Blogcrònica

Blog de Toni Sala

7 de juny de 2005
Sense categoria
2 comentaris

El debat (I)

Miró rebat: “Això que escriure fa patir… No és una condició necessària. No és un mèrit ni un demèrit repassar molt. I què si internet és immediat?” Rovira: “Si a mi em sembla bé. Com si no escrius.” MIró: “La màquina d’escriure feia mandra. Jo sóc capaç de detectar moltes frases escrites amb màquina d’escriure, començades i que s’haurien de deixar, però es continuen per mandra de refer-ho. L’eina d’ara és millor. La immediatesa no em sembla preocupant. (…) Una cosa és escriure perquè t’ho paguen i una altra escriure perquè s’és escriptor. Això em provoca un rebuig intens.” Rovira: “Els escriptors són escriptors perquè escriuen.” Miró: “Hi ha escriptors que no escriuen.” Diguem que ara mateix el to s’ha escalfat una mica. Rovira: “Això és un gilipolles, no un escriptor. Jo quan he parlat de la voluntat literària ho he fet perquè vosaltres heu dit que no en teniu. Què passa. Vosaltres no en teniu i jo sí. Què et creus, que perquè escrius sense voluntat et sortirà millor?” Izquierdo: “Què vol dir escriure bé?” Piera: “no hi ha receptes. No importa si t’ha costat o no. Jo no he patit mai escrivint i no sóc massoca. Escric perquè em sento dotat. No me’n canso ni m’avorreix. Si damunt em paguen… Jo no tinc cap confiança ni desconfiança a priori. Hi ha frases o textos que el primer dia ixen perfectament i ja no els toques més i n’hi ha que a l’endemà les pots perfilar una mica més. Jo crec en la inspiració. No tinc cap fe, ni en Déu ni en ningú. Jo escric, me’n vaig a dormir, i l’endemà miro si m’agrada o no. No crec que hi hagen receptes ni receptaris. El que importa, al final, és el resultat. No pretenc que agradi a tothom. Cadascú que faça el que crega que ha de fer. I ja està. La valoració, en un país on no hi ha premsa ni altaveus ni res… Els escriptors valencians escrivim, està bé que ens convideu, i d’aquí quatre dies tots calbos, tururut. Jo em vaig acostumar a escriure a mà. La màquina d’escriure venia després. Taca-taca-taca… Quan ho tenia fet en feia una altra, i sempre m’agradava dur el text com més net millor a l’editor. Amb la cosa electrònica les coses comencen a canviar, això em genera desconfiança. Per això ho deixo reposar uns dies, perquè el temps ens treballa a nosaltes, jo no sóc el de fa trenta anys, i ens treballa els textos. El temps s’ha de deixar passar. S’ha de deixar l’efervescència creativa, fins que te’n fies, llavors es dóna a tercers. Perquè hi ha una altra cosa, jo sempre he donat els meus textos als amics de confiança. És a dir, si a mà a màquina o a internet, això senzillament cadascú és fill del seu temps i això és una cosa natural i normal i jo de fet ja no sé escriure a mà, i jo crec que les paraules és distint si s’escriuen al ritme de la mà o no.” Miró: “Quan una cosa l’escrius a mà i la passes a màquina, resulta que allò que era bonic a mà no ho és a màquina?” Piera: “Hi ha moments que està més inspirat. Hi ha d’haver una inspiració. Com deia Picasso, la inspiració que et pille treballant. De vegades sóc al llit i em ve una idea i si no la recordo la perdo. L’excés de retoc existeix. Hi ha la cuina i cada maestrillo tiene su librillo, i si tu tens el blog i et funciona doncs bé. Però el que jo faig no té perquè agradar-te. Els escriptors lo únic que volem és carinyo.” Nota del blogger: fa unes setmanes, Miró va fer una crítica literària a el País sobre el llibre més recent de Piera. Izquierdo: “S’ha anat repetint una certa fascinació per la llibertat dels blogs, en aquestes jornades: Piera i Rovira, s’han sentit limitats pel mitjà?” Rovira: “Al contrari. He escrit el que m’ha donat la gana. fent-ho tan bé com m’és possible, però mai m’he sentit en absolut…” Interrompeixo aquí la transcripció per penjar-ho. Continuarà.

  1. Crec que ha arribat el moment de felicitar-te, Sala. Si bé en un principi vas estar dubitatiu i una mica confús, has sabut enlairar-te i fer-nos entendre què passava per aquest estrany monestir que servia d’escenari a l’antic conflicte entre el vell i el nou. La conclusió principal hauria de ser que la distància entre els dietaristes clàssics -potser un terme massa injust, però ens entendrem- i els blocaires no és tan gran com sembla. De tota manera, per si algú sent curiositat, he deixat a la meva pàgina una sèrie d’opinions que podrien servir com a conclusions inicials a l’encontre.

    El violinista celest

  2. Sóc especialista en relats breus, com ara el recull Postres de músic, coordinador del Club de Lectura de Tortosa i des de no fa gaire temps, també blocaire convençut.

    Al meu bloc de temàtica literària, Tens un racó dalt del món  hi poso comentaris literaris, sensacions, activitats, fragments de contes i, a més, proposo jocs literaris amb premis inclosos.  Et convido a visitar el meu bloc i a participar en els seus jocs.

    Salutacions

    http://jmtibau.blogspot.com

Respon a Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!