Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
visc en un estat d’enamorament permanent entre abraçades i somriures.
Visca l’amor! Visca el Barça! Visca Catalunya! Estimem-nos tots. Fem créixer
flors a la gespa del Camp Nou, recitem poesia lliure per la megafonia i
fem l’amor a l’ombra d’un banderí de córner. Som més que un club, som
una comuna.
Sí senyors, m?agrada
en bonrollisme culer. Digueu-me ingenu. Innocent. Gilipolles. M?és igual tot. Em
fa feliç veure que hem passat d’una de guerra nuclear que amenaçava els
somnis dels patidors blaugranes a abraçar-nos als entrenaments i saber que
Rijkaard continuarà l?any que ve a Can Barça.
Dimecres, a primera
hora, escrivia sense gaires esperances que davant del clima bèl·lic calia posar
floretes als canons dels periodistes i a les boques escalfades de jugadors, tècnics
i directius. I no sé si va ser l?encens, la meditació o la droga dura, però poques
hores després sortia l?arc de Sant Martí a la Masia i, sota l?anunciació d?un
cupido ítalo-brasiler, els dos grans amors del Camp Nou es fonien per
passar a l?àlbum de fotos de la història del barcelonisme.
I quin mal que els
va fer a Madrid. Pensaven que tenien a tocar a la noia que estimaven i van
haver d?empassar-se la fotografia de la reconciliació. Van sortir als telediaris
amb aquella cara d?amargats que provoca un estómac comprimit pel desamor, una
altra oportunitat perduda. Ai, Manu! Ai, JJ! Ai, Manolo! Haureu de continuar
estirant la bellesa superficial d?un anglès que pensa més en Hollywood que en
La Cibeles.
Bon karma pels
culers i que continuï l?orgia a Can Barça.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!