Diari d'un Culer

Ens han eliminat de la Eurolliga i fotent-nos una pallissa a casa. Per desgràcia no es pot dir que sigui una sorpresa. La secció porta un any pujada al Dragon Khan i, per més conya, alguns anaven sense cinturó i han anat caient (o els al fotut avall) cada cop que fèiem una volta. I l’afició marejada com sopa i amb un cabreig més que justificat.

Porto tota la temporada que, quan veig jugar els del bàsquet, em dóna la sensació de sentir el mateix que el madridistes quan veuen el seu equip de futbol. Gran jugadors, sistema d’atac inexistent, cada crack juga com pot, ningú defensa i, a la mínima que els contraris apreten, tots baixen els braços. Deu ser llei de vida per jugadors que són immensos però que ja ho han guanyat tot.

Veurem que passa l’any que ve. Sens dubte cal renovar l’equip, la secció i que les cadires que nombra la directiva deixin de ser cadires elèctriques on anar socarrimant responsables i empleats. Pel que queda de temporada (de transició en diuen ara…) no cal esperar-ne res. Si guanyem la lliga prometo fer alguna burrada i penjar la foto en aquest bloc.

UNA REFLEXIÓ SOBRE EL BÀSQUET

A mi m’agraden tots els esports amb l’excepció del beisbol (un horror!) que mai he entès com pot ser el primer esport dels nord-americans. El bàsquet es gran esport però tinc les meves crítiques (algunes tòpics que ja haureu escoltat a altra gent):

• O un equip guanya de pallissa i a mig partit ja no té gràcia o només cal mirar els dos últims minuts.
• Es fiquen massa punts i això desvirtua el mètode d’anotació. Justament, la gràcia del futbol és la dificultat del gol que el converteix en màgic sempre que es dóna.
• Hi ha poc contacte. A la mínima piten falta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!