Blogcrònica

Blog de Toni Sala

6 de juny de 2005
Sense categoria
0 comentaris

Josep Pla o quan les obvietats s’han d’anar repetint, i el gran mèrit de fer-ho.

Arriba Pla, el gran moment de Josep Pla. Xavier Pla cita una anècdota. Pla li va dir a Luján:
– tingui paciència
– llegeixi els escèptics
– obri un dietari
Diu Xavier Pla: “En un temps d’imparables, m’agrada dir això. No sé si Luján li va fer cas, però Pla li havia demanat que el portés trenta anys, i a Luján li va durar uns mesos. Potser no hem reflexionat prou sobre el fet que Pla cultivi gèneres que han trigat dècades a obtenir el reconeixement de les belles lletres. Pla és el modernitzador de la prosa literària catalana. Per tres motius: col·loca el jo en el centre de reflexió de la seva obra. S’adona que la literatura de reflexió i observació és la literatura que més atrau l’atenció dels lectors. Allò que unifica la meva obra, diu el 1917, és el meu jo. Segon motiu: es forma en el periodisme, potser líric i d’opinió, però sempre escola de la mirada. El periodista és algú que ha d’aprendre a mirar la realitat, les “palpitacions del temps”. El periodisme és una manera de no despendre’s de la realitat. Pla aprèn a mirar la realitat de manera diferent als seus companys de generació. El periodisme és impur, és tots els gèneres, pot ser un record d’infantesa o la ressenya de l’últim llibre llegit. Hibridesa, fragmentació, consciència de la peça del text que s’està elaborant. Tercer motiu: es situa en contra de la novel·la del dinou. Tothom li demanarà que faci una novel·la, i en canvi farà “Madrid. L’adveniment de la República”. Exactament, penso jo: encara som aquí, en la mania de la novel·la; la mateixa que encara avui tenim. Continua Pla, Xavier: “Com a lectors de literatura catalana, continuem assistint al naufragi de tantes novelles, la insatisfacció produida per tantes novelles fracassades” Penso jo: bravo! “El lector prefereix un dietari bo que una novella dolenta” Penso jo: aplaudiments! “En la meva consciència de lector hi apareixen més sovint les memòries de Soldevila o de Sagarra, els viatges de Bertrana, que no pas tantes novel·les que s’han publicat. No estic parlant contra la novel·la, sinó que em sembla que jugar amb els gèneres no ficcionals ens aporta moltes més satisfaccions que no pas tantes novel·les adotzenades. Penso en Piera o en Monzó, una quantitat de prosa literària catalana que estic convençut que perduraran en el temps més enllà de totes aquestes ficcions que naufraguen probablement perquè no s’han llegit els escèptics i parteixen del fals privilegi de la novel·la, prejudici que encara persegueix Monzó, Pàmies, i tants altres autors que no han fet novel·la. ” Li diu a Abrams: “El dietari sempre és impur, és en aquestes formes d’impuresa que els nostres escriptors podrien aprofitar no només la lliçó de Pla sinó de tants escriptors del segle.” I acaba recomanant els dietaris recentment publicats de Sarrahima i denunciant que 62 només en va publicar el primer volum. “El dietarisme de Sarrahima no tenen comparació amb les novel·letes que va intentar de manera tossuda i insatisfeta durant tota la vida.”
De primera, jo diria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!