Quan passo uns dies sense escriure al bloc se m?acumulen els temes. En tinc alguns de guardats per aquesta setmana però, tenint en compte que més val no dir res del partit de lliga contra el Llevant, avui aprofitaré per buidar-me sobre el tema Eto’o i deixar escrit que no vull que marxi i que
Des de diumenge que tinc el cul més apretadet que un top de la Samantha Fox. I per si fos poc, el Marca i l?As es dediquen a treure cada matí portades en forma de laxant amb la voluntat que els culers inundem els cagometres d?arreu del món. Però això s?ha acabat. Ni la Supercopa,
Sí, a tot el món es comenta el gol de Messi. Fins i tot els més antifutboleros estaven el dijous veient el vídeo a YouYou Tube on un comentarista cridava ?asalamaja, oooooo ooorrrr? asamalajala?. I Messi i Maradona. I Maradona i Messi. Ja és el gol més explicat i comentat de la història: els tocs,
A Madrid tots ploren. Tenen motius de sobres: un president gaspartià, un secretari tècnic amb pinta d?Ali-Baba, un entrenador més defensiu que Perry Mason i, per si fos poc, s?han gastat més de cent milions per arreplegar un equip amb Higuain, Emerson, Raúl o Canavaro. Amb una situació com aquesta casa meva també seria un
Al llunyà oest, n?hi ha que treuen pit perquè tres equips de La Liga s?han classificat per a les semifinals de la UEFA. Quina manera de promoure l’autoengany. Tothom sap que la UEFA és una competició de tercera fila ocupada per països com Macedònia o Xipre i equips de mitja taula de les lligues importants.
Sé que el títol del post no és cap novetat i que recordar temps gloriosos en mig de tempestes ?ni que siguin tempestes en un got d?aigua- potser no és el més encertat. Però el fet és que ahir al vespre es va presentar a l?Espai Proa el llibre Sí, sí, sí. Hem guanyat a
Hem d’estar agraïts. Quan tots pronosticàvem el tedi més absolut fins al final de la Lliga, la providència ens ha regalat de nou l’emoció. A un puntet tenim l’accident de l’any -el Sevilla- i a dos punts el pitjor Madrid de la història: un planter d’avis en decadència i joves amants de l’ampolla comandat per
La putada de la Champions és que ella continua igual un cop t’han eliminat. Tornes de Liverpool i tothom et comenta que s’ha acabat la Champions fins l’any que ve, però no és cert. Un dimecres qualsevol, poses la tele i et trobes al Chelsea i al València el plena eliminatòria i et sents enganyat,
És l’any de les abraçades. Primer van ser Etoo i Ronaldinho i ahir ens entendríem veient a Laporta i Roberto de Asis atxutxant-se davant de les càmeres amb un got de cubata a la mà. I a mi m’encanta viure al món dels Teletubbies. M’encanta perquè vol dir que em queden més nits amb gols
El títol no és cap intent de colar propaganda satànica capgirada, són els gols que ha marcat Romario. Com a mínim els que diu ell que ha marcat. Els periodistes que són de lletres -radicalment de lletres- i no s?esforcen a comptar, accepten la proximitat de la xifra mítica. Els que s?han esforçat a tirar
Ja triguen els diaris esportius a fer la promoció que tots necessitem: ens han de regalar el PC Futbol. O el Championship Manager. O el Total Club Manager ?el meu preferit-, o qualsevol d?aquests jocs on els mortals podem convertir-nos en Txiqui, Laporta i Soriano, tots en un. Així podrem fer amb el planter i
Wow! Benvingut Barça si és que algun dia t’havies perdut. 0-4. Amb Etoo cruspint-se de nou la gespa. Maco, maco. Fàcil, fàcil. Però avui, dilluns 19 de març, he descobert que fa exactament 2 anys que vaig començar a escriure aquest bloc. Buf! Quanta malaltia. Quina teràpia. Dos anys que són dues lligues i una
Miro les portades dels dos diaris esportius barcelonins en castellà i visc en una constant esquizofrènia. L’un diu que fitxarem a Robben i l?altre diu que renovarà pel Chelsea. Un titular anunciant el possible adéu de Ronaldinho a canvi de 110 milions contestat per un ?Ronaldinho es queda?. Cristiano Ronaldo sí, Cristiano Ronaldo no. Deco
L?Oleguer i en Thuram han anat fins a Perpinyà per presentar un manifest a favor de l?escola Bressola i en defensa del català. Com diuen més enllà de Salses, chapeau!. Sobretot perquè si van presentar carregats de raó, arguments i amb una treballada llista de signants provinents de les dues bandes dels Pirineus. Diuen que
Marxo a casa cabrejat. 3-3 i ni l’eufòria del gol a l’últim minut em treu del cap la idea que hem deixat marxar viu al pitjor Madrid que recordo. I em sento estafat perquè, a banda del Werder Bremen, aquesta serà una temporada sense cap nit de glòria al Camp Nou: ni Chelsea, ni Liverpool,