Blogcrònica

“A mi no m’agrada, en els dietaris, insultar la gent. Però ho podria fer.”, diu Sòria, i Pagès se l’escolta atentament i amb la barbeta aixecada. “La limitació hauria de ser la legislació vigent, que impedeix blasmar i que protegeix. La protecció existeix però no sé si s’aplica”. Etcètera. Pagès agafa el micro. El passa a Desclot. Desclot el passa a Alonso. Alonso: “És molt interessant. Si la gent pot llegir Junger, Gide, Pla… Què puc dir jo, sobre els llibres. Els blogs són una cosa nova. A mi la gent que expressa ràpidament el seu pensament no em convenç. Jo crec que la retenció és necessària. M’agrada més la calma. Pel que fa al dietari tradicional, això està resolt. Pel que fa al blog, com a mínim vol donar la impressió que no és així.(…) Jo aconselle sempre a la gent que llisca dos o tres fragments del Quadern gris sobre la intimitat. La intimitat és inexpressable. El mateix fet d’escriure és ja trair la intimitat. Una característica formal dels blogs és el fragmentarisme. Això, als que ens ha agradat estudiar la narrativa breu, ens sembla que val la pena explorar-ho. Kapuscinski, al Lapidarium (…)”
Sobre l’origen dels textos. Pagès: “No sóc d’aquests que fan un blog tres vegades al dia. La genealogia és diferent. Jo escric en premsa, de vegades publico un llibre, i llavors hi havia uns textos que no encaixaven. Per un sistema de subscripció molt elemental, enviava algunes coses que no apareixien enlloc més, ho enviava als amics. Tenia un amica que tenia el blog “Quaderns.net”, i d’aquí va nèixer la collaboració. Anava segregant els textos a poc a poc. Jo volia que estiguessin allà penjats fins que volgués la tecnologia. Eren textos no pensats com a blog, però era un blog sense saber-ho. Va ser molt fàcil convertir-ho en blog normal.”
Desclot: “Això és una mica les sobralles, però hi ha coses interessantíssimes, a mi m’agradaria moltíssim tenir un dietari de l’autor d’un quadre mentre l’anava fent, no ho sé.” Pagès “estaria molt bé que els escriptors fessin el seu propi making of, perquè si el fan els professors universitaris…” Somriures entre el públic. Sòria: “Els articles de premsa, com els blogs, són immediats. El dietari té l’avantatge que pots repensar-te’ls. Tinc anotacions que parlen explícitament o implícitament dels textos que estic fent. El dietari reflecteix aquestes coses inevitablement, les coses més o menys tangencials.”
Hi ha dos cartells, un a cada costat de l’arcada que emmarca els ponents. Un és blanc i en lletra negra i vermella hi diu: “2005 any del llibre i la lectura a Sant Cugat” A l’altre costat, el cartell és vermell
“Alonso acaba de desmuntar el micro. Bou el torna a muntar. Algú vol fer alguna pregunta? Mesquida, entre el públic, somriu. Sï. Un noi amb una samarreta vermella: “No hi ha cap editor, però el filtre és cadascú: el filtre hi és i cadascú és lliure de filtrar. Si hi ha una cosa infumable, o t’insulta, no tens cap obligació de llegir. Hi ha individus que es passen i insulten. Jo penso que en el cas d’algú que ho faci no ho hauria de fer anònimament. En tot cas, us agraeixo als que esteu aquí. El filtre existeix. Voldria saber si es pot permetre ser anònim i insultar.” Pagès: “hi ha un món molt nou el fet de poder comentar. Són opinions sobre opinions, i sovint aquests comentaris són els pitjors. Li dius a algú: és que en el teu blog hi ha comentaristes que diuen barbaritats. I ell contesta: jo no sóc responsable d’això. Això m’interessa: fins a quin punt els comentaristes anònims poden ser responsabilitat del que té el blog. És una figura que m’interessa, la del comentarista bàrbar.” Mesquida: “M’ha interessat molt la intervenció de Pagès. Jo crec que tot escriptor funciona amb llibertat absoluta. Jo crec que se menja molt malament. Sam Abrams ho explicarà: els dietaris catalans es posen uns filtres d’autocensura enormes. Darrerement he rebut xantatges per no presentar un dietari pòstum. El presentarà Sam Abrams perquè és de fora. Però és que les persones que en aquest dietari sortien malparades no apareixien ni explícitament. Ha estat d’una violència inesperada. Jo intent lluitar contra ses meves pròpies censures. Vaig deixar que hi posessin comentaris perquè jo estic a favor de la llibertat dels altres. Quan has parlat de la COPE i els discursos feixiscitzants, jo crec que s’han d’acceptar, i estic fins i tot a favor d’aquests anònims que insulten, crec que formen part d’aquest univers llibertari que jo crec que representen.
Bou: “La perillosistat del gènere autobiogràfic… Farem una pausa i reprendrem la sessió a les quatre.” Aplaudiments.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!