Blogcrònica

Blog de Toni Sala

7 de juny de 2005
General
15 comentaris

Mentre toquen les campanes lentament

Doncs bé: jo venia tan content per l’AP7, Blood in the tracks, Bob Dylan, en aquest dia assoleiat d’agost, pel Vallès industrial i industriós, pensant en l’admirable jornada d’ahir, en tot aquest món fascinant dels dietaris i molt especialment dels blogs catalans, i he entrat a Sant Cugat, i hi havia molta gespa, i molt verda, i moltes noies carregades de virtuts, i cotxets amb nens, i ja he vist el campanar, i he pensat en les hores fabuloses que ens esperen avui, en aquest segon i últim dia de les jornades sobre el dietarisme. Doncs bé: jo ja veia el monestir, el campanar, l’amplitud, la netedat del passeig, on, perquè es vegin clarament les qualitats del dia, no és que hagi trobat aparcament, sinó que he trobat aparcament fàcil, ample, pròxim i gratuït; bé, doncs el cas és que jo ja em dirigia secretament a nostro senyor per agraïr-li el dia que m’espera, quan ha passat per davant meu un cotxe d’enterrament – penjo la foto. La mare. Ai. El cotxe m’ha estroncat la felicitat absoluta que ja portava a la butxaca. I llavors m’he preguntat, i és una pregunta que llanço a l’univers internàutic, que esbatano i publico perquè em sigui resposta des de l’altra punta de món si convé, una pregunta que transcendeix aquestes jornades, i que l’amable lector preocupat tindrà temps per anar comentant mentre duri aquest blog. La pregunta que em faig i que faig a tothom que tingui inquietuds més enllà de la blogosfera i que la vulgui comentar als comentaris, és la següent: no serà que, malgrat tot i en definitiva, hem vingut a aquest món a patir?

  1. Hem vingut a aquest món a aguantar putejades. I a patir, a patir com a desgraciats. T’ho diu una que ve del CAP (Centre d’Atenció Primària, ben primària) i si no m’he posat a fotre tiros a tota la concurrència és perquè vivim en un estat sociatopolicial que impedeix la lliure possessió d’armes de foc.

  2. "Un vent idiota bufa a través dels forats dels nostres botons, des de l’embassament de Susqueda fins al Palau de la Generalitat. Ets idiota. noi, és un miracle que et sàpigues alimentar."

    (ho ha dit el mestre, que diria l’idiota del Castillo)

  3. Tant patirem per un ai com per una ceba. A més patir implica una paciència que ja no tenim. “Plena de seny, no’s pot ben soferir/
    vida i dolor sens perdre algun espai”.
    Aquí tot ja és massa fluid.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!