Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Un cap de setmana atípic. Atípic perquè, tot i que el Barça jugava a casa, el futbol va quedar fora de la meva agenda. Des del ball d’horaris que ja em vaig plantejar un dissabte de mani i sopar amb el amics. I sí, tenen raó els que prediquen que hi ha vida més enllà del futbol. La mani va ser de llagrimeta i el sopar -on hi érem 3 socis culers dels que no ens perdem ni un partit- va valdre la pena. Val a dir que, entre plat i plat, vam posar en funcionament (de forma dissimulada) una ràdio que ens va informar d’un ràpid 3-0 tranquil·litzador.
La tarda de dissabte va ser de Champions. Mentre caminava entre milers de persones (75 mil, 300 mil, 700 mil o 1 un milió… moltíssimes en tot cas) pensava que el Barça havia fet bé de canviar l’horari. No per por al fracàs de la mani. Més aviat per la por a veure les grades del Camp Nou buides com si el rival fos el Zamora en comptes del Betis.
L’èxit de la marxa va ser total. I el fracàs d’alguns també ha estat estrepitós. Golejada popular que perfora el trist cove de peix ranci que porta CiU cada cop que pacta a Madrid. Golejada als dirigents d’Iniciativa que s’apunten a totes les manis del món i són incapaços de sortir al carrer per dir que "Som una nació" per un trist seguidisme del PSOE. Golejada als partits espanyols (PP-PSOE) que ens diuen que no podem ser el que està clar que som. Golejada de la societat civil a TOTS els partits polítics.
Cap a Londres
I així, amb les piles carregades, agafo el dimecres un avió cap a Londres. Sense l’entrada que s’han quedat els senyors del RACC i els "compromisos" de la directiva. Amb la mala llet de quedar-me fora de Stanford Bridge amb el carnet del Barça mentre les grades del camp del Chelsea s’omplen d’amics de la directiva que mai han pagat la quota de soci. Cornuts i pagar el beure.
Però ni la tupinada de la junta amb les entrades em farà perdre les ganes de passar-m’ho de puta mare per Londres i gaudir al màxim de l’ambient. Som molts els socis que ens trobarem a Trafalgar Square a les dues del migdia sense tiquet per accedir a l’estadi però amb el fetge suficient per veure el partit entre pintes de Guinness en algun pub.
M’he canviat el nom
Sí, des d’avui això ja no és el diari d’un Culé sinó d’un Culer. El comentari que em va fer al bloc un culer-granota del País Valencià ha provocat el canvi. El cert és que molt sovint escrivim culer tal com sona (culé) però com s’indica a l’excel·lent web És a dir -i com ja m’apuntava el company del sud- cal fer-ho bé. Mea culpa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs jo també ho faré bé i afegeixo la “r”….
Dissabte vaig fer el pler, mani i Barça. La veritat és que n´erem una bona colla per la Gran Via, feia goig. Però em va fer pensar quan a l´acabar i anant cap al camp, la meva filla de 10 anys em va preguntar: “I servirà d´alguna cosa aquesta manifestació?”. Vaig intentar contastar de tal manera que ella es sentís important d´haver-hi participat, però em vaig quedar doant-li voltes a la pregunta……
Després, Ronny i companyien em van fer passar les cabòries, però en acabar el partit va sortit una altre pregunta: Amb aquesta defensa aguantarem a Stamford Bridge?? Quins nervis……
No podré venir a la concentració de Trafalgar Square perqué arribo més tard, justet per veure el partit, però si dieu on sou després sí que m´afegiré al “birres-club”. No torno fins a les 6 del matí i això dona temps per molt.
AIXÒ DE CULER