Culer trist i futbolero content. Aquesta és la sensació agredolça i jekiliheidana que em deixa el viatge a Liverpool. Decepciona el resultat, l’equip, la impotència. Decepciona sobretot dir adéu a la Champions, no tornar a escoltar la seva musiqueta i haver de veure els gran equips d’Europa per la tele. Però Liverpool no decepciona mai
El futbol és així (de cabró). Als 20 minuts et veus amb un 0-1, jugant amb superioritat, un home més al camp i a punt de xutar un penal. Al minut 90 has perdut 2-1 i has acabat el partit amb 9 jugadors. Mala llet. No passa res. Què és un partit a Sevilla davant
Iniesta! Messi! Thuram! Rijkaard! Però que grans. I la resta, també. Fins i tot l’Ezquerro. Ja estem a semifinals de la Copa i a Liverpool segur que s’han esgotat les existències de Fortasec. Amb aquesta remuntada els culers podem passejar-nos per les tertúlies de cafè treien més pit que la Pamela Anderson, perquè no només
Això de Liverpool està fet. 1-3 a la pròrroga i que vingui el següent rival. Ho sé perquè sóc un especialista en llegir el futur del Barça al pòsit de la Coca-Cola i, l’altre dia, mentre em fotia uns xocos a la terrassa d’un bar, al cul del meu got es va formar un dibuix
No em fa por Anfield. Ni Gerrard, ni Crouch, ni Benítez, ni l’esperit de Bill Shankly, ni els càntincs de The KOP. Perquè sé que l’equip pot marcar dos gols a qualsevol camp del planeta, no em fa por perdre dos dies per anar a Liverpool (potser ara trobaré entrades regalades) i deixar-me la gola
Dies de Dragon Khan. Vivim un gran partit contra el Ràcing i ens despertem amb la bomba Etoo. Fumem la pipa de la pau i gaudim del buenrollisme fins que ve el València i ens guanya. Però de tot plegat, d?aquest viatge d?àcid a lo Woodstock, em quedo amb veure a Rijkaard l?any que ve
Emboirat per la suau flaire de la mariuana, visc en un estat d’enamorament permanent entre abraçades i somriures. Visca l’amor! Visca el Barça! Visca Catalunya! Estimem-nos tots. Fem créixer flors a la gespa del Camp Nou, recitem poesia lliure per la megafonia i fem l’amor a l’ombra d’un banderí de córner. Som més que un
Serà que el futbol treu la meva vessant més conservadora però, davant de les polèmiques com la que tenim a sobre, sempre prefereixo el seny a la rauxa. No estaria malament que entre tanta retòrica bèl·lica que ocupa les portades de la premsa algú hi poses una mica de filosofia zen. Avui, m’apuntaré a la
Hi havia qui es debatia entre quedar-se al bar veient el bàsquet o anar a l’Estadi. A mi, l’esport aquest on cada cop que paren el rellotge passen la fregona no em motiva gaire, però un títol pel Barça sempre és un títol ?encara que sigui de beisbol- i fotre-li una pallissa al Madrid sempre
I dura i dura, el tema de l?Oleguer. Avui en Partal escriu un article excel·lent sobre esportistes que han desafiat el poder. Hi surten noms com Socrates, Muhammad Ali, Caszely, Ramsamy… gent que es va haver d?enfrontar a dictadures, aparheids o allistaments obligatoris. I en mig d?aquests casos hi apareix el linxament a l?Oleguer en
Me?n vaig anar a dormir espantat. Després de veure a en House curar l?enèsima malaltia estrambòtica, m?endollo a la ràdio i sento parlar de l?Oleguer a totes les tertúlies. Ostia! serà que un futbolista ha dit alguna cosa diferent a ?no hi ha enemic petit? o ?anem partit a partit?. Doncs sí, ho ha fet.
Mitja part de la Superbowl encara amb la ressaca d?una tarda que començava excitant (empat del Sevilla), continuava amb plaer del bo (derrota i mocadorada al Bernabeu) i acabava en interruptus al Sadar. I, mentre veig els Bears i els Colts, faig un mix i em pregunto a qui passaria la pilota Peyton Manning si
A les cinc de la tarda del dissabte toca la Calcuta Cup. És el trofeu que es disputen Anglaterra i Escòcia en el marc del torneig de les Sis nacions de Rugbi. Malauradament va guanyar (de pallissa) el 15 de la rosa. Mentre tios de 100 quilograms xocaven, es placaven i es trepitjaven els uns
Tinc la sensació que l’any, a Can Barça, ha començat a mig gas. L’equip va regular. L’entorn promou crisis de xiulades que es desinflen a la primera. No hi ha polèmiques més enllà del boom Saviola que s’acabarà quan retorni l’Etoo… No hi ha res en el 2007 que enganxi al barcelonisme i que encengui
Buuuu. Fora! Fiu, fiu [xiulets]. Són tots unes pepes, uns burros i unes toies. El porter canta més que Il Divo, els defenses són unes mares, els migcampistes en comptes de tocar la pilota es toquen les… i la davantera no fot un gol ni l?arc de Sant Martí. El millor serà vendre?ns al Ronaldinho