Blogcrònica

Bellver: "Diari de Tasmània no té una poètica al darrere, seria pretensiós. L’utilitze més com a notes. Hi apunto idees, esbosso arguments, ecètera. No és una obra acabada." "És el d0un bloc de notes que es fa immediatament públic. Tots tenim la necessitat d’explicar-nos. M’ha xocat, en Màrius, aquesta enyorança dels filtres. Tu quan parles en una ràdio pots exposar les teves dèries; això és el que aconsegueixes, també, en un blog. Buscar un editor és traumàtic, però hi ha un altre motiu: la disciplina. Jo sóc desordenat i puc fer dos posts en un dia o un en una setmana. Però saber que tinc lectors m’obliga a tenir cura del que escric. No és igual escriure privadament que escriure en públic. Jo tinc tres llibres publicats i no goso obrir-los per por dels errors. En un blog sempre pots modificar. No és exacte que els blogs siguin una cosa inacabada; el meu blog no el considero un esborrany, sinó esborranys que vaig treballant. Potser promou la grafomania, però no impedeix treballar l’escriptura."
Aportació interessant, perquè torna al tema
Gargallo: "No sóc escriptora ni tinc intenció de ser-ho. Descobreixo els blogs a través d’una petita nota a la revista Elle. Estava a l’atur, tenia temps, internet m’apassiona, i vaig descobrir que molta gent escrivia, sobretot en castellà, i que escrivia de tot. Em va picar la curiositat. Vaig pensar: jo també en vull un. Jo no he estat capaç de treure’m el carnet de conduir, però això vaig dir, jo també ho vull. A partir d’aquí surt la Flaneuse. És una caixa, i de tant en tant ho torno a dir per recordar-m’ho a mi mateixa. No volia fer un dietari íntim. Volia explicar allò que anava veient (…) Per mi un blog no és només per escriure. Tota la part visual, el que hi poses de tu i el que no hi poses, tot aixó fa part del blog. El blog no és només el que jo escric sinó tot el que veieu a la pantalla. Després hi ha una última cosa: per què estem aquí? Què hi faig, aquí? Durant aquests dies hi he pensat: tots els que tenim un blog, l’utilitzem com a promoció personal. Sobretot els més joves hi trobem nous amics, hi ha gent que lliga, gent que li surt feina, gent que acabem aquí… Fins i tot podria ser una tècnica de màrqueting. Les persones ens hem de promocionar. El misteri de qui era Flaneuse, descobrir-ho, no té més importància."
Aportació sentida i intel·ligent. Nova aportació rellevant, fins ara no tocada: això de la promoció personal. Tot dit en una veu seràfica, per dir-ho així, fluixa però no del tot insegura.
Mesquida: "Confessions d’un dietarista secret i d’un blogger públic." Ho llegeix. Confiem que ho penjarà. Ho llegeix d’un quadern, gran, provablement escrit a mà. Es refereix a Borges, llegeix claríssimament, lentament, recita. En sap, de llegir. Mesquida és un home sensible i culte. Fa metàfores mesurades. "Som carn d’exploració blogera", diu. És aplaudit. Rep el primer aplaudiment del diàleg.
Susanna: "Toca començar manifestant la sensació de… Com dir-ho… De desconèixer totalment aquest món dels blogs. Ho dic de veritat: no tinc pàgina web. Sabent que serà molt difícil que jo mai m’engresqui a participar en aquest joc, em sento ja com un diplodocus antidiluvià, que encara li agrada anar amb una ploma. Però comprenc que pugui ser apassionant. Jo aquest tipus d’escriptura, durant 7 o 8 anys la vaig practicar només per mi. Tinc quaderns. Podria ser que de vell m’engresqués a publicar-les. No ho descarto. Aquells dietaris tenen la gràcia i la desgràcia de ser autèntics. No m’hi estic de comentar res. Hi ha poca distància entre jo i l’escriptura tot i que ja sé que és escriptura. A partir del "Quadern de Fornells" vaig prendre consciència del gènere: ja no té res a veure amb el que havia fet abans, És literatura, neix amb ganes de ser-ho. El dietari em permet ser agraït amb la vida. És com una acció de gràcies. Sobretot pels moments de plenitud. Des de la plenitud d’experiències sensuals fins a les abstractes i intellectuals. Aquest és l’interès màxim. La desaparició de les jerarquies entre el que és important i el que no ho és.(…) Només de tant en tant faig anotacions de caràcter vital. Últimament se m’han tornat molt abstractes, però a mi m’hauria agradat ser pintor. Un pintor fresc, directe i agraït amb els motius de plenitud que un va trobant al llarg dels seus dies: des de les natures mortes que veus en un parc; ampolles, burilles, etcètera, que en faries una pintura. Qui diu això diu la visió d’un cos. La condició de poeta em porta cada vegada més a una sensació d’esterilitat força aguda. Amb el temps es tracta justament de deixar d’escriure. Al cap d’un any si he escrit dos o tres poemes ja em sento afortunat. L’escriptura prosaica, però, em permet mantenir un vincle amb l’escriptura. Res més."
Vallès: "Vaig descobrir els blogs enviant els escrits als amics. Hi va haver gent que em va encoratjar i si aguanto és perquè hi ha gent que m’hi motiva. Primer era una web, i vaig anar a parar a les Notes al Marge, a Les paraules i els dies, Flaneuse… Cada dia neixen blogs nous, de vegades no sé de què parlaré… El blog d’en Carles, en pau descansi, el blog,.. De cop t’adones que tens lectors. Em pensava que només escriuria un parell de comentaris a la setmana, però els comentaris van arribant, gent que arriba de no se sap on, gent que demana assessorament, després ve una periodista que t’entrevista i surts al diari i en una web et citen, i surts al diari i ara sembla que estiguem de moda i s’ens conivida, tot perquè hem escrit quatre rucades. Jo no he vingut a fotre bombes, però em sembla que en fem un gra massa. La immediatesa va contra la qualitat literària, tot i que em sembla que som pocs que ens preocupem per això: un seria en Carles. (…) Encara estic sorpresa de tenir un dietari i una poètica però vaig ballant el ball que toca. Hi deu haver en literatura altres casos de gent que comença així i s’acaba constituint un gènere. Diré una intimitat: ningú ha explicat com es fa un post. Què fa que parlem d’un tema o d’un altre. Potser és exhibicionisme? Primer prens nota del que reelaboraràs: la posta de sol, el vers de Baudelaire… El bloggers no fem d’això? Com que no hi ha editor, ens hi posem quan tenim un moment. Sents una conversa, te la mig apuntes… El lector del blog té menys paciència que els altres, de manera que el primer paràgraf és molt important. Penses molt el títol. Reelabores molt. Publiquesi ja ho tens. L’endemà o l’altre hi trobaràs correccions a fer, i sovint es quedarà allà. Acabaré amb la polèmica del comentaris: a mi m’han dut més alegries que penes. He esborrat comentaris perquè són responsabilitat meva. És la meva pàgina. No he esborrat crítiques sinó ofenses. "
Diu que jo he inaugurat un nou gènere: el blog retribuït.
Villatoro: "Hi ha dietaris que són novel·les amagades: són ficció. Hi ha gent que fa blogs que són articles de diari. Hi ha blogs polítics que són campanya. Hi ha gent que fa blogs com si fossin tertúlies literàries. Jo parlaré de la intersecció. On ens assemblem els que fem dietaris sobre paper i els que no. Jo crec que el dietarisme és una malaltia, i que això ho hauria d’haver promocionat la Conselleria de Salut. És una malaltia i jo el primer malalt. Exhibicionisme, grafomania compulsiva, viure a l’aparador com les putes d’Àmsterdam o els del Gran Hermano, o encara pitjor, la cita de Pessoa: "no viviu, escrigueu". Potser no és dietarisme sinó literatura. És la literatura la malaltia. Algú que no sigui egòlatra no pot pensar que el que escriu té interès pels altres. És "la diabòlica mania d’escriure" que deia Pla. Però el dietarisme és pitjor: un dels equilibris literaris hi està més en risc. La literatura és tensió entre artifici i vida. A la novella el risc és que l’artifici mati a la vida. En el dietari és a l’inrevés. En la mesura que és una malaltia, jo veig el dietarisme més vinculat amb l’escriptura que amb la lectura. Si em poso a escriure una novel·la, vull que es publiqui. Un poema, no ho sé. Si és un dietari, si no el publico no passa res. Em vaig passar 1000 dies escrivint cada dia per força, fan 900 folis, no tinc cap interès a publicar-los. No tinc cap pressa, si l’editor m’ho demana li dic millor una novel·la. Els bloggers i els dietaristes, en això, tenim una diferència important. No escric per ser llegit sinó per ser escrit. Això ens marca una diferència clara. (…) Haig de dir que m’interessen pocs dietaris, potser per això no m’interessen els meus. Quins m’interessen: a, els que parlen de vides excepcionals, perquè per mi la literatura i la quotidianitat són contraposades; qui viu entre quatre parets no m’interessa; m’interessa més un dietari de Guantanamo que el del treballador de la Caixa; b, la intel·ligència; c, els dietaris escrits amb una mà divina, com "El vel de Maia" de Manent. El dietari és i ha de ser la crònica de l’excepcionalitat."
Aplaudiments. Anem pel debat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!