Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Des de l’eliminació davant del Chelsea s’ha obert un debat sobre si l’important és guanyar o ser fidels a l’estil de bon joc que ens caracteritza. Els que només viuen de victòries i títols són els Javi Navarro de l’opinió: els del tot s’hi val, els que estan disposats a qualsevol cosa per un 1-0. Són la Grècia de l’Eurocopa… són tot allò que ens separa del que fa gran al futbol.
I és que no serà per títols que el Barça és el club amb la massa social més gran del planeta. En realitat jo no em vaig fer d’aquest club el dia que vaig anar a veure el museu sinó el dia que vaig anar a l’estadi. Si m’apureu hi ha molts títols dels que en recordo ben poc. No sé que vaig viure quan el Barça de Van Gaal va guanyar la última lliga. Ni a les darreres Copes del Rei.
Aquest és un esport de moments. El que queda gravats a la memòria són els flaixos: la xilena de Rivaldo en l’últim minut contra el València, la cua de vaca de Romário, el gol de Pizzi… poder viure aquests moments és que dóna sentit a l’aficionat i es el que ens volen robar els amants de les estadístiques, del 4-3-3 i el 5-2-3-1 i de les llibretes dels pebrots.
Els culers hem viscut més de 100 anys amb una sola Copa d’Europa, amb unes quantes lligues i, això sí, siguen els reis de la Copa. En realitat, el Barça de les 5 copes i el Dream Team són excepcions dins de la nostra història. De tots els grans d’Europa, si treiem els nous rics del Chelsea, segur que som els que tenim un palmarés més curt.
Nosaltres som un club gran per altres coses. Per intangibles que tenen a veure amb coses més profundes que les que regala la UEFA als que guanyen competicions. I diria que som una afició enamoradissa. No som el Tio Gilito dels trofeus, nosaltres ens enamorem de detalls. Estem enamorats del club i ens enamorem dels jugadors. Dels Kubala, Cruyff, Maradona, Romario, Ronaldinho, que ens fan saltar el cor quan mimen la pilota i d’aquells que es deixen la pell pel club com els Neskens, Migueli, Puyol, etc.
Jo no canvio l’emoció d’esperar la meravella de Ronaldinho per uns títols guanyats a cop de llibreta. Si només m’interessessin els resultats ja m’hauria fet d’un altre club. No ens enganyem, no és or tot el que llueix a les vitrines.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Magnífica argumentació. Amb el teu permís, em guardo el text per ensenyar-lo el proper cop que algun dels meus amics estrangers em torni a tocar la pera amb la història dels títols.
I encara que és innegable que tots preferim guanyar que perdre, val la pena recordar de tant en tant que, igual que "no hi ha pobre més pobre que qui només té diners", també podríem dir que "no hi ha club de futbol més pobre que el que només té diners" i "no hi ha entrenador pitjor que el que només ha guanyat títols". Exemples? A milers, però per destacar-ne algun d’actualitat hi podríem posar el Chelsea i el Mourinho. O el nostre vell amic Van Gaal, que (per a mi) ja està per sota del Rijkaard en la història del Barça, i això que el Rijkaard encara no ha guanyat res.
I per als amics de Madrid, que no me n’oblidava, podríem dir també que "no hi ha club amb menys història que el que només pot presumir de copes" …