Blogcrònica

Bou: "Per què blog o per què dietari?"
   Gargallo: "M’he sorprès amb la continuïtat. Tot adolescent té el seu dietari. El que més m’agradava de tenir un dietari era el fet de tenir-lo, i el fetitxisme de llibreria, les llibretes, això. En canvi el blog cada dia em sorprèn alguna altra cosa. No sabria perquè, però el blog tira més."
    Vallès: "Jo sí que escric perquè em llegeixin. També per publicar, m’he presentat a premis, però ja és una altra manera. L’aeroplà és una manera de comunicar-me. De viva veu no sóc gaire bona. El blog va ser una descoberta. Puc explicar-hi de tot. Hi ha gent que es creu tot el que dic, però s’ha de recordar que pot ser ficció."
    Bellver: "Escriure un dietari? Després de sentir en Villatoro m’ho pensaria molt, perquè no sóc pas excepcional, jo. La tensió entre art i vida crec que és present als blogs, també."
    Susanna: "No us he llegit, però veig que hi ha moltes coincidències entre blogs i dietaris. El que tu Tina deies s’assembla molt al que tots fem quan escrivim. La diferència és tecnològica. Qui practica aquesta "diabòlica manera d’escriure" agafa inevitablement consistència formal. Pla deia que no tindríem una autèntica literatura fins que no proliferi la literatura personal: dietaris, cartes, memòries… I afegia que la gràcia és que aboleix la diferència entre l’home lletrat i el que no ho és. Amb una ploma a la mà, deia, tothom és igual. Sembla que parlés de l’escriptura que vosaltres feu. Insistiu en l’estímul dels comentaris. Fins fa pocs anys, una de les coses que més m’agradava era escriure cartes. Què m’agradava: la relació que s’estableix amb determinats lectors. Recordo haver rebut moltes cartes de lectors, menys immediates que en blog, però que satisfeien igualment aquesta necessitat de resposta. I, el Vicens, com a gran comunicador, té un punt de sofista… Quan demanes crònica d’excepcionalitat. Jo crec que està bé sempre que s’entengui què té d’excepcional. Pla no va tenir una vida excepcional. És la qualitat de la mirada, el que compta. I finalment, m’he pres la molèstia de comparar el primer Quadern gris amb el de després, i el primer ja tenia una qualitat gran. En certs poemes de Carner i en determinats fragments del primer quadern, els primers Carner i Pla són millors."
     Villatoro: "No cal que siguin excepcionals en els punts a, b, c. Però millor si són dos i no un, o millor tres. Jo escriure´un bloc el dia que em facin fora de l’Avui. El que faig als articles de diari és com els blogs, per la immediatesa. M’agradaria que els articles de premsa se’m publiquessin instantàniament. Per això mai he fet llibres d’articles. La immediatesa. Escriure per l’eternitat també pot ser paranoïc. Això de ja publicarem… En un blog és inimaginable, és o ara o mai."
      Mesquida: "Jo tinc un diari i un blog. Compren que hi ha una diferència. Una cosa és el dietari íntim íntim, allà és vida o mort: la pitjor mentida és enganyar-se un mateix. Allà no m’hi enganyo mai, cosa que em bloqueja: ara fa un mes i mig que estic bloquejat i no hi escric, perquè aquest mes i mig no m’agradava el que m’havia de dir. En canvi al blog, quan vaig de puta d’aparador, sa meva moralitat és d’aparador, va dirigida a jo, però també als altres, i té una fragilitat… És un món com a experimentant, com una exploració… No ets conscient de què et passa, no ho sé, exploro."
    Ibàñez, del públic, sense micròfon: "La moralitat és la feblesa del cervell, com deia aquell. Molt interessant el que heu dit. Relacionat amb Màrius i Villatoro, que em sembla que ha arribat al nucli, Màrius ha subratllat que és una escola, i la cosa de l’autodisciplina. En canvi en Vicens, que el felicito, has anat al fons: dius que és una malaltia. Com quedem? És una virut o una malaltia? I fas servir una paraula platònica, mania, grafomania, i això ve del grec morbus, que és malaltia, i el morbo del blog que tu dius i això ho relaciono amb la gran paraula lletraferit, tenir una ferida és estar malalt, o aquesta ferida es pot anar gangrenant, es pot convertir en crònica, necròsica… Bé, m’haurieu d’aclarir això. I la cita de Pessoa no és exacta. Collons. El que escriu ja viu. L’art gràfic, la tecné, quan descobrim que dir el que dius no és no viure, Pessoa descobreix que el seu viure superior és escriure; això diu Zaratrusta… És molt interessant, aquesta malaltia, si és una malaltia, qui ens ha emmalaltit? Jo mateix, vull estar lletraferit o lletraembogit? Això és la clau de volta. Gràcies Vicens per portar-nos cap aquí."
    Borràs, des de públic, sense micro: "Sobre Serra, m’ha fet refermar en haver-lo triat com a mestre enigmista… La intervenció de Balaguer: hi estic completament en desacord. Jo he publicat "Els quaderns d’en Marc", que és anònim, malgrat que el suposat autor … " (ben llarg excurs de reivindicació de Pedrolo, que, diu, ara faria blogs) "No veig diferència entre el paper o la xarxa, és només el suport. La diferència és en el temps, i el preu. Jo estic segur que, per desgràcia, els bloggers acabarem fent propaganda… En això que diu l’Ibàñez… Villatoro, que diguis que només t’interessen les coses excepcionals quan aquí se’ns han repartit uns textos, entre els quals textos teus, on expliques coses que no trobo gens excepcionals."
    Serra, entre el públic: "Sobre la malaltia, jo penso també en la paranoia, com d’alcohòlics anònims… Sobre l’autodisciplina, l’escriptura (jo sóc de la mà oberta: teclat) arriba un moment que és un fet físic que requereix una reescriptura. Demana autodisciplina. Conec moltíssima gent que du una novel·la a dins i que explica a tothom que l’escriurà. Però després, dur-ho a terme, demana un desgast, una autodisciplina, una decisió pràcticament professional. El que remarcava és que el blogaire s’ho imposa sense contrapartides. Això del Vicens de fer un blog si el fan fora de l’Avui… Jo no sé si tindria aquesta constància. La lletraferidura és una ferida lluminosa, sí, però després hi ha el treball. Els bloggers treballeu molt."
       Ibàñez: "Jo escric un blog perquè m’agafi l’Avui. Si vols, Vicens, podem fer un canvi."
     Villatoro: "Malaltia no contradiu la disciplina. La disciplina hi dóna sortida. No sé si és malaltia o feridura, però estàs al llit, convalescent. La disciplina no és la font sinó el camí. La font és la malaltia. La literatura és vida, però és vida estranya. L’escriptor no renuncia a viure sinó que viu a través de la paraula. És diferent, és raro. Sobre el meu tros de dietari, com a lector, mantic que els que m’agraden són els excepcionals."
      L’autor de Mig bloc mig poc: "Els que no estem tan malalts necessitem l’esforç. Ho dic a Ibàñez. Escriure és somatitzar, però va en direcció a tenir salut. És una inversió en salut. "
     Després sabrem que aquest senyor és metge: que tenim un metge entre el públic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!