Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Ja m’he acabat ‘Camí d’Itaca’, l’altrament conegut com ‘el llibre de l’Oleguer’ i que han escrit el central del Barça i el poeta Roc Casagran. Me’l vaig polir en un parell de dies i m’ha semblat una aposta valenta i que, com va dir en Ferran Torrent a la presentació, només pot passar a clubs com el Barcelona. Com m’agradaria que s’hi apuntessin més jugadors però…
Em sento obligat a fer una prèvia al comentari del llibre. Conec l’Oleguer. No som amics però ell sap qui sóc i jo també el coneixeria a ell si en comptes de ser un jugador del Barça fos un ciutadà normal i corrent, per tant, podriem dir que som coneguts. Mentre ell i els seus companys i companyes posaven en marxa un ateneu i múltiples iniciatives pel Vallès jo feia al mateix a Gràcia i, tenint un país petit com el nostre, he coincidit amb l’Oleguer a més d’una reunió, unes quantes manifestacions i alguns concerts i festes. Amb aquests precedents sembla clar que coincideixo amb les idees que exposen l’Oleguer i en Roc al llibre i m’encanta que la gent les difongui.
Del llibre em quedo sobretot amb la valentia i la intenció. Un té la sensació que el compromís dur, aquell que supera el consens unànime que pot generar el suport a una causa benèfica, s’estila molt poc en el món del futbol. Denunciar l’especulació, ser crític amb el sistema econòmic dominant i passar de la solidaritat estricta al debat de les idees i del model social és un fet excepcional en un món on el més senzill és viure plàcidament la comoditat d’una vida somiada per la majoria. Per això és valent el llibre, perquè destapa l’Oleguer de sempre: el de l’Ateneu, el de l’Ordint la Trama, el de les manis i les tertúlies de cafè amb els companys. L’Oleguer tal i com és al Barça i com seria si tingués una feina relacionada amb els estudis d’economia, si jugués a un equip de 2aB o si fes el torn de matí al Pans&Company per pagar les factures de final de mes. I això és d’agraïr perquè jugar al Barça no té res a veure amb cap de les altres vides i és bo veure que hi ha compromisos que no canvien.
Però també tinc alguna crítica al llibre -no tot podia ser bo-. El llibre té tants capítols com lletres de l’abecedari – lletres que li donava el seu avi per jugar i aprendre a fer servir el llenguatge- i en ells alterna episodis de la celebració de la Lliga amb històries paral·leles de contingut social i polític. La meva part futbolera -la menys important en parlar d’aquest llibre- hi troba a faltar anècdotes. A tots els aficionats ens agrada conèixer les interioritats d’un equip, allò que no podem veure mai i el llibre és extremadament escrupolós a l’hora de preservar el silenci del vestidor. És lloable per part de l’Oleguer aquesta defensa de la intimitat del vestidor però jo hi trobo a faltar batalletes divertides -o no- més enllà de l’alegria lògica dels jugadors després d’aconseguir un títol.
Les històries de contingut polític i social les he trobat desiguals. Els relats amb un to més personal – especialment el d’una noia que ha patit anorèxia i el d’un noi amb un trastorn mental- mostren personatges rodons i històries properes que ajuden connectar de forma molt directa amb la problemàtica que es tracta. En altres casos on es nota la construcció del relat veig una certa tendència a caure en tòpics i personatges massa estereotipats per denunciar situacions d’injustícia. Del conjunt en destaca la clara i manifesta intenció de donar a conèixer un gran nombre de problemàtiques socials al public que comprarà el llibre i aquest és el fet important més enllà del meu comentari literari (aviso que sóc una persona sense criteri ni credibilitat).
Resumint, crec que el llibre és una bona experiència pel lector i pels autors. És bo arriscar-se a fer coses d’aquest estil i fugir de la comoditat del típic llibre de futbolista que regalen els diaris esportius per Sant Jordi i que no diu res. Jo, humilment, només puc animar-los a deixar-se anar encara més. Queda camí per recórrer.
Pd. Apassionant això del Vila-real. A veure si avui seguim el seu exemple.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també m´he pulit el llibre aquest cap de setmana i haig de dir que, lluny de poder fer una crítica literària, com a lector m´ha agradat molt. Quan agafes un llibre d´un jugador de futbol, fins ara ja sabies el que t´hi trobaries, de fet, només fullejat-lo una mica en tenies prou. Aquest no és el llibre d´un jugador de futbol. És el relat d´una persona implicada, formada, amb criteri i que aprofita la part mediàtica de la seva feina per fer sentir la seva veu. Per escrire´l no cal jugar al Barça, cal sentir, viure, implicar-se en el món on vivim i voler fer alguna cosa per arregla´l.
Mentres el llegia no podia evitar pensar en qui l´havia escrit. Malhauradament no sabia res d´en Roc, però sí de l´Olaguer. Al dissabte al vespre, en el camp devant del Madrid no podia evitar mirar-me´l d´una altre manera, molt més proper. Ja no el veig l´estrella que juga al primer equip del Barça, inaccesible, llunyà, tot el contrari, és un més, que pensa i viu com molts de nosaltres i amb qui, independentment de per ser jugador del Barça, m´agradaria senter-me amb ell per fer-la petar de tot plegat.
FANTÀSTIC CULER: AQUEST PAÍS ANEM AMB UN 2X4.
TREPITGEM, ENCARA MÉS, PER A QUE MUNTEM ALGUN MÉS (ALBINEGRE I VERMELLOT. A LA FI PODREM ANAR AMB AUTOCAR PEL MÓN. I A PARTIR D’ACÍ: LA NOSTRA LLIBERTAT.
HAHAHAHAHAA—–ENHORABONA.
josep, el xotet.