Blogcrònica

Doncs bé: jo venia tan content per l’AP7, Blood in the tracks, Bob Dylan, en aquest dia assoleiat d’agost, pel Vallès industrial i industriós, pensant en l’admirable jornada d’ahir, en tot aquest món fascinant dels dietaris i molt especialment dels blogs catalans, i he entrat a Sant Cugat, i hi havia molta gespa, i molt verda, i moltes noies carregades de virtuts, i cotxets amb nens, i ja he vist el campanar, i he pensat en les hores fabuloses que ens esperen avui, en aquest segon i últim dia de les jornades sobre el dietarisme. Doncs bé: jo ja veia el monestir, el campanar, l’amplitud, la netedat del passeig, on, perquè es vegin clarament les qualitats del dia, no és que hagi trobat aparcament, sinó que he trobat aparcament fàcil, ample, pròxim i gratuït; bé, doncs el cas és que jo ja em dirigia secretament a nostro senyor per agraïr-li el dia que m’espera, quan ha passat per davant meu un cotxe d’enterrament – penjo la foto. La mare. Ai. El cotxe m’ha estroncat la felicitat absoluta que ja portava a la butxaca. I llavors m’he preguntat, i és una pregunta que llanço a l’univers internàutic, que esbatano i publico perquè em sigui resposta des de l’altra punta de món si convé, una pregunta que transcendeix aquestes jornades, i que l’amable lector preocupat tindrà temps per anar comentant mentre duri aquest blog. La pregunta que em faig i que faig a tothom que tingui inquietuds més enllà de la blogosfera i que la vulgui comentar als comentaris, és la següent: no serà que, malgrat tot i en definitiva, hem vingut a aquest món a patir?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!