Blogcrònica

Blog de Toni Sala

7 de juny de 2005
Sense categoria
9 comentaris

Serra

SERRA
Ens diu que té una hipòtesi inicial: si hi hagués una catàstrofe mundial i uns estudiosos volguessin saber què era la cultura catalana (referència a Frankfut: la que s’expressa en català, diu), què pensarien si només disposessin dels blogs que hi ha ara? Doncs tindrien una visió parcial i de Calaix de Sastre: un miler de barons de Maldà, diu, escrivint…
(M’avisen que acaba d’entrar L’efecte Jauss. Fa mitja hora, escena següent:
– Tu ets Aquari?
– Doncs sí. No sóc gaire conegut.
– Felicitats. Et llegeixo habitualment.
– I tu qui ets?
– No, jo no tinc blog, sóc lector.
Fa un quart d’hora, escena següent: el senyor que ahir ja vaig fer notar que duia bastó, i que ara afegiré que també du barba, em pregunta:
– Ja has llegit el meu post?
– No…
– Sóc el de El Llamp.)
Serra va parlant, professoralment, despert, amb una energia que li és característica, Diu que llegeix habitualment Flaneuse, i la cita. Diu que aquesta noia deu ser poeta.
Serra: els blogs "permeten les veus que no tenien altaveus".
Una xafarderia cruiosa i intranscendent. En Serra ja no du ulleres. Es va operar la miopia. Quan se la va operar, encara feia aquell programa de llibres que es deia Alexandria. Per no trencar amb l’estètica habitual del programa, durant les últimes emissions portava unes ulleres d’actor, amb els vidres sense graduar.
Serra: "els blogs són subjectivitat en estat pur, des del punt de vista informatiu." Pregunta que es fa: "Es pot injuriar des dels blogs?" Tema que ja va inaugurar Pagès ahir. "Contra qui posaríem la querella, en tot cas? Diu que l’amoina una cosa: els blogs són una gran escola de periodistes. És un molt bon entrenament. Però som a l’època dels diaris gratuïts. Hi ha bloggaires que tenen centenars de pàgines, algunes de gran interès, i que requereixen treball i talent. Tot això ho fan per què? Serà sostenible?"
Doncs sí. Aquesta és la pregunta em fa gratar-me el cap habitualment. Algun blogger no va entendre una frase que vaig escriure en un diari, cobrant, encara que poc, referint-me al problema de l’amateurisme. Seria molt llarg de parlar-ne. M’estimo més seguir en Serra, que ara parla d’un blog sobre la transició. "Per què ho fa, això? No tinc resposta". I ara parlarà del cas Miró. Doncs no: parla del blog d’Orteu i altres guionistes: estan fent una falsa històrai de la SGAE. "El típic text que ells cobrarien bé si l’emetessin per ràdio." I en llegeix un fragment divertidíssim. La gent riu.
Serra destaca el paper de l’autodisciplina que…
(Ostres. Un fotògraf de l’Avui. Diu que a quina hora faré el blog, que em vol retratar. Esquena dreta. Mans al teclat. Mmm. Per què jo, que no sóc blogger? Piquer, hi tens res a veure?)
…Serra es refereix a les capelletes. Parla del Llibreter, que es veu que defensava Miquel de Palol, un escriptor català. Algú l’ataca, hi ha una polèmica. "Això em porta a pensar en els blogs com a teràpia." Cita el blog de Cucarella, en un moment que l’autor es queixa de Frankfurt, i parla de Quico Mira com "el pare del neoblaverisme". Serra imita els comentaris oralment el to dels comentaris que hi surten escrits: "el mitjà", diu, "radicalitza." És una idea interessant.
"Es generen comunitats. Molt més proactives que les dels mitjans tradicionals. Són comunitats em temo que molt poc transversals." Parla del blog d’Arcadi Espada: diu que ha generat una comunitat gens transversal, i diu que li recorda una novel·la de Galdós, "Miau", sobre el funcionariat, i diu una cosa que jo també he pensat sovint: que la comunitat que Espada convoca és feta de funcionaris espanyols que fan els comentaris cobrant, als seus despatxos.
Sobre la intimitat: "qui escriu un blog no pot dir que ho fa per ell mateix. La distància entre escriptura i comunicació és immediata. Això vol dir que siguin menys íntims? D’ençà que l’Aznar va dir que parlava català en la intimitat, el concepte d’intimitat va quedar ben tocada." I acaba amb dues analogies i un clam: "hi pot haver una pèrdua de rigor en els blogs, però la capacitat transgressora ja ho compensa. L’analogia és com les càmares de les caixes que filmen i filmen hores i hores quan no passa res. Però, quan passa alguna cosa hi són, allà." Acaba parlant d’una novel·la, The journalist, on el protagonista, adúlter, comença a escriure un dietari i acaba per deixar la dona i l’amant per dedicar-se només al dietari. Un mapa 1:1, diu, Serra, no és un mapa. En això s’estan tornant els blogs – és una idea borgiana. "I ho trobo excitant i preocupant"
Ha estat una intervenció plena d’idees, que dialogava amb la d’ahir de Pagès.

  1. Sí que hi tinc alguna cosa a veure, Toni. Havia de contraatacar, després de tanta conya amb les meves arracades. No sé com fer-ho perquè no surti que sóc anònima!
    Eva

  2. En Màrius Serra ha convertit en genials unes jornades que, fins el moment, havien estat passables.

    En deu minuts ha sintetitzat tot el que ahir no es va voler (o no es va saber) dir.

    L’admiro.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!