ELS ESTATS UNITS i EL CANADÀ 2018

Text i fotografies d’Eugeni Capella

VIATGE als ESTATS UNITS i al CANADÀ del 4 al 25 de maig de 2018

4 de maig, Catalunya. L’espectacle de la migració d’aus primaveral als grans llacs

Des de fa deu anys, més o menys, tinc ganes de veure la migració d’aus de primavera als grans llacs, on si tens un dia de sort, pots veure milers de bosqueroles que arriben i sedimenten abans o després de travessar els llacs. Com que el meu amic Dave Ward viu a Indiana i no treballa, ferit per les deslocalitzacions industrials, i hi ha vols directes des de Barcelona per 200 €, vaig decidir, junt amb dos amics més, l’Edu i en Luisito, visitar els grans llacs durant el mes de maig de 2018.

Els dos aeroports d’entrada més lògics són Detroit i Chicago. De totes maneres, condicionats per les ofertes de vol, vam haver de triar entre Boston i Nova York, ja que eren dues opcions de vols directes. Per això, vam decidir aprofitar també per fer la costa est. De seguida va quedar clar que Boston era el millor lloc d’entrada per dos motius: el lloguer de cotxe és molt més barat i les zones interessants de la costa estan al nord d’aquesta ciutat. Una optimització del temps era volar de Boston a Detroit, després o abans de fer la costa est, però nosaltres vam decidir conduir cap als grans llacs, per tal de tenir l’oportunitat de buscar alguna raresa, i tornar pel Canadà.

El pic de la migració de bosqueroles acostuma a coincidir amb la segona setmana de maig. I una primera visita a Michigan normalment ha d’incloure l’observació de bosquerola de Kirtland (Setophaga kirtlandii), per la qual cosa s’ha de visitar la zona a partir del 15 de maig.

Per això, nosaltres vam escollir fer el viatge entre el 5 i el 23 de maig, coincidint amb la migració i l’inici de reproducció de la bosquerola de Kirtland. A més, d’una banda, en aquestes dates encara es pot trobar algun hivernant endarrerit, tot i que la majoria ja han marxat. D’altra banda, pot ser una mica massa aviat per algunes espècies tardanes com la bosquerola de Connecticut o la griveta de Bicknell. Així doncs, si es volen prioritzar aquestes dues espècies, el millor és anar entre finals de maig i començaments de juny, però llavors la migració ja ha passat.

5 de maig, Barcelona-Boston. Una de les primaveres més fredes

Després d’un vol sense incidències, ens retrobem a Boston amb el nostre amic Dave Wart. Intentem aprofitar els últims moments del dia a Belle Isle Marsh, però ens perdem i acabem en una zona força bonica i comercial del port de Boston, on veiem gavià argentat, gavinot, gavina de Delaware i una parella de collverds. Una estirada de cames i comencem el viatge.

Un ocell que no esperàvem veure és el duc nival, però aquesta ha estat una de les primaveres més fredes que es recorden i sembla que encara potser en queden dos a Massachusetts, un al nord i l’altre al sud de Boston.

L’any passat es va acordar celebrar el Dia Mundial de les Aus Migratòries el segon dissabte dels mesos de maig i d’octubre. Per això, aquests són dies en què centenars de milers d’observadors d’ocells surten i reporten els moixons que han vist. Així doncs, esperem una actualització de la situació del duc nival, però ningú l’ha vist, així que optem per anar cap al nord.

Després de sopar a Pizza Leo a Newbury, un establiment sortit d’una pel·lícula, anem a Parker River National Wildlife Refuge. Fa bon temps, però no se sent cap ocell: la migració sembla aturada.

6 de maig, Massachusetts. Duc nival i èider reial, millor començament impossible

A tres quarts de dues, m’he despertat amb un somni en què la migració estava en marxa i tots els ocells cantaven. Ens hem aixecat i, efectivament, hem comptat deu espècies cantant, però en general residents. Al cap d’una hora han callat tots fins a les quatre del matí. Per què cantaven tants ocells i després han callat?

L’enigma l’hem resolt al matí, quan ens hem adonat de la presència del mim poliglot, un ocell que es dedica a imitar a la perfecció la resta d’ocells. Un únic ocell n’ha representat a 10!!! Després de voltar una estona per Nelson Island i bimbar – és el terme que utilitzem els ornitòlegs per dir que hem vist una espècie nova que no hem vist mai. També es pot dir fer un bimbo. En anglès d’això en diuen un lifer, és a dir, un ocell nou a la teva vida (life)- la mallerenga de cap negre i el sit gorjablanc, hem anat a Parker River, on ahir ningú va observar cap de les mega rareses que busquem.

Parker River és una meravella, tant per passejar com per mirar ocells. En sis hores, hem vist una setantena d’espècies, més o menys la meitat de les que hem previst veure durant aquest viatge. La millor de totes, sens dubte, un mascle adult de duc nival posat sobre un trípode!!! Algú l’ha deixat allà perquè s’hi posi? Tot i que plovia, l’alegria no ha pogut ser més gran. Després, encara hem rematat la jornada amb un mascle jove d’èider reial que, com el duc, ens ha fet endarrerir el viatge cap al nord.

Si hagués estat un dia normal, destacaria els centenars d’ànecs marins i les grosses amb plomatge estival arran de platja que hem vist o la bellesa de les passeres sobre les dunes. El duc, però, ho ha eclipsat tot. Després de dinar en un tailandès, continuem el viatge. Marxem cap al pròxim estat de Nova Anglaterra: Rhode Island.

A la tarda, arribem a Rhode Island i visitem Charlestown, on veiem foques i bimbem el xatrac menut americà sobrevolant una foca. No hi ha sort amb els sits pardalencs, potser encara no han arribat o amb el vent s’han amagat.

Després, anem a Trustom Pond, on la pluja no ens deixa visitar tota la reserva. Protegits per un porxo, passem la resta del dia veient moixons a les menjadores i afegim a la llista d’ocells vistos el cargolet de Carolina.

Sopem a l’únic Grill del poble, on de seguida la cambrera s’interessa pel que hem vist: «Duc nival? El que es va veure la setmana passada a les teulades a prop d’aquí?», ens pregunta. «No, nosaltres l’hem vist al nord», li contestem.

7 de maig, Connecticut i New Jersey. Que agradable és veure moixons als Estats Units!

Com ahir, abans de les cinc ja ens hem aixecat. Quan agafem el cotxe, veiem que té una roda amb 12 de pressió, mentre que la resta es mantenen a 44. Ahir, en sis hores la roda va baixar 20 punts i vam notar que tenia una micro perforació que amb la roda mullada es veia i es podia sentir ben bé per on sortia l’aire. Ens devien donar el vehicle amb la roda així. Abans de reprendre el viatge, hem tornat a posar aire a la roda per poder aguantar fins que el mecànic ens la repari.

A Hammonasset Beach State Park hem trobat un lloc preciós, tant paisatgísticament com pels ocells. Primer, hem resseguit la costa fins a l’extrem nord, on a més de calàbries grosses vistes des de molt a prop, una foca i molts altres moixons, també hem trobat una parella de l’amagadís sit pardalenc d’aiguamoll, entre l’espartina, que tot just ara comença a reverdir després que el pes de la neu i la foscor de l’hivern hagin aplanat l’herbassar. És la primera observació d’aquest any de Connecticut cap al nord, ja que ara comencen a arribar des del sud.

Després, hem trobat el sit pardalenc de costa, vist força lluny i amb el telescopi des d’una plataforma que s’alça sobre la maresma. Vistes aquestes dues espècies, hem reprogramat el viatge, ja que en un principi havíem pensat baixar uns centenars de quilòmetres fins a prop de Cape May, en el cas, força probable, que ens fallessin perquè normalment els primers exemplars no arriben fins a la segona setmana de maig.

A més, quan ja marxàvem de la reserva, uns ornitòlegs locals ens han advertit de la presència d’un territ cuablanc que hem trobat gràcies a la seva ajuda.

Llavors, hem anat a reparar la roda i hem dinat mentre l’arreglaven. En acabar, hem marxat cap a Stony Point State Park, situat sobre el riu Potomac, prop de Nova York, visible des de la carretera. En aquest punt, el 5 de maig, fa dos dies, es va veure un morell de dors blanc (Aythya valisineria), un ocell que ja fa setmanes que hauria d’haver migrat cap al nord-est. Així doncs, hi hem anat amb poca esperança de veure’l perquè, a més a més, ahir ningú el va cantar. Allà estava, però, esperant a marxar a què nosaltres el poguéssim gaudir.

Les últimes hores de llum, les hem passat a The Celery Farm a l’estat de New Jersey, on no teníem cap ocell especial a buscar perquè no havíem previst veure els dos sits a l’estat de Connecticut. Tot i això, hi hem anat perquè volem visitar el màxim d’estats, sempre que no hàgim de fer cap itinerari il·lògic.

Així doncs, hem fet parada en aquest famós indret, de gran bellesa – Que agradable és veure moixons als Estats Units!-, on hem vist el bonic Ànec de Carolina.

Ja enfosquint, hem sopat a Arby’s, un local que segons el Dave és d’una qualitat millor que el Burger King i el McDonald’s. No he tornat a anar a cap establiment d’aquesta marca des que vaig viatjar a Florida, però hem estat d’acord que simplement és diferent.

Un cop sopats i connectats amb l’exterior, hem continuat la ruta cap al proper estat: Pennsilvània.

8 de maig, Pennsylvania i Ohio. Hotels pensats per ornitòlegs

A tres quarts d’una del matí, hem arribat a la zona d’acampada de Bald State Park i hem mantingut el despertador posat a les cinc. Un error considerable, tenint en compte les nostres necessitats com a éssers vius i que a tantes hores a l’est de Boston el sol s’aixeca més tard. A més, la boira no ens ha deixat veure res durant una hora.

Quan el sol ha aixecat el cap, hem pogut veure l’abast d’aquest parc, que s’estén al voltant d’un llac artificial molt apreciat pels pescadors. Un espai bonic, més recreatiu que la majoria dels anteriors, on desenes de petites llanxes motores esperen temps més calorosos per ser utilitzades. És un dels principals punts d’observació d’aus de Pennsilvània, tot i que avui sembla que hi ha poca activitat. Afegim unes quantes espècies més a la llista i bimbem el sit campestre (Spizella pallida).

Al magnífic hotel del parc, tenen una pantalla electrònica on pots consultar quines espècies s’han vist o entrar una llista a l’aplicació ornitològica eBird. A dos quarts de deu, sense haver vist l’àguila que dóna nom al parc, continuem la ruta cap a l’oest i dinem un menú, que ens ha costat entre 10 i 12 dòlars, en un mexicà.

A un quart de sis, arribem a Magee Marsh Wildlife Area, l’indret d’observació d’aus més famós d’Ohio. Milers d’apassionats pels ocells el visiten la segona setmana de maig, coincidint amb el punt més àlgid de la migració. L’espai voreja la costa sud del llac Erie, on els passeriformes, que migren de nit, si quan es fa de dia veuen davant seu aquesta gran massa d’aigua, baixen per alimentar-se. Si el bon temps coincideix amb la migració, pots tenir un dia espectacular.

Segons en Dave, avui hi ha poca gent i és la vegada que recorda haver vist menys ocells. Tanmateix, hi ha ocells per tot arreu i els centenars de persones que passegen per la passera, alguns amb cadires de rodes, col·lapsen el pas en determinats llocs.

Quan algun moixó especial apareix, com la becada americana, la bosquerola blava (Setophaga cerulea) o l’estriada (Setophaga striata), la cinquantena de persones que l’observen o fotografien produeixen petits problemes de circulació.

És clar que cal evitar aquest lloc en cap de setmana.

9 de maig, Ohio i Indiana. Les Rambles de l’ornitologia

Avui, ens hem donat el luxe d’aixecar-nos més tard i dormir durant sis hores. A l’hotel de la reserva, es concentren la major part dels estants de la Birding week, que pertanyen a companyies de viatges i altres empreses relacionades amb el món de l’observació d’ocells.

A la porxada de l’hotel, hi crien desenes d’orenetes de cova (Petrochelidon fulva) i al parc, quilòmetres de passeres ofereixen boniques passejades. A nosaltres, però, ens interessa el colí de Virgínia. Un guia ens comenta que fa temps que no es veu per la zona, tot i que fa dues setmanes en va sentir un a les quatre del matí a un lloc proper, on anem a provar sort, sense èxit.

Llavors, marxem a Metzger Marsh Wildlife Area, on ja veiem que avui han sedimentat més bosqueroles i hi ha moixons per tot arreu. Centenars de gaig nord-americà (Cyanocitta cristata) volen migrant. Alguns travessen el llac, altres en tornen i altres el voregen cap a l’est en direcció a les cascades del Niàgara. Avui, mirem amb més detall els cignes trompeters (Cygnus buccinator).

Després, tornem, un altre cop, a Magee Marsh Wildlife Area, on trobem substancials canvis respecte d’ahir. Al pàrquing, hi ha més de 400 cotxes i dos autobusos. Segurament és el mitjà de transport amb què han arribat un grup d’amish que combinen la seva vestimenta tradicional amb prismàtics d’alta gamma. Una cinquantena de persones observen, des del mateix pàrquing, la bosquerola del Canadà (Cardelina canadiensis) un dels moixons més buscats avui, que passa tres mesos al Canadà i nou a Sud-amèrica, motiu pel qual els colombians reivindiquen un canvi de nom.

Hi ha moixons i persones per tot arreu, però on hi ha rareses, com l’enganyapastors americà, es formen taps d’un centenar de persones. Això sí, som bona gent i no es creen conflictes tot i la gernació i l’espai limitat que hi ha per veure algunes espècies.

Anuncien tempesta aquesta nit. Així doncs, en lloc d’anar cap a Point Pelee National Park, que es troba al Canadà, decidim fer un gir cap al sud, on fa tres dies van veure el repicatalons de Smith (Calcarius pictus), un moixó que cria en llocs inaccessibles del Canadà i Alaska i que hiverna entre Oklahoma i Texas. Aquest any, però, 200 exemplars han elegit el sud d’Indiana per passar l’hivern i ara ja han anat marxant cap al nord, tot i que el 6 de maig encara en quedava un exemplar, que potser ara ja ha marxat també. La possibilitat, però, de veure aquest moixó ens fa variar l’itinerari cap a Fort Wayne, a l’estat d’Indiana.

De camí, parem a Oak Openings Preserve Metropark, una zona de dunes i herbassars, reducte d’hàbitat pel sit arlequí (Chondestes grammacus), del qual en veiem una parella. Arribem a dos quarts d’onze de la nit a casa d’en Dave. Avui hem dinat en un bufet i no necessitem sopar.

10 de maig, Indiana i Illinois. El pallasso assassí

A les sis del matí, hem esmorzat al costat d’una escultura diabòlica d’un pallasso assassí que en Dave es va emportar de casa d’un amic, friki de les pel·lícules de por i fantàstiques, que es dedica a fer escultures i rèpliques per adornar casa seva. No obstant això, el pallasso de la pel·lícula «killer clown of outer space» ja no li cabia i en Dave se’l va emportar. Quan va haver-hi la fal·lera dels pallassos assassins va pensar passejar-lo per la ciutat, però va desistir per por a ser disparat.

Avui, hem canviat Indiana per Illinois, ja que hem visitat dos dies seguits, sense èxit, el lloc on teníem previst veure els repicatalons i hem suposat que ja havien marxat. Per això, hem optat per provar sort a Willowhaven Park & Nature Center, on abans-d’ahir en van veure 50, tot i que es troba a Illinois, a tres hores de casa del Dave. Tampoc hem tingut sort i al centre de natura no sabien res de cap ocell. Així que, després de passar tres hores rastrejant camps, hem decidit abandonar la recerca.

Tanmateix, ens hem desviat cap a Illinois per altres motius a part del repicatalons, ja que en aquest estat sembla més fàcil poder trobar el colí de Virgínia i el cardenal dels arrossars (Spiza americana). Aquest últim moixó arriba tardanament i quan vaig preparar el viatge em va semblar que potser no el podríem veure. Hem trobat, però, les dues espècies en una parada que hem fet en una zona oberta d’herbassars. El cardenal era molt abundant i el colí l’hem sentit cantar, així que després de caminar n’hem aixecat 3. També hem vist un coiot que s’ha espantat i ha espantat l’Edu.

Amb els ocells vistos, ja no hem hagut de parar a cap de les tres reserves que havíem previst visitar avui, així que hem anat tornant amb tranquil·litat. Llavors, ens hem aturat a un bosquet de salzes perquè a en Dave li ha semblat un bon hàbitat per ocells i, de fet, hem trobat 3 mosquers dels salzes (Empidonax traillii). Per identificar aquesta espècie, t’has d’esperar que canti perquè és idèntic al mosquer dels verns. De fet, ja n’havíem vist algun, però no el vam poder identificar, ja que es va mantenir en silenci.

Per acabar, hem anat a Eagle Marsh, on hem vist dos rasclons de Virgínia. Després, hem decidit descansar una mica i deixar els mussols per demà. En definitiva, hem aprofitat el dia.

11 de maig, Indiana i Illinois. La caseta de la marmota

Avui ens hem donat el luxe d’aixecar-nos a les sis del matí. Els nostres cossos, sens dubte, han agraït haver dormit set hores.

El primer lloc on hem anat ha estat a Salamonie River State Forest, on ens hem entretingut identificant el mosquer verdós (Empidonax virescens) i el mosquer menut (Empidonax minimus). Per identificar-los bé, els has de tenir enfocats als binoculars i esperar que cantin, perquè d’altra manera no pots assegurar quina espècie estàs veient. Després d’una bonica passejada per boscos caducifolis i afegir al viatge unes quantes bosqueroles més, com la bosquerola titella de Louisiana (Parkesia motacilla), hem parat a dinar, si es pot anomenar així menjar al migdia en un McDonald’s.

Després, hem anat a veure de nou el rascló de Virgínia per obtenir millors vistes. I, finalment, hem anat a Foster Park, on hem vist una parella de gamarús ratllat (Strix varia) i més bosqueroles, la qual cosa fa que cada dia ens quedin menys espècies per veure a Point Pelee, la nostra destinació al Canadà. Estem complint les expectatives inicials amb escreix!

En Dave volia anar a l’aeroport a buscar el territ cuallarg (Bartramia longicauda), però hem votat majoritàriament per anar a comprar menjar per cuinar a casa perquè ja el veurem al nord i perquè encara no l’ha vist ningú aquest any en aquest indret.

A casa d’en Dave, hem volgut correspondre a la seva parella, la Misho, que ahir ens va fer un estofat, amb una truita de patates, molt bona, que ha cuinat en Luisito. Ella ens ha convidat a un Rioja «Marquès de Caceres». Entre altres fenòmens estranys d’aquesta casa, a la Misho, que és hostessa de vol, li encanta comprar vi, tot i que ni ella ni el Dave en beuen.

Una altra sorpresa ha estat quan, de sobte, ha aparegut passejant una marmota pel jardí i m’ha mirat com dient “qui és aquest?” i espantada ha corregut a amagar-se dins del cau. Normalment, la gent dispara a les marmotes, però en Dave, que té una menjadora per moixons, una caixa-niu per un cargolet i llença restes orgàniques perquè l’os rentador i la sariga s’alimentin, la deixa viure. La marmota té el cau a sota de casa, on dorm des del novembre fins a l’abril. La caseta de la marmota té diferents espais: el dormitori, l’espai principal i el lloc per les cries. L’os rentador i la sariga la manlleven per dormir a les nits fosques d’hivern.

12 de maig, Indiana, Ohio, Illinois i el Canadà. Els ocells es mostren molt confiats!

Segons el viatge programat, avui havia d’haver estat el dia de relax, quan volíem dormir 10 hores per descansar i acomiadar-nos del Dave, a qui no tornarem a veure fins a la setmana que ve, ja que ha de fer el bird count, una tasca sagrada per ell que consisteix en el fet que cada any el segon dissabte del mes de maig ha de comptar els ocells que veu al seu county, una divisió territorial que equival, més o menys, a la nostra comarca. En comptes d’això, però, ens hem aixecat a les tres de la matinada per arribar abans de les sis a Irwin State Nature Preserve, un espai proper a la ciutat nord-americana de Toledo, on els últims dies s’ha sentit el rasclet groguenc (Coturnicops noveboracensis).

Així doncs, a tres quarts de sis, catorze persones esperem, de nit i en una passera sobre un llac vegetat, que l’ocellet ens delecti amb el seu reclam. No hi ha sort, però. Així que, després de visitar diversos espais, tornem a Magee Marsh Wildlife Area.

Primer, també passem de nou per Metzger Marsh Wildlife Area per veure quines bosqueroles han caigut al petit bosquet. Ens hi sorprèn un colí de Virgínia cantant a prop de l’escullera. La gent se’n fa creus: mai l’han vist tan a prop!

Mentrestant, comentem el nostre itinerari a un ornitòleg i ens diu que el repicatalons que vam anar a veure a Illinois s’ha vist fa dos dies a dues hores d’on estem!!! No hem pogut esbrinar per Internet si ahir es va veure, ja que el seu telèfon deu tenir més de deu anys – suposo que no se’l canvia perquè ningú el pugui localitzar- i l’iPhone que porta amb una Wifi mòbil ofereix mal senyal.

Magee Marsh Wildlife Area, considerat sovint el millor lloc per observar ocells dels Estats Units, cada dia ofereix una selecció diferent de persones i moixons. Avui, la mitjana d’edat és molt més baixa: hi ha menys cadires de rodes i molta més gent jove. També es veuen molts més amish, amb la seva vestimenta de fa dos-cents anys i els seus prismàtics i telescopis de gamma alta i últim model. Com que fa fred i vent del nord, els moixons s’han quedat atrapats en aquesta zona. Així que els veiem més a prop que mai, sovint a menys d’un metre.

L’ocell que, a priori, teníem més possibilitats de trobar, tot i ser rar, és el cucut de bec negre. Una noia, que està connectada al Twitter de la setmana dels ocells, rep una piulada que se l’ha vist al final de l’stuary trail. Els primers ornitòlegs que ens hem trobat quan hi hem arribat, ens han dit que l’han vist. La resta, però, ja no l’hem pogut veure en aquest indret: ha volat i se n’ha anat. Tot i la pluja, hem seguit buscant fins que al final un home ens ha dit que l’havia vist a prop i, llavors, l’hem trobat en uns matolls. De tornada, volíem aprofitar el fet que els moixons es mostraven molt confiats per fer fotos, però la pluja ens ha fet decidir per marxar a dinar.

Al restaurant, hem comprovat per Internet que una persona va citar el repicatalons de Smith a Ohio el dia 7 de maig; quaranta persones, el dia 8, i una persona, el dia 9. Per tant, ja no hi deu ser. Quina sort hauríem tingut i quants quilòmetres ens hauríem estalviat, si haguéssim vist aquest exemplar en aquest indret! Algú ha vist també una bosquerola de Connecticut al Pearson Metropark d’Oregon, a prop d’on estem. Poc després la cita desapareix. No està segur de la troballa? Vol mantenir la cita en secret? Per si de cas, anem a provar sort en un parc molt agradable, on es poden fotografiar ocells a través d’un gran amagatall amb vidres. Hi trobem una desena d’observadors, però no el nostre moixó.

A dos quarts de set, travessem la frontera amb el Canadà amb temps per arribar a Hillman Marsh Conservation Area, on a part d’ocells ens retrobem amb gent amb qui hem coincidit a altres llocs. A les nou del vespre, les becades americanes fan el seu display. A la primavera, per iniciar el ritu de la reproducció, els ocells recorren a una sèrie de senyals amb l’objectiu de trobar la parella i realitzar la copulació. Els senyals, que poden ser molt complicats, inclouen cants, posicions, balls, vols, sorolls produïts amb objectes, les ales o la cua i, de vegades, oferiment de regals. Aquesta sèrie de patrons de conducta que tenen per objecte reunir els sexes rep el nom de desvergonyiment (display en anglès) i l’activitat d’atreure la parella es diu festeig.

Aprofitant que és temporada alta, a causa de l’interès que desperta la migració dels ocells, els hotels apugen els preus fins a un mínim de 200 dòlars per habitació, així que decidim acampar.

13 de maig, el Canadà. Viatjar ens dóna perspectiva d’en quin estat vivim

A tres quarts de cinc ha sonat el despertador. La idea inicial era anar a la punta sud del Point Pelee National Park, situat a l’extrem sud del país, ja que quan comença a despuntar el dia els passeriformes, que volen de nit per sobre el llac Erie provinents del sud, baixen al primer lloc que poden i, llavors, la punta de Point Pelee es converteix en una trampa migratòria. Així doncs, molts ocells, desorientats, aterren per alimentar-se a la punta de la península i, per veure’ls, es concentren molts observadors d’aus en aquest punt.

Avui, però, plou i llampega. Llavors, amb aquestes condicions climàtiques desfavorables, els moixons no poden migrar i es queden atrapats al sud del llac, ja que si la tempesta els agafa sobre el llac, moren. Per això, hem decidit seguir dormint fins a les set, quan ens hem adonat que teníem bona part de la roba mullada. A mi m’ha tocat anar tot el dia amb malles!

Després d’esmorzar, hem agafat el trenet que recorre dos quilòmetres des del centre de visitants fins a la punta. Quan hi hem arribat, hem trobat el cargolet dels joncs (Cistothorus stellaris) envoltat de gent.

Point Pelee és un lloc molt més gran que Magee Marsh Wildlife Area, amb la gent i els ocells més dispersos. Aquí també hi ha amish o gent que porta vestimenta d’un segle anterior. Les instal·lacions són espectaculars i t’adones de la diferència entre un estat federal democràtic i un de post feixista. En un estat anglòfon com Ontario tot està escrit en anglès i francès i les treballadores t’atenen en aquestes dues llengües. Vaja, com a Zamora!

Mentre són al parc, rebem un whatsapp d’en Dave informant-nos que al bird count ha tret 121 espècies. Desaprès de xerrar amb el Pete, un contacte que hem fet per Internet, quedem a dos quarts de quatre per anar a gestionar com dormir a dins del parc. A l’hora que hem quedat, però, no hi és i la seva dona ens diu que arribarà a les quatre.

Llavors, veiem que al mapa de la reserva apareix una fletxa amb un connecticut warbler i tenim un dilema: Bimbo o dormir? El resolem ràpidament: li diem a la seva dona que vindrem més tard i marxem a veure si trobem l’ocell anunciat. Al tren, ens trobem a dos canadencs que han rebut la notícia per tres grups de WhatsApp diferents. Malgrat tot, no trobem ni moixó ni moixonaires i quan tornem ja han tancat el centre d’informació i en Pete ja no hi és. Intentarem no mullar-nos avui i dormirem a Hillman Marsh Conservation Area. Això passa quan es prioritza veure un ocell a dormir.

Per acabar el dia, sopem en una braseria, on les cambreres són molt simpàtiques. En Luisito, però, diu que no té gens de gràcia perquè li donem propina. Digui el que digui, el cert és que, en general, a gent aquí és simpàtica i educada.

Passades les nou del vespre, mentre la becada americana canta el seu bronzit so i vola com un torpede pel damunt del nostre cap, apareixen dos nois corrents enmig de la foscor. Traient la llengua fora, amb càmera i prismàtics penjats al coll, van cap a l’aiguamoll. “Què passa?”, els demanem. “Willet!!!”, criden. I desapareixen.

Willett? Quizás han confundido el nombre del pájaro, como a veces hago yo, comenta el Luisito. Efectivament, hem vist moltes gambes alanegra, però potser aquí són rares. Els seguim per si veiem algun altre ocell interessant, però quan arribem ja són a l’altra banda i amb prou feines hi ha llum per distingir dues grues.

De tornada, ens expliquen que dissabte i diumenge van morir moltes bosqueroles a conseqüència del fred i que ahir, a les quatre de la tarda, mentre feien el bird count, els va caure davant seu una bosquerola magnòlia morta. Els faltava veure un falciot, però van decidir donar per acabat el cens d’ocells en senyal de dol.

14 de maig, el Canadà. Dos castors ens alegren el dia

Avui no plou. Així que abans de les sis agafem el trenet que ens porta a la punta de Point Pelee on ens trobem amb en Pete i en David, un francès establert a Michigan amb qui durant el viatge hem coincidit en cinc llocs diferents.

Encara no se sap el motiu, però molts moixons es confonen i seguint la costa arriben fins a la punta i segueixen cap al sud entrant al llac. Després tornen enrere i paren al primer arbre que troben a la punta. Entre altres motius, això fa de Point Pelee el millor lloc d’observació d’aus en migració del Canadà. Quedem de nou amb en Pete a les dotze del migdia, si no plou.

A les nou del matí, però, comença a ploure i tothom es concentra al centre d’informació. Per enèsim cop ens trobem amb el David i aquest cop, sense ocells pel mig, la conversa s’amplia. A en David, que és molt simpàtic, no li interessa el que passa a Catalunya, ja que és testimoni de Jehovà i opina que tots els governs són obra de Satanàs, però que no cal que ens preocupem perquè un dia arribarà l’Harmagedon i Déu posarà un govern mundial amb el qual tothom serà feliç.

Com que segueix plovent, sortim fora del parc a dinar. Tornem a la una i a la pissarra on s’apunten totes les rareses hi ha un federal capgroc (yellowheaded blackbird). Si el trobem aquí, ens podem estalviar anar a Nayanquing Point Wildlife Area. En Pete sembla que hi ha anat, així que hi anem. Ens avancen dos homes corrent.  “Which bird?”, preguntem. “Wormeating warbler! (Bosquerola menjacucs)”, ens responen. Ve de camí, així que els seguim. De seguida trobem una cinquantena de persones buscant l’ocell. També hi és en Pete que torna de fallar el federal. Ningú veu l’ocell i en Pete ens diu si volem veure el Yellowbilled cuckoo. Anem amb ell i trobem una munió de persones veient el Yellowbreasted chat. En Pete, un home molt simpàtic que fa bromes amb tothom, s’ha equivocat d’ocell perquè els dos tenen el mateix acrònim: YBC

Llavors, seguim pel nostre compte i trobem un mascle de bosquerola ploranera (Geopthlypis philadelphia, mourning warbler). És verda per damunt, groga per sota i amb una caputxa grisa. Se sembla a la bosquerola de Connecticut, però no té anell ocular blanc.

Abans de sortir del parc, passegem més d’un quilòmetre per una passera aixecada sobre un canyissar, on algú va amb canoa, i dos castors ens alegren el dia.

Per acabar, anem a Hilman marsh, on volem fer bivac per poder sentir la becada aparellant-se, el duc de Virgínia i la resta d’ocells de l’aiguamoll. Una noia ens informa que hi ha un 30% de probabilitats que plogui una mica a la una i a les tres i que, en general, farà bon temps amb possibilitat d’algun plugim.

No ens volem arriscar i, per si de cas plou més, ens posem dins d’un aguait que té amples finestrals des d’on podem gaudir dels sons de la natura sense patir-ne les inclemències climatològiques. Fa tan bon temps que porto amb samarreta de màniga curta! Fins i tot, algun mosquit voleteja. Per si de cas, em poso el barret mosquitera i la funda de bivac per si refresca. A l’hora de dormir, ni tan sols cal tapar-te amb el sac. Segur que amb aquest bon temps millers de moixons pujaran des del sud!

15 de maig, el Canadà i Michigan. Un dia de ficció amb molts ocells, un far a la vora d’un llac i un porc espí escalant un arbre

El dia ha començat molt abans que el despertador ens avisés. De sobte, ha canviat el temps i la calma temperada amb què vam anar a dormir s’ha convertit en una ventada freda que m’ha fet tancar el sac i posar-me la funda de bivac. El pitjor encara havia de venir, però. A tres quarts d’una, una tempesta horitzontal amb llamps i trons que feia tremolar tot ens ha agafat desprevinguts. Tot i que teníem una protecció de dos metres de teulada, l’aigua ho mullava tot: el terra i també les parets.

El Luisito ha despertat l’Edu quan ha anat a veure si on era ell no plovia i li ha advertit: «¡Súbete al banco que te estás mojando!». Al banc, però, també plovia. Com que els texans, l’anorac i la motxilla estaven a terra xops, he aplicat la tècnica de l’estruç: m’he tancat dins la funda de bivac esperant resistir. Conscient que, tot i que el coixí format per una camisa i un forro i la part de dalt del sac de plomes estaven xops, si sortia, encara podia ser pitjor.

La funda de bivac ha demostrat ser poc útil. Per sort, la tempesta ha estat de curta durada i l’aigua ha traspassat poc. Després de la tempesta, ha seguit una ventada i a les tres hi ha hagut una altra tempesta que sortosament no ens ha mullat. L’edificació semblava resistir, tot i que tremolava amb els trons.

Patir una situació com aquesta mentre esperem la migració, ens desperta l’empatia i ens fa pensar que és molt probable que als moixons que els ha agafat la tempesta travessant el llac, hagin baixat a terra i hagin mort ofegats. Quan això passa al Carib, apareixen les bosqueroles mortes a les platges.

A tres quarts de cinc, quan ens hem aixecat, hem valorat els desperfectes: tots els sacs mullats, les botes de l’Edu i les meves, mullades, però aprofitables i les del Luisito xopes. Les malles, que estaven dins la motxilla, una mica mullades i els texans, inservibles. En total, una vintena de peces per assecar.

Ales sis del matí no som molts a la punta de Point Pelee, però avui la migració inversa ha estat més intensa. Moixons volant cap al sud, retornant perduts i parant al primer arbre que troben. En poca estona, veiem bona part dels moixons del lloc i al cap de dues, hores comença a ploure.

De tornada amb el trenet, un grup busca la bosquerola menjacucs (Worm-eating warbler) que ahir ens va fallar. Entre els que hi són i els que baixem del tren, més de cinquanta persones busquem durant mitja hora el moixonet, seguint el seu cant amunt i avall de la carretera. Finalment, es deixa veure dos segons.

Després de fer les últimes passejades pel parc, anem a l’aeroport de Detroit a buscar en Dave i d’allà cap a Nayanquing Point Wildlife Area. Un aiguamoll molt gran i bonic, on fa molt de vent i fred. Trobem una femella de federal cap groc (yellow-headed blackbird). Tot i que no és un mascle i de seguida surt volant, tothom queda content i marxem al següent lloc.

Més tard, anem a Tawas Point State Park, el lloc més idíl·lic dels que hem visitat. Tot i que tots han estat bonics, aquest parc, amb el seu far, els cérvols passejant per les dunes i la tranquil·litat que s’hi respira, sembla l’escenari d’una pel·lícula americana on una escriptora passa una llarga temporada per a inspirar-se per escriure la seva pròxima novel·la. Fa solet, no fa vent i hi ha un càmping magnífic. La tempesta viscuda la nit d’abans, però, ens ha traumatitzat i escollim una caseta on recuperar-nos. Costa 70 dòlars i allà farem un descans.

Tawas és una península estreta que gira cap al sud a la vora occidental del llac Huron. També aquí es dóna la migració inversa. Situada més al nord, el punt àlgid de la migració és la tercera setmana de maig. En una passejada relaxant d’una hora, veiem 40 espècies, inclòs un bimbo: el pica-soques del Canadà (Sitta canadensis). Després de poc més de dues hores, hem vist 65 espècies d’ocells i 4 de mamífers, incloent-hi un porc espí pujant a un arbre.

La casa té cuina, tot i que, per estalviar temps, sopem en un xinés. També hi ha dos llits individuals i un de matrimoni, que comparteixo amb el Luisito. M’adverteix: «En la cama un hombre es un hombre, pero respétame».

16 de maig, Michigan. Bosquerola de Kirtland!

Avui ha estat un dia diferent, sense presses. Gairebé hem dormit vuit hores. En Luisito ha comprat llet i cereals i hem esmorzat al costat del llac Huron.

A Tawas Point feia el mateix temps que ahir, però els moixons havien canviat i els observadors d’aus s’havien triplicat. La densitat de bosqueroles era més baixa que ahir, però així i tot, en menys d’una hora hem vist o sentit 50 espècies. La major part de bosqueroles de Nashville que vam veure ahir han marxat aquesta nit, en canvi hi ha hagut una forta entrada de tirà oriental (T. tyrannus). A més, hem afegit a la llista la bosquerola d‘ales daurades, la més bonica per en Dave.

Després, hem vist un dels ocells pels quals hem fet aquest viatge: la bosquerola de Kirtland, un ocell que es va escapar de l’extinció. Només cria en pinedes de jack pine de més de 80 acres de superfície amb pins de 6 a 20 anys. Quan el segle passat es van controlar els incendis, les pinedes joves van començar a desaparèixer i amb elles el moixó que hi criava. Ara, a través de cremes controlades, es creen constantment pinedes joves. A 18 minuts de Tawas, hem trobat una pineda jove on recentment s’havia citat aquest moixó. També ens trobem dos cotxes amb fotògrafs i dos anelladors que acaben de recuperar un exemplar anellat a les Bahames a l’hivern. Sentim cinc mascles i després d’una estona en veiem un de ben a prop.

D’aquí tirem cap al nord, parant per menjar una pizza al poble abans de travessar el llac Huron per un pont. Un amuntegament de dos metres de neu gelada ens indica que encara fa fred.

De camí, parem a Dingsman Marsh a provar sort amb la bosquerola de Connecticut que arriba a finals de maig. També hi cria la calàbria grossa i hi trobem el picot de pit groc (Sphyrapicus varius). No hi ha sort, però.

L’últim lloc que visitem és Munuscong Potholes, on arribem a les vuit del vespre. Un becadell americà vola fent el seu estrany cant, un bitó americà no para de cantar fins que el descobrim i les grues del Canadà pasturen parsimoniosament.

Per dormir, acampem a Munuscong Campground State Park.

17 de maig, Michigan. Extra! Extra! Tercer duc nival!

A tres quarts de sis del matí ja estàvem dins del cotxe. Primer de tot, hem anat on suposadament cria el pardal de Le Conte i on sembla el millor lloc per veure la Sharp-tailed Grouse, una perdiu. Els becadells segueixen amb el seu display, però com que no trobem res del que busquem, conduïm cap a un altre lloc on van veure tres perdius fa deu dies a tres graus sota zero!

Tampoc allà no trobem res. Aquesta perdiu sol pasturar pels camps, així que hem donat unes quantes voltes. En un dels camps, hem trobat dues parelles de territ cuallarg (Bartramia longicauda) vigilant atentament els seus territoris. De tornada cap al punt inicial, ens hem trobat un duc nival! Confiat, un adult completament blanc vigila un camp des de dalt d’un pal. En la preparació del viatge mai havíem considerat veure’n un i n’hem vist dos.

Pletòrics, seguim per la M48 i, poc abans de trobar Grey Rd, trobem 9 perdius parades menjant i vigilant.

Després de trobar el principal ocell del lloc, anem a buscar el sit pardalenc sense saber si ja ha arribat als seus llocs de cria. Normalment no arriba fins a finals de maig i aquest any encara no se n’ha citat cap a Michigan, però potser tenim sort i som els primers. Després de caminar força estona per la pista que des de la M48 travessa els seus prats de cria i no sentir-lo cantar, sembla evident que encara no ha arribat. Tot i això, no volem desistir i el Luisito, el Dave i jo ens posem les botes d’aigua i anem a buscar-lo. L’Edu opta per l’opció més sensata: quedar-se al cotxe dormint. Al cap d’una estona, el despertem: n’hem trobat un amagat, però l’hem vist bé i de prop.

Amb tots els ocells vistos, anem a Trout lake, on dinem a un altre local bonic que sembla sortit d’una pel·lícula. Una dona gran molt simpàtica ens atén al restaurant d’un petit poble enmig del no-res.

Després de dinar, visitem les carreteres arenoses 3344 i 3145 a la recerca de la bosquerola de Connecticut que arriba a finals de maig i d’espècies boreals. Trobem la bosquerola dels pins i seguin cap al nord fins a arribar a Whitefish Point.

Abans, però, parem a Paradise, l’últim lloc on serveixen menjar. Fem un sopar-berenar a Berry Patch, una pastisseria que comparteix espai amb una botiga de records i on fan unes pasties molt bones. La pasty és un menjar local que recorda lleugerament l’empanada. Regenta el local una dona afable amb veu histriònica que per edat ja li tocaria estar jubilada. Avui en Dave fa 50 anys i de postres la cambrera li porta un petit pastís amb una vela apagada. S’equivoca de persona i li dóna a l’Edu. A més, ens demana si tenim un encenedor. On s’ha vist que et portin un pastís d’aniversari i et demanin l’encenedor? El Luisito no pot filmar l’escena perquè està comprant. A part d’això, tot bé.

Finalment, arribem a Whitefish Point, una petita península que recorda Tawas, però que és menys bucòlica. Encara queda neu a les vorades. Hi ha un far, un museu, una torre d’observació de rapinyaires i un punt d’observació de limícoles, on trobem el nostre tercer duc nival! Sembla increïble!

Fa vent i un fred que pela. Així que acampem al costat d’un llac a un campground estatal amb la consigna de dormir tot el que puguem, ja que demà ens espera un dia molt llarg.

18 de maig, Michigan. Deixem passar l’oportunitat de veure els mussols a Whitefish Point

Ens aixequem a dos quarts de nou i esmorzem. Després, visitem els quatre llocs d’observació d’aus que hi ha a Whitefish.

Al punt d’observació de limícoles hi estem poc temps, ja que hi fa ventet, tot i que una cabina protegeix la persona que fa el cens d’ocells en casos de molt fred. Censar ocells és identificar i comptabilitzar la quantitat i varietat d’aus d’un indret determinat.

La torre d’observació de rapinyaires queda més resguardada del vent, li dóna el solet i els bancs et permeten esperar plàcidament el pas d’ocells. El més abundant és l’esparver nord-americà (Accipiter striatus), que passa molt a prop i es deixa veure molt bé. El més bonic és l’aligot calçat (Buteo lagopus). El noi que fa el cens hi va arribar el 15 de març i ens comenta que les primeres sis setmanes hi va fer molt de fred i fins i tot hi va nevar.

Les menjadores situades darrere de l’estació d’anellament sempre són un lloc agradable per passar-hi una estona. Al bosquet del voltant, no hi trobem lluer dels pins, tot i que ens sembla que l’hem vist volar.

Llavors, tornem a Paradise per dinar. Avui hi ha diferent personal, però igual de curiós.

A la tarda, visitem les cascades de Tahquamenon, les segones més grans a l’est del riu Mississipí, i bimbem un cargolet (Troglodytes hiemalissplitat fa poc de l’europeu. Splitar és el terme anglès que es fa servir en ornitologia per dir que un ocell que fins ara era considerat una única espècie s’ha dividit pels experts en dues espècies diferents.

Tornen a les menjadores de Whitefish i trobem quatre jubilats que ens diuen on podem trobar el lluer dels pins (Spinus pinus) i el trencapinyes. Un d’ells, ens acompanya a buscar-los. De camí, ens explica que està fent un estudi sobre la població de bosqueroles de les palmeres (Setophaga palmarum). Aquí hi ha la raça occidental amb alguns trets de l’oriental. Diu que té una teoria que no ens explica perquè encara falta validar-la, ja que hi ha un mascle que no segueix la seva hipòtesi i ha d’esperar que tornin les seves cries l’any vinent per comprovar si canten com haurien de cantar.

No trobem els ocells que busquem i retornem a l’indret on a les nou han de fer anellament de mussols. L’anellament científic d’ocells és un mètode d’estudi basat en el marcatge individual de les aus. Qualsevol registre d’un ocell anellat – anellar és posar una anella o anelles a les potes d’un ocell a fi de facilitar-ne la identificació -, ja sigui a través de la seva recaptura i posterior alliberament, o bé per la seva recuperació final un cop mort, ofereix una gran quantitat d’informació sobre la seva biologia, especialment pel que fa als seus desplaçaments. Així, és possible definir les rutes migratòries de les diferents espècies d’ocells i les seves àrees de descans, oferint una informació molt valuosa per a la planificació de sistemes integrats d’espais protegits per a les aus. Una altra informació derivada de les recuperacions i controls inclou paràmetres poblacionals (taxa de supervivència, èxit reproductor, etc.) que poden resultar essencials per entendre determinats canvis en les poblacions dels ocells.

A les nou encara és de dia i ens informen que a dos quarts d’onze faran la primera repassada de les xarxes.

Ens quedem més de vuit hores de conducció fins a Algonquin Provincial Park. Així que quan a tres quarts d’onze ens diuen que tenen previst tornar a repassar les xarxes a dos quarts de dotze, decidim marxar sense haver vist cap mussol.

19 de maig, el Canadà. Algonquin Provincial Park, un espai natural impressionant

A quarts de cinc del matí, nord enllà ja s’albira el matí. Hem fet relleu i ara condueix en Luisito amb mi de copilot. A les set del matí, vuit hores després de sortir de Whitefish Point, entrem per la porta de l’oest d’Algonquin Provincial Park, un espai a dues hores d’Ottawa amb una superfície equivalent a 30 deltes de l’Ebre. Un milió de persones el visiten anualment, majoritàriament concentrades a la carretera sud per on passem nosaltres.

És el paradís per a les persones que volen fer activitats a la natura, especialment caminar i remar. Hi ha mapes per caminar però també per anar amb canoa. Les famílies poden combinar uns quants dies entre caminar i remar. Pots travessar un llac remant durant dos dies i després posar-te la canoa al cap i fer uns quants quilòmetres per terra fins al següent llac. També pots fer-ho més fàcil i aprofitar l’estructura de lloguer muntada i llogar una canoa, deixar-la a l’altra punta del llac, seguir caminant fins a un altre llac, llogar-ne una altra i així passar setmanes. Si immediatament vols marxar del bullici, pots agafar un hidroavió i que et deixin en un llac apartat.

Nosaltres farem només un petit tast per una mínima part de pistes i camins que surten des de la carretera sud. Des d’un punt de vista ornitològic, Algonquin presenta una avifauna similar a Upper Peninsula of Michigan, així que no té molt de sentit combinar en un viatge els dos espais. Tot i això, l’hem visitat perquè hem decidit tornar amb cotxe a Boston i fer-ho pel sud del Canadà ens ha semblat que podia ser una manera d’afegir espècies boreals que aquí semblen més fàcils que enlloc. A més, hi havia la possibilitat d’arribar aquí sense cap bimbo per fer, si a Michigan amb molta sort havíem vist tots els ocells. No és el cas, però, i en tenim una desena per buscar.

Mew Lake anem a buscar l’escassa mallerenga boreal. No la trobem, però bimbem el lluer dels pins, únic bimbo del dia. També trobem un mascle de grèvol crestat (Bonasa umbellus) fent la parada nupcial. Hi ha espècies d’ocells en què els mascles fan cerimònies elaborades per fer que les femelles estiguin receptives i perquè els escullin a ells i no a uns altres. Aquest ritual s’anomena parada nupcial.

Algonquin pots triar allotjar-te en cassetes de fusta, amb restaurant, per gaudir de la taigà -bosc d’avets i d’altres coníferes que es fa a les terres fredes boreals- amb tots els luxes, o en una de les moltes zones d’acampada, com la de Mew Lake, on la gent fa els focs de camp al voltant de les seves tendes o caravanes.

El plugim es torna pluja i acabem dinant al centre de visitants, un espai espectacular amb un mirador sobre el parc des d’on suposadament és fàcil fer algun bimbo.

Aprofitem la pluja per dormir una miqueta. Quan deixa de ploure, anem al proper Spruce Bog Boardwalk TrailAlgonquin és segons alguns el millor lloc per veure el grèvol del Canadà (Falcipennis canadensis) i aquest camí sembla el millor itinerari. No tenim sort, afegim però el bec de serra gros i el bec de serra coronat (Lophodytes cucullatus).

Ens trobem amb dues parelles de catalans -exiliats econòmics- amb els seus fills. Viuen a Ottawa des de fa quatre anys i no pensen tornar. Aquí viuen millor: els marits es guanyen molt bé la vida i les dones fan d’esposes ideals.

20 de maig, el Canadà. La bellesa del paisatge compensa la manca de sort amb els ocells

Ahir vam acampar plovent i no vam poder sortir a buscar mussols. Així que avui, en Dave i jo sortim a buscar-los a tres quarts de cinc. De seguida es fa de dia i no tenim sort, però després trobem l’únic bimbo del dia, una parella de picot garser àrtic (Picoides arcticus).

Després de recollir al Luisito i a l’Edu, tornem a fer l’Spruce Bog Boardwalk Trail sense sort i encara ennuvolat. Reintentem els picots sense sort i fem diversos itineraris que semblen bons pels nostres ocells, també sense sort. El Two lakes trail ens sembla molt bonic i encara ho és més quan surt el solet.

Res de nou al Sanitary Trail i, finalment, fem quatre quilòmetres per una antiga via de tren abandonada fins al llac Wolf Howl que no ens aporta ni la mallerenga ni la perdiu. Això sí, trobem una munió de tortugues marcades i els reflexos als llacs són espectaculars.

A les set, tornem a fer l’Spruce Bog Boardwalk Trail, de nou sense sort, i acaben al llac Opeongo, on una calàbria grossa es capbussa i mai tornem a localitzar-la.

A les vuit, decidim deixar el parc en direcció a Quebec amb una sensació estranya. No hem vist pràcticament res del que volíem veure i així i tot no ens sembla haver perdut el temps: l’espectacularitat del lloc ha compensat la falta de bimbos.

Sopem al primer restaurant que trobem i, després de consultar les novetats ornitològiques dels propers llocs, fem camí.

21 de maig, el Quebec i Vermont. El grèvol del Canadà, l’ocell més difícil, vist a tocar!

Conduint cap al Quebec, he entès perquè en Dave em va dir que el grèvol del Canadà mai és fàcil. Ell només l’ha vist un cop en quatre anys: després de dos intents a Minnesota, el va veure a Oregon. Va ser la seva espècie 677 al nord de Mèxic. Diu que és l’ocell més difícil de veure als Estats Units.

A tres quarts de quatre, arribem a Marais de la Rivière aux Cerises, un aiguamoll arbrat on tenim uns quants bimbos. El motiu principal, però, és visitar algun lloc a la província francesa en lloc de creuar-la de nit.

Després de dues hores de bivac, ens aixequem per veure que ens ofereix aquest petit, però molt ben condicionat, espai. Primer, intentem veure i identificar el mosquer verdós (Empidonax virescens). Quan a la guia diu que només es poden identificar per la veu, penses que els cants són molt diferents. Lluny d’això, però, ens costa diferenciar-los. Després de passar una estona amb un mosquer dels salzes, n’acabem identificant un de verdós pel cant, que lluny de més verd el trobem més marró.

Des del Quebec, travessem als Estats Units i entrem al petit estat de Vermont, on tan sols viuen 600.000 persones.

El primer i únic poblet que trobem abans de Moose bog és Island Pond, on esmorzem deliciosament en un altre lloc curiós on després de dir que som de Barcelona ens pregunten si som separatistes.

Moose bog és un lloc molt adient per espècies boreals. Després de trobar la mallerenga boreal, la molsa ens crida: «veniu, veniu!» I havent dormit dues hores, caiem ràpidament a la temptació. És un llitet molt còmode i adaptat a cos. De sobte, una mallerenga boreal ens desperta, o és un pica-soques? Passa una parella pel camí i en Luisito ens informa que també acaben de passar quinze persones amb prismàtics. Els seguim, a veure què ens diuen.

Resulta que aquest és el millor lloc de l’estat per veure el grèvol del Canadà, però avui no hi ha sort. Sembla que és més fàcil trobar-lo a les sis del matí.

Quan marxa tothom, des del mirador que hi ha sobre el llac, veiem un picot àrtic i una parella de trencapinyes d’ala blanca. Aquesta és una espècie que no teníem previst buscar, però, com que ens han dit que des d’aquí la podíem veure, aprofitem l’oportunitat.

Sembla que el mosquer panxagroc (Empidonax flaviventris) fa dos dies que ha arribat, però amb el vent que fa és difícil trobar-lo. De totes maneres, l’ocell que més ens interessa és el grèvol, així que decidim anar al poble a sopar i dormir a Moose Bog.

L’establiment del matí ja ha tancat, així que dinem a una barreja de supermercat, bar i geladeria. Durant les llargues hores de conducció, en Dave i l’Edu es distreuen imaginant una pel·lícula de zombis i aquest és un bon lloc per trobar extres entre els comensals.

Tornem a Moose bog. Com que encara tenim tres hores de llum de crèdit, fem una batuda i l’Edu troba un mascle de grèvol del Canadà que s’aixeca del terra i es posa a un arbre. Silenciós i escàs, quan el trobes és molt confiat. Si haguéssim volgut, fins i tot l’hauríem pogut agafar amb la mà.

Vist el grèvol, canviem de plans i decidim anar a buscar un mussol acadià (Aegolius acadicus) que algú ha vist a 42 km. En Dave mai n’ha vist un de nit i ens han dit que és molt difícil veure’l. Parem a Lancaster, on l’Edu es queda a l’hotel. Mal fet, després de molta estona buscant de nit, el trobem. És molt bonic!

22 de maig, New Hampshire I Maine. La griveta de Bicknell encara no ha arribat


A dos quarts de sis del matí, ens aixequem per anar al proper Weeks State Park a provar sort amb el jonc fosc (Junco hyemalis). L’Edu prefereix continuar dormint perquè ell ja ha vist aquest ocell a Seattle. El parc està tancat als cotxes i, evidentment, no pujarem els centenars de metres a peu. Res indica a quina hora obre. Tenim sort, però, veiem l’ocellet i tornem aviat a l’hotel.

Revisem el proper ocell a eBird. Cap cita de la griveta de Bicknell (Catharus bicknelli), que sol arribar el 25 de maig. No es pot programar un viatge amb les dates òptimes pet tots els moixons! Així que ens dirigim fins al Mount Washington, un cim on hi ha un museu meteorològic molt interessant, on s’explica les condicions extremes que s’hi viuen a l’hivern. Tampoc aquí trobem aquest ocell, que cria per damunt de la línia d’arbres o més aviat quan els arbres només arriben a arbustos.

En un caminet, però, mentre intentem veure la mallerenga boreal millor, trobem una sorpresa: el mosquer panxagroc (Empidonax flaviventris), que no havíem previst veure en aquest indret.

De baixada, dinem a Glen Junction Family Restaurant, on un tren volta contínuament pel nostre cap per tot el perímetre del restaurant. Molt bon lloc si el trenet no et posa nerviós.

De camí a la costa, ja a Maine, fem un tomb per Parsonsfield, una agrupació de casetes repartides per un entorn bucòlic de boscos caducifolis clapejats d’estanys, maresmes i petites pastures.

Unes quantes cites a menjadores d’ocells a eBird ens dóna la vaga esperança de trobar un durbec vespertí (Hesperiphona vespertina). No acabem de trobar el lloc i, finalment,  preguntem a una casa on tenen tres menjadores actives i tres caixes niu. L’home, un jubilat que es dedica a reparar antiguitats, ens diu que no n’ha vist cap, però ens dóna permís per observar la seva menjadora. De seguida escoltem com s’escapa el vent de la roda i la pressió baixa ràpidament. Una pedra esmolada l’ha penetrat. Però estem de sort, a dues cases de distància en reparen. L’home és un xerraire natural de Rhode Island. Ens explica que ha vingut a viure a Maine per pagar menys impostos. És el que se’n diu democràcia amb els peus.

El vot amb els peus és la capacitat de les persones de votar amb els peus, és a dir, d’allunyar-se de situacions que no els agraden o bé d’anar-se’n a situacions que troben més interessants. Es tracta, doncs, d’una eina per a exercir la llibertat política: l’habilitat de les persones d’escollir el règim polític sota el qual desitgen viure. Es pot aplicar a persones individuals, col·lectius, entitats i organitzacions, incloent-hi empreses. Aquest concepte va ser popularitzat al segle XX per l’economista Charles Mills Tiebout, que va descriure el conegut com a model Tiebout, en què el vot amb els peus ofereix, en una democràcia, una alternativa al procés de votació i també és una demostració de les preferències d’una persona física o jurídica. Tiebout exposa com, davant de les diferències entre polítiques de diferents governs, una persona pot mostrar les seves preferències no únicament votant a un determinat partit polític en un territori determinat, sinó desplaçant-se a un territori al qual la seva forma política sigui més afí a la seva preferència.

Després d’una hora de deixar el poblet, arribem a la costa, on plou. Trobem un càmping nudista al costat de les maresmes, però la idea de passejar-nos amb prismàtics no els acaba d’agradar. Així que passem la nit a un motel de carretera.

23 de maig, Maine, New Hampshire i Massachusetts. El viatge s’acaba…, suposadament

El dia s’aixeca radiant i, sense presses, anem a buscar el pardal de NelsonScarborough Marsh, on acostuma a arribar a mitjan maig, tot i que aquest any ningú l’ha reportat a Internet. Però, ja és aquí: ahir en Dave i jo el vam veure quan la pluja va parar, poc abans de fer-se fosc.

L’antiga via de tren és un continuo de gent corrent, passejant el gos, pescant o mirant ocells. Dos pardals d’aiguamoll surten un moment damunt de les herbes, però tenen un pigallat diferent al pit. Poc després, apareixen tres pardals de Nelson movent-se per les herbes com a ratolins. De tant en tant, treuen el cap i es poden veure bé.

Després de passejar una mica, deixem a en Dave a l’aeroport de Portland i anem a Hampton, on el més interessant és la semblança que hi veiem amb les platges californianes que apareixen en algunes sèries de televisió. Predomina l’estil surf i hi ha noies maques estirades damunt del malecón que separa la carretera de la sorra i el mar. No sabem si ho fan per exhibir-se o per no embrutar-se de sorra. Mengem un burrito a un bar de la platja i veiem una trentena de territs foscos.

Llavors, marxem cap a l’aeroport i, de camí, fem una parada per menjar llagosta.

A l’aeroport la recepcionista d’Iberia riu. “¿Tienes malas noticias para nosotros?”, li pregunto. Ens explica que tenen overbooking i que l’avió sortirà amb retard. Entre pits i flautes ens retenen a l’aeroport des de les vuit del vespre fins a les dotze de la nit.

Finalment, ens recull un autobús que ens porta a un hotel i un cotxe de Domino’s Pizza ens proveeix de sopar i begudes que ens cruspim durant el trajecte. Som un grup heterogeni de gent: una parella d’un ucraïnès i una russa de Sibèria amb faccions asiàtiques, una noia de Denver que va a Alacant a estudiar castellà, un italià de Milà, etc. Uns no hem pogut embarcar i altres venien de Barcelona i han perdut l’enllaç pel retard que portava l’avió.

A la una som a un hotel Marriott als afores de Boston.

24 de maig, Boston, Madrid, Barcelona. Parada a Mórdor

La Victòria, una jove politòloga catalana, que viatja a Barcelona per donar una xerrada a la Universitat Pompeu Fabra ens va recomanar ahir fer la Red Line Boston, un itinerari pels llocs més emblemàtics de la ciutat. La proposta ens va semblar molt bé, però malauradament l’hotel està en un suburbi de Boston. De fet, no estava ni al mateix County de Boston.

Així que després de tafanejar per Internet, en Luisito i jo hem anat al Goldstein Open Space & Grove st. Dog Park, un lloc tranquil, situat a mitja hora a peu de l’hotel, força bonic i sense cap gos passejant ni cagada per terra. El barri mateix és molt arbrat. En Luisito ha trobat un nou ocell per al nostre viatge: el cucut becgroc, que vam buscar a Point Pelee sense èxit.

De la vintena de persones allotjades, alguns ja han marxat. La resta, marxem cap a les diferents terminals de Boston. No tothom que torna a Barcelona segueix la mateixa ruta uns volen via Miami, altres via Washington i nosaltres, junt amb la Kaylea Butler, la noia de Denver que va a Alacant, volem a Madrid.

Des que ens van enviar els orcs l’1 d’octubre, havia decidit no trepitjar la seva capital, però en mig any viatjo amb un madrileny i per accident faig parada a la capital de l’imperi decadent.

La Kaylea ens comenta que estudiar infermeria costa 50.000 $. Aquests diners els aconsegueix per diferents vies de finançament: gràcies a les bones notes, l’Estat l’hi ha donat una beca de 25.000 $; ha demanat un crèdit a llarg termini a l’Estat; també, un de personal; els seus pares li han donat diners, i treballa de cambrera. Es fa passar per la meva filla i d’aquesta manera viatgem els quatre junts.