Les illes AÇORES (Portugal) 2018

Text i fotografies de Diana Vizán i fotografies també d’Eugeni Capella i Miquel Bonet


22 de juny, Salou. Fent les maletes per marxar a les illes verdes de Portugal

El primer atractiu de les Açores és que són una destinació poc coneguda i, per tant, poc concorreguda. Quan l’Eugeni em va suggerir «celebrar» Sant Joan a un indret més tranquil que Salou, la idea em va seduir de seguida, tot i tractar-se d’unes illes portugueses de l’Atlàntic, lluny del meu estimat Mediterrani. Un destí amb pitjor clima i on segurament no podré banyar-me al mar. Això sí, estic convençuda que gaudiré de la pau d’un indret idíl·lic, poc poblat i amb un paisatge amb molt bona salut ambiental.

Marxem el dissabte 23 de juny de matinada i tornem el dissabte 30 de juny al vespre. Són set nits: tres, les passarem a l’illa de la Graciosa, classificada per la UNESCO com a Reserva Mundial de la Biosfera, i quatre, a la de Sant Miquel, l’illa més gran de les Açores.

A priori, per mi, aquest viatge era una escapada romàntica per Sant Joan i per l’Eugeni, un viatge ornitològic tranquil. Veurem si les dues concepcions són compatibles i en què es converteix en realitat. Per començar, volia visitar Porto i no ha pogut ser per les combinacions dels vols i dels ferris.

L’Eugeni vol veure el Petrell de Monteiro, un ocell que dubto que jo pugui veure, ja que he desistit de fer el pelàgic des de l’illa de la Graciosa el diumenge 24 de juny, dia de Sant Joan i de l’aniversari de la meva germaneta. I del Leo Messi! També vol veure la baldriga petita.

L’Eugeni farà el pelàgic amb altres ornitòlegs. Així que la desitjada escapada romàntica en realitat és una trobada internacional amb ocellaires.

Ens trobarem a les Açores amb el Miquel Bonet, un ocellaire barceloní ami de l’Eugeni, i la seva parella, l’Ana Trabalón; el Salvador Cases, que l’Eugeni va conèixer a través del grup de WhatsApp CAT Twitch; el Dave Ward  i el Raphäel Jordan, que és un pescador francès amic del Dave; el belga Alain Jortay, que s’ha apuntat al viatge a través del Bird Forum, i el Robert Hulph, un advocat anglès que l’Eugeni va conèixer a la Xina mirant ocells.

Dimecres, 20 de juny, en Robert, l’advocat anglès jugador de pòquer, li va comentar a l’Eugeni que passaria els quatre dies abans del pelàgic a Praia da Vitória fent submarinisme.

Dijous, 21 de juny, l’Alain, el belga al qual no coneixem, ens informava que a la nit arribava a Praia da Vitória i demanava on podia fer busseig.

Les Açores són un paradís per bussejar!

Quan agafem l’avió, ja sabrem com ha estat rebut a Tarragona el rei que va aplaudir la violència policial del referèndum de l’1 d’octubre en la inauguració dels Jocs del Mediterrani, el nostre estimat mar, convertit, malauradament, en l’escenari d’un dels drames humanitaris més gran dels nostres dies.

23 de juny, Salou, Barcelona, Lisboa, Terceira i Graciosa.
Revetlla de Sant Joan amb petits infortunis i traca final

A les cinc del matí arribem a l’aeroport del Prat. Per facturar, hi ha una cua llarga. Ens posem al final, darrere d’un home amb un barret de cowboy com el que porta l’Eugeni. Se’ns queda mirant un moment i pregunta: “Ets l’Eugeni Capella?” Sorpresos responent que sí. Ell és el Salvador, un ocellaire d’Argentona que també fa el viatge amb nosaltres. L’ha reconegut per què porta una samarreta amb el mateix lema que té de foto de perfil al WhatsApp: llibertat presos polítics. Ens explica que ha arribat de nit a l’aeroport i que ha dormit una estona a terra, fins que un guàrdia de seguretat l’ha convidat a aixecar-se. De seguida, s’ha adonat que no tenia el mòbil i ha tornat al lloc on havia dormit i tampoc hi era.

Un quart d’hora després de trobar-nos amb el Salvador, ens trobem amb el Miquel i l’Ana. Ja som junts els cinc que volem des de Barcelona cap a les Açores!

A les 6.40 h agafem el vol i comencem el viatge sense haver trobat el mòbil del Salvador.

Arribem a Lisboa a l’hora prevista i enllacem amb el vol cap a Terceira.

Quan arribem a l’illa de les Açores, agafem dos taxis que ens porten als cinc fins a la sortida del ferri que ens ha de portar a Graciosa. El nostre taxista en lloc de tornar-me el canvi, em torna de nou els 20 euros que l’he donat. Li dic i es mostra molt agraït.

Mentre esperem la sortida del ferri, l’Anna, el Miquel i el Salvador juguen una estona a un joc de cartes amb papallones que ha portat el Salvador, com a bon zoòleg. Després, arriba la resta de companys del viatge: el Dave, l’Alain, el Raphäel i el Robert i mengem uns entrepans de llom força bons. Un del “Dream Team” arriba lesionat: el Dave. Ha caigut buscant, sense èxit, el reietó.

En acabar, agafem el ferri, que en tres hores ens ha de portar a Graciosa. Pugem a coberta amb els prismàtics i durant el trajecte veiem al mar dues tortugues, una vintena de dofins, més de cinc-centes baldrigues cendroses, i tres petrells de Monteiro, que jo no aconsegueixo localitzar, ja que són una pigueta negra en mig de les onades que costa veure amb els prismàtics si no és un expert com ho són tots ells. Tothom està molt contents: ja han vist l’ocell del viatge!

Quan arribem a port busquen un xatrac rosat entre els xatracs comuns fins que el troben. Al cap d’una estona, pregunto a l’Eugeni si no hem de baixar i em contesta: “Això no és un taxi”. Torno a preguntar al cap d’una estona si és la darrera parada i l’Eugeni respon que no, que el vaixell continua el viatge. Llavors, tothom comença a córrer. L’Ana i jo arribem les primeres a la sortida i veiem com s’està pujant la porta del vaixell. Ens quedem de pedra. Li diem al personal del ferri que baixem a Graciosa i ens diuen que el vaixell ja parteix cap a l’illa de São Jorge on arribarà en tres hores. Arriben la resta de companys i es posen les mans al cap: demà al matí han de fer un pelàgic a la Graciosa, que ja tenen contractat. La tripulació no cedeix, tot i que un d’ells, que sembla el cap, comença a explicar per walkie talkie què està passant. Vivim moments d’un cert dramatisme. Ens diuen que podrem tornar a Graciosa d’aquí a dos dies! Finalment, el ferri torna cap a port i baixem. Quan girem el cap, tots els passatgers ens estan mirant. Saludem amb la mà i ens aplaudeixen.

En José i en Rolando, propietaris de l’empresa Diving Graciosa, ens han vingut a buscar i en veure que no baixava ningú, han tornat a marxar. Els truquem i quan venen, riuen de com hem badat. Acordem l’hora i el preu del pelàgic – 9 del matí, 430 €- i ens acompanyen fins a l’hotel. Són encantadors!

L’Ana, el Miquel, l’Eugeni i jo ens allotgem a l’hotel Graciosa Resort. Després que el recepcionista ens comenti que ja sap que ens ha passat amb el ferri – tan petita és aquesta illa que ja ho sap tothom?- i es faci un embolic amb quina habitació ens pertoca a cada parella, pugem a les habitacions, ens acomodem i marxem a sopar al restaurant que ens ha recomanat en José: Costa do Sol.

Segur que és el millor restaurant de Santa Cruz, tot i que no apareix a la guia. Sembla molt nou. És tot de fusta i pedra, molt bonic. El menjar és de qualitat, gustós, abundant i molt més barat que a Catalunya. El servei és molt eficient i atent. Al costat d’on sopem, hi ha una altra sala, molt més antiga i amb una peixera curiosa al passadís de l’entrada: només té els tres peixos protagonistes de la famosa pel·lícula de dibuixos animats Nemo. Una observació que ens fa l’Ana.

Mentre sopem, apareixen en Josep i en Rolando, que l’Ana i jo imaginem que són pare i fill i el color de pell més focs del noi es deu al fet que la mare deu ser una brasilera morena, i ens proposen fer el pelàgic a les dues de la tarda en lloc de les nou del matí, com acabaven d’acordar, ja que els ocells tornen a dormir a l’illa de Praia i així podríem veure més ocells i de més a prop.

Acceptem el canvi i en arribar a l’hotel, avisem per WhatsApp la resta de companys.

Estem cansats del viatge. Així que l’Eugeni i jo ens apropem un moment a mirar el mar, que està davant de l’hotel, i anem a dormir de seguida. Sentim la baldriga cendrosa.

24 de juny, Graciosa. El pelàgic del viatge i la volta a l’illa blanca en cinc hores

Ens aixequem cap a les deu i esmorzem a l’hotel. L’esmorzar que ens ofereixen és abundant i variat: queijadas i altres dolços típics de l’illa, diversos formatges autòctons, fruita, cafè amb llet, etc. L’Eugeni, l’Ana i el Miquel esmorzen molt, ja que no hi haurà temps per dinar. Jo menjo menys. Els dolços estan boníssims!

El Salvador, que no té mòbil i l’Allain que no recorda el PIN, s’allotgen a Praia i no han vist el whatsapp que l’Eugeni els va enviar ahir. Llavors, sorpresos per què no hi havia ningú a port a les nou del matí s’han connectat a un ciber i han enviat un e-mail preguntant què passava.

En acabar d’esmorzar, l’Ana i el Miquel van a buscar un cotxe de lloguer a Santa Cruz mateix i l’Eugeni i jo anem caminant fins a Praia, d’on surt el pelàgic.

Caminem uns sis quilòmetres i trobem quasi tots els ocells que es poden veure a l’illa, excepte l’aligot i la guatlla, que només la sentim. També veiem un toro que vigila un ramat de vaques i un senyor que ven alls a la porta de casa i ens convida a entrar-hi. Quan comencem a caminar hi ha un cartell que indica que es pot fer una volta a l’illa de 40 quilòmetres.

Arribem els primers al port de Praia, d’on surt el pelàgic a les dues de la tarda. Són cinc hores amb barca i veuen 250 baldrigues cendroses, uns 15 petrells de Monteiro i 3 baldrigues grises.Ni rastre de la baldriga petita.

Mentre els set homes fan el pelàgic, l’Ana i jo fem la volta a l’illa blanca – és així com anomenen a Graciosa- en cotxe. La majoria de pobles estan buits, tot i que les cases estan molt cuidades i amb senyals evidents d’estar habitades, com la roba estesa. Des de Praia volem anar al poble de Guadalupe, quan arribem el travessem amb cotxe i sense adonar-nos acabem a la plaça principal de Santa Cruz, la capital de l’illa, on estem allotjats. Per un moment, hem pensat que potser les places de tots els pobles eren iguals, amb les bústies de colors i formes curioses!

Fem un cafè amb llet, mentre esperem que deixi de ploure, i ens n’anem a visitar el far de ratlles negres i blanques de la Ponta da Barca. Des d’on es poden veure al mar unes roques grans negres amb forma de balena.

Després continuem la ruta fins a arribar a Porto Alfonso, on ens desviem uns metres per anar a veure un altre dels punts més peculiars de l’illa: una muntanya rocosa, situada just davant del mar, amb coves a la part inferior, que els pescadors aprofiten per guardar les barques. És un paisatge espectacular i és la primera vegada que veig aquesta manera tan natural de guardar les petites embarcacions. Estem una estona passejant i veiem un cranc negre força gran, que es camufla amb les roques volcàniques de la vora del mar. També serpentegen moltes sargantanes d’una mida considerable.

Continuem la volta a l’illa i travessem diversos pobles deserts fins que arribem a Luz, on veiem catifes de colors amb molts bordats penjades a les finestres. Preguntem a l’única senyora que trobem des de fa molta estona i ens diu que són festes i que ara passarà la processó. Així que anem a veure-la. Almenys, en aquest poble sí que sabem on era tota la gent!

Llavors, continuem fins a Praia, amb l’únic incident de trobar-nos vaques enmig de la carretera.

Quan hi arribem, fem una cerveseta a una guingueta d’una platja de l’Atlàntic sorra fosca. Els anem a buscar al port i anem tots junts a sopar al restaurant Jesua, on mengem molt bé, tot i que el servei és molt i molt lent.

Quan acaben de sopar, marxem cap a Santa Cruz, a dormir a l’hotel.

25 de juny, Graciosa. El decorat ideal per una pel·lícula d’Almodóvar

Ens aixequem a les nou, esmorzem com a reis i marxem a visitar la furna do enxofre, que té la cúpula volcànica més gran d’Europa. Aquest paisatge volcànic és bucòlic, ja que el negre de la pedra volcànica i l’olor d’ous podrits del sofre de l’interior del volcà contrasta amb l’exterior, on hi ha un bosc molt verd d’eucaliptus, pins, roures…, canten molts ocells i es respira un aire molt pur.

Enmig d’aquest paratge natural, es troba un edifici cúbic de pedra volcànica, modern i minimalista integrat amb el medi, construït l’any 1939. Un centre de visitants, on ens trobem al Robert, que està fent una ruta en bicicleta per l’illa, es compren les entrades de la visita al volcà i s’accedeix a l’escala de caragol descendent, de 184 esgraons, que ens porten a la que segons els experts és la gruta volcànica més gran del món visitable. L’interior del cràter del volcà està il·luminat per un focus en els llocs més foscos, com el llac, al qual no es pot accedir i que es veu gràcies a la presència d’una barqueta de fusta, i per certa claror que arriba de l’exterior a la resta de la cambra, on cau una pluja fina que es filtra per les roques, volen coloms, se sent una forta olor a sofre i al fons, es pot veure un forat on emana sofre i bull aigua amb fang. Em recorda als paisatges descrits a la novel·la Viatge al centre de la Terra de Jules Verne, que vaig llegir i gaudir de petita!

A la porta del centre, ens divertim amb la presència a un metre d’un pinsà mascle, que sedueix la càmera del Miquel.

Passegem una estona pel bosc i marxem cap a les termes de Carapacho, d’aigües sulfuroses. Malauradament, estan tancades, ja que tots els dilluns fan el manteniment. Què hi farem!

Per sort, a l’exterior del recinte de les termes, hi ha unes piscines naturals meravelloses. Així que fem el primer bany a l’Atlàntic i descansem a les hamaques gratuïtes que hi ha per tot el recinte. Ens tornem a trobar al Robert i també al Salvador, que ens adverteix de la presència de crancs negres grans a les roques i d’una perillosa espècie de medusa, la caravel·la portuguesa, a l’aigua. Hi ha força gent gaudint d’un dia molt calorós de principis d’estiu.

En acabar, marxem les dues parelles i el Salvador en cotxe a buscar un restaurant per dinar. Són dos quarts de cinc i ja no trobem res obert. Així que ens acabem una bossa amb pastes portugueses que portem al cotxe i busquem la guatlla, que el Salvador ha vist aquest matí a un marge i ha pogut fotografiar molt bé.

L’illa està plena de robustos i alts marges de pedra volcànica, molt ben fets, que encerclen els prats, on canten força guatlles. Després de molt buscar-la l’aconseguim trobar.

Enmig de la recerca, visitem el monte-mirador de Ajuda, on hi ha dues capelles i les millors vistes de la petita i bonica ciutat de cases blanques de Sant Cruz, construïda de cara al mar i al port, i de la caldera d’un volcà extint. A veure si endevineu què se’ls ha acudit construir en aquest cràter? Una plaça de braus!

Es veu que fa uns anys, una fotografia aèria d’aquest original indret es va fer viral, a través de Facebook. Ara, creix l’herba al centre de la plaça i a les grades. Podria ser el decorat d’una pel·lícula d’Almodóvar.

Per acabar el dia, tornem a sopar al restaurant Costa do Sol, on una televisió retransmet el partit de futbol entre Portugal i l’Iran. També vénen a sopar el Raphael i el Dave i a última hora apareix a saludar-nos el Robert, que ja ha sopat amb l’Alain.

L’Ana i el Miquel apropen al Salvador a Praia amb el cotxe i l’Eugeni i jo fem un bonic passeig nocturn, vorejant el mar amb la lluna quasi plena, fins a l’hotel.

26 de juny, Graciosa i São Miguel. De l’illa blanca a l’illa verda

Ens aixequem a les vuit del matí, fem l’últim esmorzar en un hotel de quatre estrelles i marxem a l’aeroport de Santa Cruz, des d’on volem fins a Terceira.

En arribar a Terceira, ens acomiadem del Robert, que es queda en aquesta illa a fer submarinisme, i ens esperem que arribi un avió que ens porti fins a São Miguel. Quan embarquem ens adonem que, tot i que tothom hem comprat bitllets pel mateix vol, el Dave, l’Ana i el Miquel volen en un avió que surt mitja hora més tard que el nostre.

Quan arribem a São Miguel els esperem per llogar el cotxe. Nosaltres, l’Ana i el Miquel lloguem un cotxe junts, ja que ens allotgem a la mateixa casa a Furnas. I el Dave, el Salvador, el Raphäel i l’Alain lloguen un altre cotxe, ja que tots quatre s’allotgen a Ponte Delgada.

Ells se’n van directament a buscar el pinsà borroner de les Açores a Serra da Tronqueira des del nord i nosaltres marxem a deixar les maletes al nostre allotjament: una casa de fusta, acollidora, de colors, molt neta i amb una terrassa gran amb barbacoa, que de seguida fem nostra. Llavors, marxem cap a  Serra da Tronqueira des del sud.

Quan hi arribem, l’altre equip ens informa per WhatsApp que ha vist el pinsà borroner de les Açores dues vegades. Ells han arribat fins a un mirador des del nord i nosaltres són al principi del camí des del sud.

L’Eugeni ens posa el reclam per què identifiquem el cant i al moment, sentim com canta i en un arbre el veiem molt de prop, des de dins del cotxe. Jo el veig a simple vista, tot i que no aconsegueixo veure’l amb prismàtics.

Continuem avançant i tornem a sentir el cant. Aparquem el cotxe i continuem el trajecte caminant. Llavors, ens trobem l’altre equip, que ens ensenyen molt bones fotos del pinsà borroner de les Açores i ens diuen que l’han vist molt bé al mirador. Està lluny, així que, després d’acomiadar-nos del Dave i el Raphäel que marxen de l’illa demà al matí, tornem a agafar el cotxe.

Quan arribem al mirador, només baixar del cotxe veig en un arbust un ocell que em sembla el pinsà borroner que busquem. Malauradament, s’amaga i no el pot veure ningú més. Passegem per aquest indret sense veure’l més. Això sí, sentim cantant més d’un reietó, l’ocell més petit d’Europa, i en veiem tres. Jo aconsegueixo veure’n un a simple vista i amb prismàtics perfectament i el Miquel en fa unes quantes fotos.

De tornada cap a la casa, ens segueix per la carretera, durant una bona estona, un pit-roig, saltant alegre de branca en branca.

Quan arribem a la casa, prèvia parada a un supermercat, estrenem la barbacoa i sopem una amanida i carn a la brasa a la terrassa, mentre veiem les fumeroles de sofre i la lluna plena.

27 de juny, São Miguel. Un cocido molt especial que no podem tastar

Ens aixequem a les vuit, esmorzem a casa i anem a buscar el divagant americà cabussó bec gros al llac de Furnas, a la vora del qual es troba una zona amb fumaroles sulfuroses, amb l’aigua a 61,5 graus centígrads, on es cou el famós cocido. Cada restaurant de Furnas té assignada una fumarola on deixen les seves cassoles amb el cocido, per tal que es vagi fent, i cap a les onze vénen a buscar-les per servir-lo als restaurants entre les dotze i les tres de la tarda, prèvia reserva. Tot un espectacle per als turistes!

Com que no hem fet la reserva, ens quedem sense tastar el famós cocido i ens conformem a dinar diversos formatges de les Açores – que són molt bons- amb pa, sopa del dia, peix, marisc i postres casolanes al concorregut restaurant Tony‘s.

Abans de marxar de Furnas, fem un tomb pel poble i veiem una casa invertida molt divertida, que és una estació elèctrica.

Després, anem a buscar al cabussó bec gros, que no hem trobat abans, a la lagoa do Congro. Després d’un bonic passeig pel bosc arribem a la llacuna, on veiem molts peixos grans però ni rastre del cabussó. Tornem al cotxe per un camí diferent del d’anada i trobem una font molt natural, plena de molsa, i el Miquel veu i pot fotografiar uns pollets de reietó.

Llavors, anem a Vila Franca do Campo. L’Eugeni i el Miquel es queden a la costa esperant veure el xatrac embridat, sense èxit, tot i que sí que poden captar una imatge de postal: l’arc de sant Martí emmarcant a històrica població.

Mentre, l’Anna i jo anem caminant a visitar el centre de la ciutat, amb molts edificis religiosos molt ben cuidats.

 

Veiem els carrers i les cases engalanades i ens assabentem que són festes: celebren São Pedro.

Després tornem a la costa i marxem tots quatre cap a casa, a Furnas, on sopem i anem a dormir, ja que s’ha girat mal temps i demà matinem per agafar el ferri cap a Santa María.

28 de juny, São Miguel i Santa María. Arribar a l’illa del sol i moldre

Ens aixequen a les cinc del matí, esmorzem i l’Ana i el Miquel ens portem fins al port de Ponte Delgada per agafar el ferri cap a Santa María, l’illa del sol. Arribem just a temps i ens acomiadem d’ells, que han decidit passar el dia a São Miguel.

Al ferri, ens trobem amb l’Alain i el Salvador. Mentre actualitzo el blog a dins, ells tres busquen, des de la coberta, la baldriga petita, sense èxit.

Arribem a port i suggereixo preguntar quan costa un taxi fins a Pico Alto, on anem a buscar el reietó de Santa María. El preu són 12 euros i l’agafem. Els taxis a les Açores són d’un color crema que m’encanta!

En un quart d’hora, més o menys, arribem fins al punt d’on surten les escales que pugen dalt de tot. Baixem del taxi i de seguida l’Eugeni suggereix pujar al punt més alt de l’illa. Llavors, faig broma: “amor, si fos l’ocell que busquem en lloc d’anar dalt de tot, on hi ha tantes antenes, em quedaria en aquests arbres d’aquí, molt més bonics”. Els senyalo i veig un ocell saltant de branca en branca. Aviso l’Eugeni, que ja gira cap al mirador, i… Identifica el reietó de Santa Maria! Crida els altres i tots quatre el veiem perfectament. Arribar i moldre!

Amb la feina ja feta, pugem al mirador, el punt més alt de Santa María, des d’on la boira impedeix gaudir de les millors vistes de l’illa, i baixem caminant per un bosc preciós, amb arbres molt alts i, la major part del trajecte, amb el camí entapissat de fulles humides i envoltat de falgueres, molses i líquens. Gaudim d’un bany de bosc i d’unes vistes espectaculars!

Quan arribem a un mirador des d’on es veu Bahia de Praia, ens fitxen en “Praia formosa” i tots quatre coincidim que no ens sembla una de les millors platges de les Açores, com diu la guia, tot i que ens adverteix que en lluna plena, com ara, puja la marea i el mar es menja pràcticament tota la sorra. I així és!

En aquesta zona, com en molts altres indrets de les illes de les Açores que hem visitat, contrasta la presència del mar en un entorn agrari. Sembla que les vaques estiguin prenent el sol als prats, a punt de fer-se un banyet!

Excepte l’Alain, que decideix continuar caminant, fem dit per anar fins a Vila do Porto, la capital de l’illa. De seguida ens para una noia portuguesa del continent molt maca, que ens comenta que treballa de professora a l’illa. Ens recomana la millor geladeria, situada al carrer principal, que té un empedrat de llambordes amb forma de peixos, caragoles i altres motius mariners, i quan ens deixa anem a buscar-la.

De camí, veiem l’ermita, l’església i els monuments més importants.

Fem un gelat molt bo i la cambrera ens pregunta que d’on som i llavors ens diu que hi ha una noia de Barcelona que té una botiga de souvenirs que es diu Aigua viva en el mateix carrer on som. Quan acabem anem a la botiga, molt bonica i d’estil barceloní, però una dependenta, portuguesa, ens diu que la propietària, catalana, no hi és.

Llavors, ens trobem a l’Alain, que acaba d’arribar caminant des de Bahia de Praia. Junts, visitem el fortí de Saõ Brãs i la seva església i fem una petita excursió a prop del port.

Després, tornem a la geladeria, on també serveixen tota mena de plats calents, i fem un berenar-sopar abans de marxar cap a port per agafar el ferri, que parteix a les nou del vespre. Demanem una sopa del dia, que és de pastanagues, els millors calamars del viatge i una pinya colada, entre altres begudes.

Els tres homes fan el viatge a coberta, buscant de nou la baldriga petita, sense èxit. Quan es fa fosc, l’Eugeni i el Salvador es rendeixen i l’Alain continua buscant-la amb la llum de la lluna plena.

Quan arribem a port, ens acomiadem del Salvador i de l’Alain, que demà al matí marxen de l’illa, i marxem cap a casa a dormir, que ja són les dotze de la nit passades i tenim una horeta de camí fins a casa, amb l’Ana i el Miquel, que ens han vingut a buscar amb el cotxe.

29 de juny, São Miguel. Uns banys calents per acomiadar-nos de les Açores

Durant la nit, sentim el fort vent i com els porticons de fusta piquen fort contra la paret fins que els tanquem.

Quan ens aixequem, ens dutxem, esmorzem i marxem cap a les llacunes de Sete Cidades, a una hora de Furnas en cotxe, a buscar de nou el cabussó bec gros al llac on ahir el van veure el Miquel i l’Ana.

Primer, parem a Feteiras, des d’on des del famós mirador Vista do Rei, tot i la boira, gaudim d’unes vistes espectaculars de dues llacunes, una verda i l’altra blava, separades per un estret pont i envoltades de vegetació.

Baixem en cotxe fins a les llacunes i caminant ens apropem fins a la vora de la llacuna verda i allà està nedant i cabussant-se el cabussó bec gros, que té una ratlla negra vertical al mig del bec. Arribar i moldre!

El veiem molt de prop i el podem fotografiar fins que, tímid, s’amaga a un costat del llac entre la vegetació, a tocar d’un camp aquàtic de nenúfars preciós. És el mateix lloc on el van veure ahir el Miquel i l’Ana. M’encanten els nenúfars i les poques ocasions en què en trobo em fan sentir molt feliç!

Amb la feina feta, ens estirem a la gespa una estoneta a contemplar el paisatge.

Després anem a dinar al bufet São Nicolau de Sete Cidades.

Des d’allí, tornem al mateix punt de la costa de Vila Franca do Campo on fa dos dies l’Eugeni i el Miquel van buscar, sense èxit, el xatrac embridat. L’Ana baixa del cotxe al poble i ve caminant fins on som nosaltres. Aprofito per actualitzar el bloc, estirada a la gespa. Mitja hora després, quan arriba l’Ana, comença a ploure i marxem cap a Furnas, sense haver vist l’ocell que buscàvem.

Quan arribem a Furnas, fem un cafè a la pastisseria María da Glória Moniz, on es pot veure a través d’un vidre com un grup de dones fan els dolços. Comprem dolços per les postres del sopar. És un local amb molt d’encant!

Després, tot i que plou una mica, anem als banys termals Poça da Dona Beija on ens estem dues hores recorrent les cinc basses que s’omplen d’aigua sulfurosa a 39 graus centígrads, excepte una on l’aigua està a 28 graus, a través de petites cascades. És un espai força natural tot i estar enmig d’un entorn urbà.

Relaxats, marxem a casa, on sopem, conversem i riem una bona estona tots quatre i anem a dormir. És l’última nit a la bonica, acollidora i recomanable casa dos manos!

30 de juny, São Miquel, Oporto, Barcelona i Salou. Adéu, Açores!

Ens aixequem, fem les maletes i ens acomiadem del que ha estat la nostra casa durant quatre nits.

Llavors, aparquem el cotxe, davant d’una imitació de Banksy, i visitem el centre de Furnas, que fins ara només havíem vist des del cotxe. Passegem una estona entre diverses emanacions de sofre, tot i que l’olor d’ou podrit que desprèn el fum és forta i accelerem la passejada. És un paisatge curiós!

Després, anem a esmorzar com a reis -republicans, és clar- a la pastisseria María da Glória Moniz. Quan estem a punt de marxar, sentim petards i música i vaig a veure què passa. Uns músics de xaranga estan entrant a una casa. Estic fent fotos i em conviden a entrar al menjador, on hi ha una noia molt jove amb una copa gran, que sembla de plata, a les mans davant d’un noi, més o menys de la mateixa edat, amb una safata rectangular amb una peça de roba vermella de vellut a sobre, i els músics tocant. No sé què passa. És una petició de mà? Una tradició festiva? No puc pregunta a ningú i em quedo amb la curiositat.

Fora, el Miquel, l’Eugeni i l’Ana esperen que surti la comitiva, ja que la presència de dos petits camions, adornats amb globus, amb què els músics han arribat fins a la casa, bloquegen la sortida del nostre cotxe. Quan surten de la casa, sembla que hi ha diners a la copa que porta la noia.

Encuriosits, emprenem la marxa cap a Ponta Delgada, la capital, on ens aturem uns minuts al centre històric per fotografiar els bonics i cuidats edificis històrics, la majoria religiosos, d’estil portuguès colonial, construïts amb pedra volcànica negra, a la vista a les cantonades, a les portes, a les creus i al campanar i a la resta de zones, pintada de color blanc. Aquest és el tipus de construccions que hem trobat a tot arreu on hem estat: Graciosa, São Miquel i Santa María.

Llavors, tornem el cotxe i embarquem cap a Oporto amb una hora de retard.

De seguida, tornem a embarcar cap a Barcelona, on arribem a dos quarts de dotze.

Ens acomiadem de l’Ana i el Miquel, amb qui esperem fer nous viatges en un futur.

Les Açores, que reben als visitants amb les vies decorades amb hortènsies, majoritàriament blaves, i que llueixen cràters, sovint amb llacs a l’interior, ens han agradat molt: hi ha llocs molt bonics per caminar, poc turisme, es menja molt bé i a bon preu, sembla que no hi ha pobresa, les poblacions i els entorns naturals estan molt ben cuidats, el paisatge és espectacular i els pocs habitants que hi ha són molt acollidors. Potser, hi tornarem.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *