Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Sí, ens queda una nova oportunitat per tornar a regalar la Lliga. Això és el que ens agrada, ser generosos i solidaris. A uns arreplegats del Brasil els vam donar la Copa Intercontinental i ara farem campió al pitjor Madrid de la dècada. Regalar coses a Madrid i als més necessitats forma part del nostre compromís UNICEF i de la nostra identitat catalana.
Les imatges de les cares al final del
partit de dissabte són d’aquelles que et persegueixen en els
malsons. I és que hi ha pocs guions més cruels que el
de Tamudo robant-nos el trofeu al darrer minut i haver d’empassar-nos
en Calderón gasparejant per la gespa de la Romareda.
Que vinguin ja les portades d’Herry,
Touré, Milito o de qui sigui. Que alguns passin a buscar la
carta per les oficines del club i que aquells què vulguin
se’n vagin a tocar els bongos o les tetes i els culs de les què s’hi
posin bé. Per sort, d’aquí a tres mesos tot torna a
començar amb un argentí que continuarà jugant-se
la cama en cada regat. Alabat sia Déu… és a dir,
Messi.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Barcelona Futbol ONG Club. Coherència per sobre de tot
És tant difícil seguir el model dels equips anglesos ? Els entrenadors no els foten fóra mai, encara que perdin i no guanyin cap campionat en molt de temps, els jugadors se senten part d’un equip de football. Será que les juntes directives són ‘diferents’. No ho sé.
Tinc un guió que acabat de pensar o somiar :
El Barça Unicef guanya a Tarragona ( a pesar de la mala llet del Flores ), el Madrid empata a 1 amb gol del Maxi fent la gallina pel camp. Campions ! Trist campionat, tot s’ha de dir.
Sorteig per la lliga vinent. Primer partit Barça-Español; els españolistas fent el passadís al campió de Lliga ……..
Ai, no puc fer-hi res, el meu pare ens va fer culers al meu germà i a mí de molt petits, al camp de Les Corts i encara que siguin tant tanoques és el meu equip de sempre …..
Diumenge, per primer cop en tota la temporada, no veuré el partit del Barça. Aniré al cinema, sessió de les 21 hores (aprox). Potser veuré la biografia d’Edith Piaf o la que s’estrena de Truman Capote. Quan surti del cine (a les 23 hores aprox), dues possibilitats: silenci absolut (el Pudrit ha guanyat la Lliga) o festa sense límits pels carrers de Barcelona. Si hi ha silenci… aniré a casa i em ficaré al llit sense veure la tele, ni escoltar la ràdio, ni res de res. I si estem de festa… també aniré a casa, però a buscar les banderes… i ja empalmaré amb la revetlla de Sant Joan. Aquest és el meu pla, elaborat "a sangre fría" entre el meu psiquiatre i jo.