Blogcrònica

Blog de Toni Sala

7 de juny de 2005
Sense categoria
4 comentaris

Moment Miró

Arriba el moment. Tothom al cas. Què dirà, com ho dirà, ho dirà?
   Comença Cabot. Llegeix: "Ho faré breu. Sóc conscient que és l’hora de la becaina. No hauria dit mai que acabaria…" Riu. "No hauria dit mai que dels comentaris pocasoltes que faig se’n pogués dir literatura." "El cançoner és un blog anònim. Com la Rocío Jurado amb ulleres a l’aeroport de Barajas. De fet podia haver posat el meu nom i no vaig fer-ho. No pas per amagar res. Jo explico el que puc explicar: res de feina ni de questions domèstiques. Es diu que els blogs catalans (i el Canóner ho és, perquè viu i treballa a Catalunya)…" No continuo transcrivint perquè va com una moto, i espero, i des d’aquí l’hi animo, que ho penjarà. Diu coses divertides: li sembla que el Marc Álvaro apareix en cinquanta blogs. Diu que ho fa perquè vol i que el dia que vulgui farà com en Miró o el Sardà i plegarà.
    Atenció: Piera, a la taula, agafa el relleu de Mesquida en la qüestió del ventall. Ara és un ventall de color rosa.
    Cabot frena en sec i acaba. Se sent un "molt bé", del públic i arriba el moment Miró.
    Aquí el tenim. Miró: "la cosa de la poètica… Vaig començar el blog fa 3,5 anys un dia que venia de copes i no sabia què fer. No tenia son. Els rotllos que fotia als amics per email ara els posaria al blog. Aquí comença i s’acaba la poètica. L’únic impuls és la grafomania, que és una malaltia; tots els escriptors són grafòmans però no totes els grafòmans són escriptors. Això és tot el que tenia per dir. Però s’ha d’ocupar el temps i parlaré dels blogs que m’interessen, i que no són literaris, i que no trobo en català. Exemple: un blog americà que té 451.000 lectors precisava una notícia del NYT. Va fer notar que una notícia que hi sortia era de feia dos anys. El periodista aludit va dir que ell no contestava individus que signen amb un nick. Va dir que aquell blogger no sabia què era un diari. A mi em recorda el comentari d’Aznar sobre les "xapas": què m’han d’explicar. Molt bé. Doncs alguna cosa explicaran. Una de més actual, del 21 de maig. El País publica a la versió digital una foto amb "el fallecido Adolfo Suárez" Això indica amb quin rigor es fan les pàgines d’internet a Espanya. La última notícia és de El Mundo del 27 de maig, que jo vaig penjar al blog abans de suicidar-lo. L’existència d’una maquineta que actualitza els blogs tota sola. "Si no estás. El blog escrive por ti". O sigui ho van donar com a notícia, s’ho van creure! Si aneu a la web de El Mundo i hi poseu autoblogger, us envia a una notícia que no existeix: l’han treta. Vivim en l’alegra incompetència digital. El paper que juguen els blogs catalans és molt escàs. A mi tot em sembla molt respectable, ara, trobo a faltar uns altres blogs en català. Hi ha una esperança. La vaig trobar diumenge a la nit. Un blog escrit en una llengua que parlen molts catalans i que espero que tingui una representació al festival de Frankfurt. És un blog que no podrien escriure mai Bush ni Maragall: "O dia era impresionante", Touriño, un blog en gallec". I calla. I no ha dit el perquè. Tot i que se l’ha entès perfectament.
    Piera: "No tenia ni punyetera idea dels blogs abans de venir aquí. Fa molts anys que em vaig retirar del mundanal ruido de la ciutat de València. Visc en una vall paradisíaca a les muntanyes. Em vaig posar internet, però un llamp em va fotre el mòdem i com que jo sóc antic i crec en els senyals divins vaig pensar que allò no anava per mi. No tinc correu electrònic sinó cartero electrònic, li porto el disquet a un amic i ell m’ho envia. Però a partir del debat d’aquests dies és un tema que em va interessant. (…) "Vaig decidir que lo meu era ser poeta. Sempre he entès la literatura no tant com una ficció com com la fascinació per això que es crea. A partir d’aquí jo no he fet mai un dietari, he fet coses en primera persona, jo he sigut molts jos, sóc gèminis i per tant em transformo molt, de xiquet tenia a la meva habitació un armari amb una lluna i em mirava a l’armari i jo crec que tot això són imatges del que és la literatura. Acabes construint uns textos que a força d’us, treball i dedicació acaben per esdevenir art. Primer feia versos, a partir d’aquí, el dietari m’interessa en tant que ijntenta retenir el temps, i el pas del temps treballa el text escrit. El text ha de demostrar si supera o no supera el temps. Per això jo vinc d’una època que li pegava a certes coses més que ara, fumava bastant, vaig aprendre una fal·làcia, per exemple, mentr escrivies et semblava meravellós, però l’endemà ja no t’ho semblava. Per tant la immediatesa és un meu reparo. Per la resta, em sembla que les actituts són semblants entre blogguistes i dietaristes. Podria entrar-hi, però com que visc en aquesta mena de cel·la monacal sense monestir, el monestir és la natura, no em fa falta. Tinc una formació bastant orientalista i la finestra i les muntanyes em diuen el que m’han de dir, jo sempre he cregut que la cosa és del color del cristal con que se mira, o sigui que he anat a la meva, per tant em mantindré fidel a la meva manera de ser i no em funciona massa bé tot això d’internet, perquè també des del punt de vista literari sempre m’han agradat aquestes literatures barrejades, heterodoxes… Hi ha textos en els meus llibres que són dietaris i d’altres que no, m’agrada el viatge i he acabat descobrint que no està gens clar què és real i què no; hi ha coses que el lector pren per fals i jo sé per partixen de la realitat, per exemple un meu personatge absolutament real que en mi ha existit però que al lector li pot semblar una estracanada, és a dir, tot val si el resultat és bo. No crec que hi hagi mètodes, obras son amores y no buenas razones, i al final tots acabarem a les calderes d’en Pere Botero, trobo que la vivència de l’efímer sistemàtic, no hem d’aspirar a grans coses en el futur perquè el futur no existeix, tothom que faci el que ha de fer, si li paguen millor, si ho pot fer debades també estarà estupendament bé, perquè tot això no importa, importarà el resultat, i si el resultat és bo, doncs, ha valgut la pena, i si no, doncs no passa res."
     Roig llegeix: "Demano disculpes pels quequejos,perquè ja em costa no embarbussar-me a l’ordinador… Fa cinc mesos que porto el blog i em sento un estrany aquí, i a la blogosfera, però això sempre m’ha passat. La xarxa dóna un espai per la meva veu. Un espai perquè no em senti tan sol. (…) Efecte Jauss no comença fa cinc mesos, però quedava en carpetes o arribava a poques persones." Esperem que penjarà el text al seu blog. És un noi vestit de fosc, amb barbeta i ulleres. "L’efecte Jauss parla de literatura. Escriure és escriure i escriure, i per això cal temps. La meva poètica és una poètica de l’esgarrapada. Potser és un gènere nou, no ho sé. Hi trobo a faltar alguna cosa, als blogs. No vol dir que no hi hagi escriptors o blogs que dius, noi, però és una cosa de temps. Suposo que les relacions entre lectors i autors canviarà." Diu: "A mi el que m’agrada és llegir. I llegir vol dir agafar un llibre. Que el blogejar no ens faci perdre el llegir, perquè si no, perdrem l’escriure." I acaba amb aquesta bona idea (jo trobo).
    Jo no diria que faci calor. Però ha aparegut un altre ventall entre el públic, el primer ventall femení: una noia amb camisa de quadres de colors. També hi ha un senyor que es venta amb un foli, a la segona fila. Però Mesquida té el seu ventall endreçat. Piera també.
    Rovira: "Jo em pensava que un blog era…" fa el gest d’arrencar fulls d’un bloc. "Jo tinc un fill que em va ensenyar què era. No crec que un hagi de demanar excuses per no sentir entusiasme per aquesta activitat. Internet m’avorreix, és més, no he aconseguit ni que funcioni. Un llibre l’obres i s’obre, però la meva experiència amb aquest tinglado és que si tot anés així el món estaria en perill."
    A la vora meva, una veu femenina comenta: "cadascú té les seves limitacions".
    Continua Rovira: "Si jo em poso a escriure, és per provar d’escriure el millor que puc. Escriure no és divertit, és bastant fotut. Doncs per què ho faig? Respirar tampoc és gaire divertit(…) Però jo sempre procuro escriure el millor que puc, sigui una carta o sigui un llibre. Ara he escrit un llibre que amb el títol fa un homenatge indirecte a Josep Pla. Tot el que surt en aquest llibre ja ha sortit a l’Avui, de manera que també està penjat. L’Enric Sòria em va proposar de fer una col·laboració a l’Avui i jo vaig posar de condició que no tingués a veure res amb l’actualitat. Perquè penso que als diaris ja hi ha prou actualitat. Cada article parteix d’una paraula: primavera… I totes acabaven en vocal, perquè no és el mateix dir primavera que primaveres. M’interessaven els conflictes de les paraules, o sigui posava en contacte les paraules i se’m barrejaven les coses. Vai anar escrivint això, amb una voluntat literària i intentant que les qüestions personals, que n’hi han… Junt amb aquesta possibilitat de dir paraules privades en públic volia que hi hagués referències literàries. Després al cap d’uns anys vaig triar les pàgines que m’agradaven més."
    El violinista celest demana que li preguntem a Miró quant de temps resistirà sense obrir un altre blog.

  1. I així l’any que ve… havent blogat molt, ja tindreu molt a dir i a llegir.
    Caldria (o com a mínim estaria bé) que algú s’oferís per fer unes classes lentes de blogura a en Rovira i a en Piera.
    Sobre tot que incloguin exemples interessants de manera que no sigui dit que no han tingut la oportunitat per a rectificar (cosa de savis).
    Enrocar-se en la naftalina no va bé per als pulmons ni per a les sinapsis neuronals.
    Conec algú que diu que no fa gaire era tecnòfob i ara és mestre en blogs.
    De molt verdes en maduren. Consell d’amic que us vol bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!