Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
ploren. Tenen motius de sobres: un president gaspartià, un secretari tècnic amb
pinta d?Ali-Baba, un entrenador més defensiu que Perry Mason i, per si fos poc,
s?han gastat més de cent milions per arreplegar un equip amb Higuain, Emerson,
Raúl o Canavaro. Amb una situació com aquesta casa meva també seria un mar de
llàgrimes. Però no, a Madrid no ploren per llàstima ni per vergonya: ploren per
salvar-se el cul.
A mi ningú m?enganya,
Pedja i Turienzo són parella de fet. En realitat, els fets ocorreguts a
Santander són una prova evident que els arbitres sempre ajuden al Madrid. Abans els
ajudaven a guanyar i ara els ajuden a justificar-se. En Pedja ja té l?excusa. I
el Roncero. I el Guasch, i tota la tropa que s?inventen el que faci falta per
amagar amb fum i conspiracions la incompetència i la patètica situació
institucional del Reial Madrid.
Perquè parlem d’un punt. Ni més ni menys que un miserable punt és tot el que pot plorar el
madridisme. Jo, com qui li dóna una piruleta al nen ploramiques, els hi
regalava el puntet de merda amb la condició que deixin de bramar. Al final, com va dir el gran Valdés, totes aquestes coses ens rellisquen. Serem els campions.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ei, culer ! baixa dels núvols !