GRÀCIA 1850

No m’he oblidat de la meva
promesa de parlar d’ERC i del seu paper a les eleccions del passat dia 9 de
març. I no m’he oblidat perquè hem toca de prop i hem sap greu tot el que ens
està passant.

Per començar, hi ha que dir que
la culpa dels mals (pèssims) resultats és, només, nostra. Nosaltres (malgrat
que molts no compartíem la idea) vàrem fer president de la Generalitat de
Catalunya a José Montilla. Tot i les consultes a les bases del partir, entre
les que m’hi conto, la decisió va ser presa per la direcció del partit. Pel que
he pogut anar esbrinant al llarg d’aquest temps, les bases, els militants de a
peu, no estàvem precisament d’acord amb aquesta decisió.

Tot i així, es va prendre.

Al llarg d’aquest temps hem anat
donant una imatge lamentable amb picabaralles, creació de corrents amb
dirigents cridaners i cares llargues entre aquells que havien de donar exemple.

Doncs bé, aquí en tenim els
resultats. Davallada de les que fan època i congrés d’urgència al mes de Juny.
Un congrés, tot sigui dit, al que s’apuntaran per tocar mamella els que hi son,
els qui volen ser-hi i, segurament, algun passavolant de darrera hora. Uns no
volen deixar el càrrec, el sou, la cadira o el que sigui, altres volen
apoderar-se d’aquestes mateixes coses i tots, al cap i a la fi, i amb la
presumpció de que estimen al partit i a la nostra Pàtria, seran participes d’un
xou que serà l’enveja de les cadenes de televisió més atrevides.

M’agradaria deixar clar que jo,
personalment, no estic ni en contra ni a favor ni d’uns ni dels altres. El que
vull és un partit que funcioni i que funcioni be i d’acord amb les nostres
idees més genuïnes. Si som independentistes, ho som. I si ho som, no podem fer
president algú que no ho és. L’antiga opció Mas?. Tampoc. Que hom sàpiga i
malgrat omplir-se la boca de Cases Grans i
de sobiranismes més o menys explícits
no en tenen res d’independentistes. Per lo tant, el nostre lloc és i era, en
tant no puguem exercir el nostre dret sobirà, a l’oposició. Si, a l’oposició
sense traumes, pactant i votant en cada moment allò que afavoreixi les nostres
idees. O potser és que algú, dins del partit, ha canviat idees per posició?.

Hi ha que partir de zero ara
mateix. I per partir de zero, el primer que hem de recuperar és el nom. Aquest
d’invent d’anomenar-nos esquerra com
si d’una marca de cerveses o televisors es tractés és nefast. Som Esquerra Republicana de Catalunya, per
si algú no ho recorda i si aquestes dues paraules couen a algú, doncs mala
sort. El que no podem és, sota cap concepte, renunciar a el que som i
representem.

Companys i companyes que esteu
als alts càrrecs (fugaçment, com tot a la vida), reflexioneu. Companys i
companyes que voleu estar als alts càrrecs (fugaçment, com tot a la vida),
reflexioneu.

Per un cop a la vida, feu més cas
a les bases i deixeu els egoismes i els enfrontaments personals per quan
estigueu fora del poder.

M’agradaria ressaltar no obstant,
una persona que, com a mínim, ha demostrat dignitat en el seu moment. Aquest no
és altre que en Jordi Portabella que, quan els resultats municipals no van ser
els que tenien que haver estat, va plegar del poder municipal que ostentava i
va passar, sense problemes, a la oposició.

És potser la diferència entre viure el càrrec i viure del càrrec.

Salut, república i independència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!