Diari d'un Culer

Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol

9 d'abril de 2007
4 comentaris

Emoció

Hem d’estar agraïts. Quan tots pronosticàvem el tedi més absolut fins al final de la Lliga, la providència ens ha regalat de nou l’emoció. A un puntet tenim l’accident de l’any -el Sevilla- i a dos punts el pitjor Madrid de la història: un planter d’avis en decadència i joves amants de l’ampolla comandat per Capello, la gomina atrapa bitllets de Mijatovic i el president amb més vomitera verbal i menys sentit del ridícul des de Mendoza. Estarem entretinguts jugant amb foc i envoltats de venedors de fum blanc. Això sí, si al final de temporada ens hem immolat i el trofeu vola lluny d’aquí, podem anar preparant la pira crematòria perquè més d’un sortirà escaldat.

El partit del dissabte és d’aquells que vols oblidar. Un malson on veus un equip
vestit blanc que corre per tot el camp i mossega cada centímetre de la
gespa per emportar-se la victòria mentre els jugadors del teu equip
deixen passar els minuts amb indolència. Pitjor que guanyar o perdre és
donar la sensació de no haver volgut lluitar i això és el que va fer el
Barça fins que va encaixar el gol. I després tot són presses.

Però no passa res perquè la Lliga continua i al final, amb la ressaca,
només recordarem els flaixos d’una altra nit de festa a Canaletes.


Etoo lesionat

No em puc creure cap teoria conspirativa sobre la lesió d’Etoo. Primer
perquè el camerunès no és dels que s’amaguen i li encanta jugar sota
pressió. Però sobretot no m’ho puc creure perquè confio que ni Rijkaard
ni el Club s’atrevirien a donar com a vencedors de la polèmica al grup
d’orangutans racistes de la Romareda ni ha promoure que tot
aquell rival que no vulgui tenir a Etoo al davant es dediqui a proferir
crits de mico des de la grada.


Futur

Però davant del desastre del dissabte més val oblidar el passat i fixar-se en el futur. Alguns
diaris esportius catalans han venut més d’una portada amb els germans
Milito i Diogo vestits de blau i grana. Diego Milito és d’aquells
jugadors que sense fer res espectacular sempre està allà quan toca
enviar-la a dins, la peça que trobem a faltar des que va marxar
Larsson. El seu germà és un gran defensa però no em convenç tant: ben posicionat, contundent em
sembla poc ràpid i sovint mancat de l’ofici i tranquil·litat que
demana ser central del Barça.
I Diogo va demostrar que sap córrer i repartir: amb els punys ja va deixar KO a Luis Fabiano i
dissabte Messi va tastar l’estopa que reparteix amb les cames. En Txiqui decidirà i esperem que aquest cop no ens porti un Mario.

  1. Sense ganes de retraure res, ja vaig comentar que aquesta frase no em semblava encertada del tot: “Tinc la sensació que ens queda poc futbol per viure aquesta temporada. Va a banda la Copa amb la seva final –si hi arribem-, però a aquesta Lliga només li resta l’emoció de saber quan serem campions i veure si el Madrid no entra a la Champions.” És del 2 d’abril, després de guanyar al Depor. Som esclaus de les nostres paraules, i  intentar profetitzar el futur moltes vegades té aquestes conseqüències. Ho dic per l’experiència a l’hora de fer el llibre Tips de merengue. No hi ha res més dolorós que veure com el temps posa a cadascú en el seu lloc, i res m’agradaria menys que comprovar que ens hem equivocat afirmant que el Barça serà campió.  

    http://tipsdemerengue.blogspot.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!