Diari d'un Culer

El partit del segle d’aquest primer semestre del 2005 ha estat l’escenificació d’un mix blaugrana que ens situa entre ONG i Circ du Solei. Posem l’especatcle, el bon joc i alhora som bones persones i ens deixem guanyar. Si és una forma de posar emoció als partits que ens venen contra el Getafe i l’Albacete – que pronosticaven un final de lliga soporífer al Camp Nou- els ho agraeixo de tot cor.

Val a dir que, no sé si és una experiència personal o compartida, però aquest clàssic l’he viscut amb molt poca passió. No vull dir que no em fotés la meva ració triple d’ungles durant els noranta minuts del partit, però aquesta vegada els cucs de l’estómac no m’han acompanyat durant tota la setmana com era costum. Deu ser que portar 9 punts al Madrid té un efecte prozac que em calma la malaltia culé… i, sincerament, no sé si això és bo o dolent. He trobat a faltar aquell neguit com de primera cita amb la nova novia que es produeix abans d’un partit especial.

Del que va passar al camp poca cosa que no hagin explicat les 50.000 cròniques escrites i parlades. El Barça va semblar el campió de món del pes supermosca lluitant contra el Mike Tyson: ens movíem, donàvem espectacle, no paràvem d’arribar amb perill però, per cada 50 cops dels nostres, una ostia maldestre del Madrid ens feia tremolar la mandíbula i caure a terra. 4-2 i cap a casa amb el crit aquest tant suat i cutre de "no pasa nada, la liga está ganada".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!