Blogcrònica

Donaré el diàleg, si puc, en resumit.
Izquierdo a Amat: “El suport condiciona?”
Amat: “El meu to no canviaria gaire.
Formosa: “La premsa és una font de dietarisme. Molts articles tenen qualitat literària i contingut interessant. No hem de mirar el mitjà sinó el valor del text.”
Ibàñez: “Al final tot és escriure. Escriguis en premsa o al blog. O s’escriu bé o s’escriu malament. En el meu cas, aquest mitjà del blog és ideal. Per mi és llibertat. Hi ha una immediatesa. El meu caràcter és individualista, no soporto anar a demanar res a ningú, sobretot quan no m’ho donen. Jo agafo, escric i edito. Tros de Quòniam va ser un llibre, que va guanyar un premi literari, abans de ser un blog. Porto un any i mig i m’he proposat escriure cada nit. El més gratificant és saber que t’està llegint gent. Jo sé que m’estan llegint. La interactivitat que et dóna internet és com les connexions sinàptiques de les neurones. He fet molts amics”
I en aquest moment Ibàñez saluda un senyor que ha entrat fa poc, i que una mica més i em fa tenir un collapse cerebral, perquè em volia dir alguna cosa mentre jo escoltava i picava. De tant en tant es gira i em mira, qui sap perquè. Ibàñez ha continuat parlant.
Isern: “No escric igual segons el mitjà. La crítica de diari sol ser més llegida que el llibre mateix. Per això s’ha de ser modest i pensar que estàs guiant el lector. El suport genera una manera d’expressar-se.”
Pairolí: “Tinc poca cosa a afegir. Hi ha hagut intervencions provocatives. Es podria engegar un debat. Només vull dir que en relació al dietarisme d’opinió hi ha la idea que una cosa són la cosa menor dels articles publicats en diari i una altra la dels llibres. Això no va així. ”
L’home que em volia parlar ara torna cap aquí. Parla amb l’Alber. “Què c vol?”, li pregunto. “Llegir un manifest, no sé, un post seu.” O sigui: un altre manifest. Estarem preparats.
Izquierdo: “si algú té ganes d’intervenir…”
El micro va directe a aquest senyor: “Sóc Sadurní Girona, responsable d’un diccionari filosòfic personal.” Em diu Toni Soler. Demana que es llegeixi una cosa que ha enviat, diu – ha arribat? No l’he pas vista. “El que no m’agrada és dipaire.” Diu que volia dur un rellotge de cuina per no enrotllar-se. Un de la taula s’ofereix a portar-li el compte. “Vaig dir, coi, i entre el diccionari de Fuster i el de Voltaire, vaig dir, a veure si sóc capaç.” Demano al tècnic que em retrati aquest senyor. Per si no ho fa, ho faig jo. “A males, si un comentari no m ‘agrada, l’esborro. Fent ciència ficció i enllaçant amb el que deia en Toni, a qui admiro, tot i que jo sóc un bon noi, què hi vols fer-hi, això, dic les coses, intento acaramelitzar les coses, a mi m’ha servit per passar de a veure què farem a fer-ho, ser escriptor; hi ha escriptors que guanyen premis i n’hi ha que ens autoeditem, però anem a la ciència ficció, d’aquí quatre dies els blogs inclouran la videoconferència, això ja és possible, i es vendran…” Des de la taula: “Ja fa quatre minuts”. “Acabo. Estic contentíssim de ser aquí i l’any que ve, tots aquí, i felicitats felicitats, jo ja havia avisat que vindria en representació dels blogaires paira, i jo li foto canya al Miró, i els hi perdono perquè per messenger es diuen moltes bestieses, però allò que deia en Toni Soler en aquell article, jo li he dit a en Miró, tu el que has de fer no és plegar, sinó arreglar-ho, això, i acabo pel temps”, fa una reverència teatral i divertida, i ens dóna les gràcies.
Un del públic: “jo sóc un estricte lector. Creuen que la incidència va creixent? Quedarà com un fenomen de capelletes? I l’altra qüestió, no han pensat a donar un ús comercial als blogs, és a dir, incloure publicitat?”
Amat: “Semblaré una snob però no miro mai els comptadors. Jo sé que alguns bloggers estan constantment pendents dels comptadors. Hi ha gent obsessionada. Jo no. He notat augment de lectors a mesura que ha augmentat la blogosfera. Suposo que en tres anys que fa que escric, sí. Tot és molt endogàmic, igual que la literatura en general. La majoria de gent no sap ni què coll és. Sobre els sponsors, hi ha l’opció de posar anuncis. Però conec gent que n’ha posat i res.”
Ibàñez: “Ho he intentat, però més que res tinc publicitat per amistats, que em pagaran en espècies. Sobre les visites no és fiable. Jo tinc tres comptadors, dos visibles i un ocult. Cap dels tres em dóna el mateix resultat. M’entren dels cinc continents, això ho sé. Per això hi tinc els traductors. ” Mira Isern i diu: “Si deixessis posar comentaris, encara sabries que hi ha més gent. Segons de què parles t’insulten més. Qui no ha fet comentaris anònims. No n’esborro cap, perquè una vegada ho vaig fer i encara avui em diuen de tot. Jo crec que fem teràpia virtual. Hauríem d’estar subvencionats per la seguretat social. ” Saluda un noi que es diu Jordi: “Personalment, per mi no és un joc. Jo escric, jo no jugo.”
Jordi del públic: “dic que juguem, però seriosament. Si poses un espònsor et limites. No pots tenir la sort de fer un bon post cada dia.”
Veig que entre el públic hi ha un senyor amb ulleres fosques.
Isern: “No sabia que es pogués saber si et llegeixen de diversos continents.”
Algú del públic: “Tu no la veus, però a Vilaweb hi és, aquesta estadística.”
Isern: “Al voltant del tema dels blogs hi ha molta adolescència mal resolta. Jo vaig treure els comentaris.”
Piera, d’entre el públic: “Sempre he cregut que l’escriptura és un fet de solitaris que volen comunicar-se amb altres misteriosament llunyans. No deixa de sorprendre’m aquesta varietat de noms, bloggeros, jo què sé. El que compta és el resultat final. Molta gent es fa palles mentals, en paper o en això que feu vosaltres. Els escriptors surrealiostes quan trenquen les formes exalten la bogeria i fan peregrinacions als manicomis buscant genis. Jo tenia un amic escriptor que es definia com “una puta de l’ànima”. Jo crec que aquest puterio, putes o putons, que no vull fer sexisme, podem parlar de putes senyores, putes solidàries, putes mortes de gana, putes que viuen molt bé, etcètera etcètera.”
Subirana, d’entre el públic: “Escriviu directament els textos o els feu a part. Una altra cosa, a Pairolí: dius que les coses de política no les publiques en llibre?”
Enric Borràs, d’entre el públic, un senyor que du un bastó: “Tinc dos blogs. És tota una experiència. Però sóc atípic. La majoria dels bloggers són escriptors o semiescriptors. A mi em costa entra-hi però no sóc prou expressiu ni domino la llengua. L’únic límit que imposaria en els blogs és en les pintades. Gràcies al Tros de Quòniam per la seva confessió d’allò del diari Vermell.”
Pairolí, contestant Subirana: “Potser no posaria comentaris polítics concrets, però generals sí. Escriure en diaris t’obliga a fer articles molt puntuals.”
Ibàñez: “Jo començo a fer-ho en word, però té un problema de complicació. En htlm hi ha més rapidesa. Jo guardo tots els textos. ”
Amat: “Escric sobre word. Per retocar i perquè si escrius sobre editor i es desconnecta m’estalvio de dir què dius en aquell moment. Aprofito per dir que m’ha sorprès i no sabia que els blogs de vilaweb tenen corrector. Aquí hi ha trampa. Ara ja sé que si algú escriu a vilaweb i fa faltes… Bé, consti que word no en té.”
Isern precisa això: “No el fem servir ningú, però existeix. Sobre la cuina: jo escric primer baixant el carrer Balmes a les set, que és una meravella perquè els semàfors estan coordinats i baixes directe. Escric en word. Això m’ho va explicar en Monzó. Escric en word, imprimeixo i ho torno a escriure una altra vegada.”
La gent xerra una mica.
Cerverí, des del públic: “Jo ho penjo i després m’ho miro i ho corregeixo.”
De tant en tant entra algú. Vint-i-set, trenta persones entre el públic. Passa la silueta negra d’un ocell per darrere el vitrall blau i vermell de sobre l’arc que emmarca els ponents. Dos quarts de vuit. Toquen a missa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!