Si fa poc més de tres mesos celebràvem públicament els vuitanta anys d’Albert Manent, ahir Òmnium Cultural va fer-nos l’honor de lliurar-li al Palau de la Música un premi carregat d’emotivitat i simbolisme.
[…]
Emotivitat i simbolisme, dic. Perquè la 43 edició del Premi d’Honor coincideix amb la celebració dels cinquanta anys d’Òmnium, entitat de la qual el mateix Manent ha estat peça de referència. Perquè hi van intervenir Pilar Garcia Sedas, que li reconeixia el mestratge, Xavier Polo, des de la complicitat i l’emoció de la camaraderia, i Jordi Pujol, que va desplegar amb alegria, i exigència, la seva capacitat de seducció. Perquè l’estat de salut de Manent hi afegeix, si calia, oportunitat. Perquè el moment que viu el país –l’al·lusió al 10 de juliol per part de Muriel Casals no va ser gratuïta– fa que l’activisme i l’activitat desplegada per Albert Manent i tots els noms que l’han acompanyat no pugui ser objecte d’evocacions nostàlgiques: tot el que ha canviat i tot el que persisteix en aquesta arrencada de segle repta el país, ens repta a nosaltres, a no trencar amb aquell concepte que tant plau a Manent, el de la santa continuïtat.