Blogcrònica

Blog de Toni Sala

6 de juny de 2005
Sense categoria
6 comentaris

Primer diàleg

D’esquerra a dreta: Sòria (camisa de color blau), Pagès (negra total), Desclot (ulleres fosques penjades al coll de la samarreta), Alonso (jaqueta i camisa marron gris). Bou, ja sense americana, al cap de taula.
    Sòria: "L’avantatge crucial del dietari, per mi, és la falta de constriccions." "Permet el desordre i la varietat, que són dues coses que a mi particularment m’agraden" Referència a Fuster.
    Compto el públic. Vint-i-sis.
    Pagès: "Bon dia. Bé, estem en un àmbit on sembla que tot és meravellós i fantàstic i jo voldria fer un discurs no gaire frequent sobre els límits, si n’hi ha d’haver o no n’hi ha d’haver. Tots els mitjans de comunicació han creat unes espectatives quan han sortit que després no s’han realitzat. Quan va aparèixer el vídeo jo estava estudiant periodisme i semblava que el ciutadà seria productor de les seves obres. Això ha acabat sent les filmades de caigudes etc. Si feu zapping en hores punta veureu com ha acabat la televisió. Internet va despertar una eufòria sense límits, però internet és un instrument molt poderós. Aquests mitjans ens fan ser més com som; si un vol aprendre provençal internet li servirà, i si està interessada en la pederàstia, també li servirà. Em sembla que funciona com Baudelaire, als Paradisos artificials, deia: L’home dolent esdevé exacrable, mentre que l’home bo esdevé excel·lent." "El blog pot ser molt interessant o molt lamentable." Tres tipus: el generalista, l’umbilical (avui m’he aixecat tard) i l’especialitzat (el més interessant)." "Hi ha un problema que és la virtut que és que no hi ha filtres, no hi ha l’editor ni el cap de redacció". "L’experiència que tinc d’articles i llibres que he volgut publicar i no he pogut és que a la llarga agraeixo que no m’ho hagin deixat fer" "La censura és un terme d’origen religiós però bàsicament polític. " Pagès parla bé, mirant el públic i gairebé sense llegir. Es grata l’esquena un moment. "Ser famós ha passat a ser una espècie d’insult. Als setanta podies comprar al quiosc les revistes que parlaven bé d’ells. A finals dels setanta "Sal y pimienta" ho va trencar: es dedicava a buscar facetes desagradables, obscenes de la gent que volien que parlessin d’ells. En una tercera fase, quan l’esfera dels famosets s’eixampla, apareix el circumstancial: algú que no sap fer res però és famós. Aquests els esquarteren en públic, i això té un interès comercial. Això finalitza en els talk shows nocturns on un home amb un micro va pel carrer i se’n riu del ciutadà que passa pel carrer. O sigui que com que no hi ha cap límit, passant pel carrer pots ser víctima d’un d’aquests entrevistadors. Hi hauria d’haver alguna frontera, en els blogs? Entre la llibertat absoluta actual i la censura, hi ha algun punt entremig? Hi ha alguna responsabilitat exigible a una persona que penja notes a internet? Quins límits? La veritat? L’atac personal? Podem ridiculitzar tots els escriptors? Tots els que surten a la televisió? Es pot exigir alguna cosa semblant al gust? Pot ser que la blogosfera acabi semblant les televisions privades. Quan es va produir la pròrroga de Jiménez Losantos, algú va invocar la llibertat d’expressió." Intervenció brillant, jo diria.
    Desclot: s’excusa per la veu i llegeix. Diu que havia llegit el Quadern gris i això el va motivar. "Ara em fa molta mandra de tornar a llegir-ho." Explica quan va estar a Anglaterra. El dietari va acabar al calaix. Al cap de cinc anys, amb una mica de "benevolència paternal", va pensar que se’n podrien aprofitar algunes pàgines. Neix la filla. Remprèn el dietari. "Amb la publicació vaig donar per tancada aquella experiència. Em sap greu de confessar que no n’he pogut escriure més." La causa: la dificultat professional. "No haver portat un dietari de la meva traducció de Petrarca sempre m’ha sabut greu." Desclot llegeix a poc a poc, poèticament, amb els folis aixecats amb la mà, remarcant les síl·labes, com si recités. "La memòria és un atuell de vidre molt fràgil que amb prou feines recorda ombres." Per acabar, una anècdota. Fa unes setmanes va visitar una escola d’aquí, on havien llegit llibres seus. N’havien fet treballs. Els més petits, dibuixos. Els més grans, de secundària, havien treballat el gènere i havien elaborat dietaris. "Per això sol ja valia la pena haver publicat el meu dietari."
    "Tractaré de ser molt sintètic", diu Alonso. Avisa que el seu llibre no el trobarem. Ni a Barcelona ni a València. Remprèn la idea de la distinció entre la bona gent i els escriptors professionals. Diu que ell ni és bona gent, ni és escriptor professional, però ha escrit un dietari. Es pregunta on el posarem. Rebat Piqué: "quan estic sol és quan més em menteixo a mi mateix. No sé si té influències del catolicisme, del protestantisme o del romanticisme, però ho faig." Un bon amic, "són els més impertinents", va furgar calaixos i m’ho va fer editar. Obre el seu llibre i llegeix.
    Hi ha una noia – la que abans comptava amb el bolígraf – que continua prenent apunts. Un senyor de la tercera fila mira ostentosament el vitrall de sobre l’arc que emmarca el petit escenari.

  1. Piquer, Sala, Piquer. Els torrons i l’home del temps: Picó. El polític: Piqué. La lectora desacomplexada i avui floridament estampada: Piquer. És un boicot això o què?

    Que en Pagès hagi estat brillant no és novetat. Sort en tenim, d’ell!

  2. Tot són homes, no hi ha dones, els hi fa vergonya entrar???

    Perquè a tants actes només hi ha homes????

    I la paritat????

    No s’hauria de tenir en compte sempre???

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!