Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Arribo tard a casa
després d?anar a veure a un bar de Gràcia la derrota d?Argentina contra Brasil
B. Ens hi ha convocat l?H, el nostre amic catalano-argentí, convençut que els
Messi, Riquelme, Tévez, Ayala o Verón es menjarien amb patates a un equip de
noms tan cutres com Elano, Vagner Love, Juan o Josué. Però els culers ja sabem
que jugant només amb els noms ningú s?emporta cap trofeu cap a casa.
Veient la cara que li
queda a l?H després de cada decepció amb l?albiceleste ?des del 93 que no
guanyen res- sempre penso que no tenir Estat propi i seleccions ens estalvia
algun disgust. Al cap i a la fí, Espanya sempre ens assegura una alegria a
quarts de final i, la resta dels campionats, els podem gaudir amb la mirada
freda i distant del qui no si juga cap llàgrima. Però també veig l?H
mossegant-se la samarreta cada cop que un rival recupera la pilota, cagant-se
en les remilputas de l?arbitre o amb els ulls brillants quan Messi dribla i li
envejo cadascuna de les sensacions en aquests estius avorrits que ens toca viure
als que només tenim el Barça.
L?Argentina de
Riquelme
La desgràcia més
gran de l?H és que hagin donat el liderat de la selecció a Riquelme. Roman ha
aconseguit contagiar l?indolència a una selecció que, més que victòries, sempre
assegurava lluita i amor propi. Veia els minuts finals del partit d?ahir i
pensava que els Rugeri, Sensini, Canigia o Simeone potser haurien perdut igual,
però haurien rebentat un parell de genolls, quatre turmells i a més d?un
brasiler li haurien inflat la cara a cops de colze.
Aquesta era l?Argentina de veritat. La que es
deixava la pell a la gespa i els tacs de les botes a les cames dels rivals. Però
l?Argentina de Riquelme és tan trista que es capaç de posar la mateixa cara amb
un 3-0 que amb un 0-3. Amb tanta poca sang a les venes que es capaç de
perdonar-li la cama a Robinho quan fa una bicicleta.
Espero, pel bé de l?H,
que l?Argentina de Sud Àfrica sigui l?Argentina de Messi.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bona anàlisi!
L’Argentina que juga amb el Riquelme de 10 és l’Argentina melancònica i abocada al fracàs tràgic de la música dels tangos. La cara de Riquelme és l’espill del seu futbol. Un futbol deliciós, per cert, però perdedor.
Anims! Als "que només tenim el Barça" ens falta ben poc per tornar al món real…