Blogcrònica

Ibáñez: comença citant Orwell. Diu que té preparat un Manifest Blog Poètic, unipersonal. El va llegint, no el transcrit perquè confio que el penjarà. És molt poètic i transcendent. Fa servir el lèxic del món blogger. És expressiu, enumeratiu i una mica lacrimogen. Cita Wilde. "Vanitas vanitatis" Parla de l’escriptura. L’escriptura ens salva del naufragi diari. Vénen ganes de contestar-li; és una virtut que té aquest home. Parla de la solitud. De Pessoa: "quants blogs diferents escriuria?" Diu que quatre cadenes perpètues amb blog no són res. Diu que no fuma ni beu ni va amb dones. Diu: la realitat és insoportable. El món real és el món virtual, diu. Jo crec que és un discurs que alguna gent trobarà atractiu. Ara s’ha tornat un recital poètic. Referència a Pla: quants posts serien, l’obra de Pla? "Bloggeixo ergo existeixo. Nosaltres sí que som imparables." Interessant segona referència imparable. Caram, caram. Però és que som al terreny de la poesia. "He fet més amics en un any i mig que bloggejo que en tota la vida" "Verba volant, blog manent" "Una particular manera de ser escriptor." "Tecnollibertat". Cita Manuel Castell. Somriu quan diu que va escriure el Diari Vermell, Nitidanit, Notes al marge (al cel sigui). Jo ja m’he perdut. Notes al marge? No era d’un tal Miró? Estic parat. "Dono el nom, però no dono el cul." "Escric com respiro". Cita Nietzche en alemany – no tradueix. Parla de fer emergir "el cadàver putrefacte". Ara enumera les crítiques, i no se salva ningú. Accelera el ritme. Diu que la mediocritat el deprimeix. Ara el recital poètic s’ha convertit en una missa. "El judici de la posteritat serà implacable." "No demanem res, però aspirem a tot!" Caram; Deu n’hi do. "No he vingut a fer un sermó", diu, i abaixa el to de veu i confessa: "no crec ni en mi mateix."
    Tothom queda mut.
    És clar, ara Isern promet que es cenyirà als cinc minuts. Diu que celebra l’any de vida del seu blog. És un altre to, modest, però no fals. Diu que és poc constant, i va enumerant, molt humanament, les coses que ha deixat. L’ambient, ara, s’ha relaxat. Tenim un senyor que explica senzillament la seva experiència. Explica com és que s’hi ha enganxat. parla del morbo de sentir-se observat: "si no sabés que algú em pot llegir amb una certa immediatesa, l’invent hauria deixat d’interessar-me de seguida". Diu que la gràcia és que siguin oberts. I ara el tema que últimament és polèmic: no permet els comentaris. "A casa ja vam patir les adolescències dels nostres fills". Assenyadament, no té ganes de suportar més adolescències. Diu que el blog li permet fer literatura: en el blog no explica res que no sigui cert ni res que no sigui expressió del seu pensament. Però no renuncia als recursos literaris. Es defineix com a emigrant digital. Diu que ha arribat al continent digital en patera. Molts de la seva lleva no han arribat, diu. Confessa que li agrada el blog perquè li permet parlar de les seves dèries: el pas del temps, lligat amb la música, i les tonteries, "la immensa fatiga i la vergonya aliena que això em provoca". Critica els intellectuals profunds, els pedants, els "progressistes de pacotilla", els catalanistes de pedra picada… I acaba donant les gràcies al públic.
      Pairolí explica la seva experiència, sobretot al Punt. És expositiu. Diu que el seu dietarisme té vasos comunicants. "No he escrit mai en blog, potser perquè escric en un diari." El mitjà, diu, condiciona el text. "Una anotació de tipus ínitm no la posaria mai en un text periodístic." "El dietarisme neix directament de la necessitat d’expressar-se." Anem pel debat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!