoteràpia, cosmètica, consell dietètic o qui sap quina altra línia de tractaments més convencionals o més alternatius. I, ara que l’endeutament de l’administració deixa tantes receptes servides i impagades, veurem, cosa impensable fins fa quatre dies, que aniran tancant les farmàcies que no hagin emprès a temps aquesta extensió cap a àrees de negoci contigües. Dubto que ningú consideri que les farmàcies es prostitueixen si acullen, al costat de les medecines estrictes altres productes que podem relacionar amb la salut i la higiene…

De la tercera en diré analogia Fotoprix. Als anys vuitanta, amb la popularització del turisme low-cost de llarga distància, el revelatge de fotografia va viure un auge impressionant, que cap a vint anys després va estar a punt d’estroncar-se en sec. En relativament poc temps les càmeres digitals van anar substituint les analògiques, els rodets van desaparèixer reemplaçats per tota mena de targetes de memòria i no hi havia res més assequible que les impressores d’injecció de tinta dotades de cinc o sis cartutxos de color i qualitat, en deien, fotogràfica. Tot indicava que l’immens desplegament de franquícies dels anys anteriors acabaria en una suma de petites ruïnes. Però Fotoprix no va desistir: mentre un gruix dels repòrters turistes acumulava prosaics fracassos a base de papers encallats, colors infidels i formats insospitats, i a més constatava que els recanvis de tinta i el paper fotogràfic eren més aviat cars, va buidar les botigues de rodets convencionals i va instal·lar-hi màquines d’autorevelatge que admetien tota mena d’unitats de memòria, va desenvolupar serveis en línia i va oferir ginys d’edició d’àlbums fotogràfics al gust del client. Del risc de desaparèixer va passar en ben poc temps a recuperar la puixança i encara incrementar-la. I va poblar ciutats i viles de petites i alhora sofisticades unitats d’impressió.

A l’analogia dels cines, que ofereixen arreu el mateix repertori limitadíssim de cinema d’èxit i viuen de les crispetes, hi podem oposar l’experiència de les fleques, les farmàcies i la fotografia, que a conseqüència de la competència relativament deslleial, de la incertesa econòmica o de la transformació tecnològica han hagut de reinventar-se amb més o menys radicalitat, amb més o menys imaginació, amb més o menys valentia. Competència, crisi, digitalització, ¿no són termes que apareixen amb freqüència quan es traça un diagnòstic sobre la situació dels punts de venda de llibres? Aleshores, ¿podem traslladar a la llibreria l’evolució observada, per exemple, en aquests tres sectors?

D’entrada es presenta un problema que fa de mal resoldre: pa i medecines són, ningú no en dubta, productes de primera necessitat. I també deu ser una necessitat primària, en alguna mesura, vist el que veiem, construir una memòria pròpia a força d’immortallitzar fotogràficament moments viscuts. Ara, ¿ho és el llibre, una necessitat igualment bàsica? No demano si la lectura i l’adquisició de llibres són per a l’esperit el que el pa, o fins i tot els medicaments, són per al cos ?jo no en dubto?, sinó fins a quin punt el ciutadà mitjà, el gruix dels ciutadans, sent el llibre i la lectura com una necessitat. Com que la resposta només pot ser una, ara tocaria fer-se una pregunta que no podem contestar aquí: què hauríem de fer per generar, per estendre, per reforçar la “necessitat” de la lectura?

En comptes d’això, demanem-nos com poden respondre, les llibreries d’avui, a la competència que els fan tants altres punts de venda de llibres, des dels quioscs o els supermercats fins a les ampes, sense hac. Demanem-nos si no poden atraure i fidelitzar la clientela eixamplant la seva oferta, com fa temps que fan les farmàcies, amb productes complementaris o contigus del llibre i de la lectura. I demanem-nos, sobretot, quina mena de reinvenció haurien de plantejar-se per superar el risc que les escombri la progressiva implantació dels suports digitals de lectura.

Estic convençut que aquests moments convulsos són una gran oportunitat per als llibreters. Si són capaços de posar en valor els seus dos grans actius. Que són: primer, el contacte directe amb el lector i amb el comprador de llibres. Segon, la visió de conjunt, que poden tenir com ningú i amb memòria històrica, de l’oferta editorial. Enlloc no està escrit que el llibreter hagi de ser l’última baula de la cadena del llibre, entre l’espasa del servei de novetats imposat pels proveïdors i la paret de la demanda previsible dels clients. Al contrari: com van fer els forns, com fa Fotoprix cada dia, com estan fent les farmàcies, avui el llibreter podria recuperar la iniciativa i esdevenir el botó d’arrencada del procés editorial.

Per dir-ho així, no és cert que a les llibreries només s’hi puguin vendre llibres. Tenim dret a esperar-ne molt més. Que s’hi indueixin lectures. Aquest, la lectura, la invitació a lectures concretes tant se val en quins suports, és el producte carregat de possibilitats que espero que ens ofereixin els llibreters de demà, ja ara mateix.