TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

26 de novembre de 2017
2 comentaris

La sol·litud de la bandera

Sí, d’acord: podríeu titllar-me d’agranar cap a casa: a la fotografia només s’hi veu una bandera espanyola. És ben cert que m’hauria estat ben fàcil de trobar una façana d’edifici on s’hi veieren un parell o tres de banderes; però és igualment cert que tampoc no m’hagués costat gaire de trobar un bloc de pisos sense cap. Si he decidit d’incloure aquesta fotografia i no cap altra és perquè reflecteix amb precisió un sentiment que tinc d’ençà del referèndum de l’1-O i la “crida” espanyolista a penjar banderes als balcons per refermar la unitat d’Espanya arreu de l’estat.

La ciutat de València, tenint en compte la seua suposada natura anticatalanista, l’excepcionalitat de la crisi territorial d’Espanya i el bombardeig mediàtic unionista i unilateral al qual estem sotmesos, hauria d’estar infestada de banderes espanyoles. I, tanmateix, contradint aquesta lògica aparentment incontestable, els balcons de la ciutat són ben lluny d’estar atapeïts de “rojigualdas”. Jo mateix ho he pogut comprovar els darrers mesos, mentre passejava amunt i avall de València amb el meu fill Marcel a la motxilla. Durant les meues llargues passejades he pogut observar que la incidència de banderes als barris de València és escandalosament baixa: una, dues, tres a molt estirar… Què són tres banderes en un bloc de pisos on hi viuen 30 famílies? I, de fet, els edificis que en tenen més de tres bé es podrien neutralitzar amb els que no en tenen cap. Òbviament, a les zones més “refinades” de la ciutat se’n poden veure més però, tot i això, no he vist un sol edifici que mostrés, ni en la meitat dels seus balcons, el seu suport a la unitat d’Espanya. És a dir, ni en el millor dels casos, el suport arriba a un 50% dels veïns d’un pis. Com he dit adès, tractant-se de València i de la crisi territorial més greu que ha patit Espanya des de 1936, trobe que és un bagatge molt pobre.

Si jo fos espanyolista estaria ben emprenyat de veure que una ciutat com València, tan donada a “ofrenar noves glòries a Espanya”, reacciona d’una manera tan minsa i indiferent a la major crisi institucional i territorial que ha patit l’Estat espanyol en democràcia. Tanmateix, l’enuig que em provocaria veure tan poques banderes espanyoles al carrer no seria res comparat a la preocupació que em provocaria: “Què està passant a València?”, em preguntaria. Isabel Bonig, candidata del PP a presidir el País Valencià, ja ho ha advertit un parell de cops: “En 20 años, Valencia estará como Cataluña”. Efectivament: alguna cosa està passant, Sra. Bonig. Potser la qüestió del finançament està començant a emprenyar als valencians. Potser, els qui pensem diferent de vosté no érem tan pocs com déieu. Potser, València no és tan anticatalanista ni tan espanyolista com ens havíeu fet creure.

  1. Això mateix pense jo, i ho dit un munt de vegades. L’espanyolíssima Balenzia comença ser un mite del passat.

    M’agrada coincidir-hi amb tu. Per contra hi ha edificis plens de rojigualdes on els néts del falangistes que entraren amb Franco van traure diners a manta com l’Avinguda de l’Oest i altres de l’Eixample més recent o avgda. del Cid. I edificis civils de militars de paisà.

  2. Sí, hi ha zones en les quals hi ha una incidència més gran però tampoc no és res de l’altre món. Ni els edificis dels voltants de Capitania General en tenen massa… Han punxat en la guerra de banderes i en la guerra de les manis: la manifestació de “Som valencians espanyols i lo que faça falta” de fa tres setmanes aplegà a ben poca gent considerant el moment que vivim. En són molt conscients. Òbviament, això no vol dir que podem abaixar la guàrdia però és un indicador certament esperançador.
    Fins aviat!
    Didac

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!