Ollé, Moliner

Bé hem dinat. Mesquida ha demanat una altra Viña Tondina. Taula, de dreta a esquerra: Ibáñez, Sala, Serra, Mesquida, Izquierdo, Sunyol. També seia amb nosaltres una senyora que és antropòloga.
Ollé: "El blog es caracteritza per ser públic (…) Reflexiona, s’acosta a la literatura dels dietaris. Hi ha coses que els fan diferents: el dietari és diferit."
Atenció: acaba d’arribar Miró. Seu amb Serra. Xerren. Observació: Serra ja seia amb Gargallo. La filera número quatre del públic, doncs, queda així: Miró, Serra, Gargallo, Cabot, Vallès, Amat. Després ve el passadís i, a continuació, Ibàñez.
Continuem. Ollé cita els articulistes de diari que són "articles, però també retrats. Els dietaris del blog, en això, no innoven. L’únic és que no hi ha el filtre. En aquest sentit, si algun dia els diaris anessin en forma de blog, tindríem la sorpresa de veure articulistes que ara hem de llegir en castellà que ho farien en català. Una altra diferència: la immediatesa." Cita elogiosament alguns blogs: Efecte Jaus, El Llibreter… "Els blogs fan una xarxa. És una manera d’accedir a una constel·lació. " Com a creació d’un personatge pròxim a l’autora, Ollé destaca una escriptora madrilenya que porta un blog amb un personatge que es diu Gachas.
Moliner. S’aixeca dreta, parla sense micro i la gent riu. Va molt frescal. És ràpida i té múscul. Parla d’un projecte "Gran germà" dels escriptors catalans, amb la Marta Pessarrodona, Porcel, Barril, Gimferrer. La Mercedes Milà era en Jordi Llavina. Cada escriptor portava el seu llibre: Porcel el Canon de Bloom i dos llibres seus, per exemple. Els escriptors enviaven notes. "Era una cosa molt incorrecta i feia molta gràcia. Parlava de nosaltres. Jo valoro això en els blogs, que siguin divertits. Hi ha el blog més avorrit del món: avui m’he llevat, avui he mogut un dit… Em donen molta alegria de viure. Hi ha Escriptora, una noia que parla de si mateixa, aquesta cosa ridícula de comentari… Per acabar hi ha dos blogs importants. Un és el de Carles Miró, que va fer una broma incorrecta sobre un escriptor que també és crític de llibres, que és com ser puta i macarra (…) Hi sortia fotografiat amb una cinta al cap. Un dels comentaris, la gràcia és que els comentaristes poden ser tan cabrons com el que fa el blog, un dels comentaris deia… Era… Era una burla sobre la impostura de certs escriptors". Miró surt d’entre el públic i diu: "podem dir-ho: l’escriptor de la cinta al cap més Saramago igual a Josmar". "Una altra pàgina", continua Moliner, "era una que es deia Amado Mío, que va ser penjada per felicitar un escriptor que havia de guanyar un premi abans que el guanyés. Era una manera fantàstica d’acabar amb la impostura del premi. A mi m’agradaria tenir un blog, però algú m’hauria d’ensenyar a penjar-lo. Per exemple m’agradaria fer un disc, que ja el tinc gravat, de Brassens cantant Loquillo, de la mateixa manera que Loquillo en va fer un de dedicat a Brassens." Acaba referint-se a Miró: "em sap molt de greu que deixis el blog. Ens quedem orfes, Miró."
L’expectativa per la intervenció de Miró s’ha enfilat fins a dalt de tot. Explicarà els motius del tancament del seu blog o no?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *