CÈLEBES -SULAWESI en indonesi- 2018 (Indonèsia)

Text d’Eugeni Capella i fotografies de Miquel Bonet i Eugeni Capella

29 d’agost, Salou. Viatge a Cèlebes, el germà pobre de Borneo, del 3 de setembre al 5 d’octubre de 2018

Cèlebes, o Sulawesi en indonesi, és l’onzena illa més gran del món, tot i que a primera vista no pot fer ombra a la veïna Borneo, quatre cops més gran. No té per exemple orangutans, ni el majestuós mont Kinabalu (4.095 m.). Pel que fa als ocells, també allotja menys espècies, 439 envers 638 de Borneo (406 envers 557, si no comptem els divagants) sempre seguint la taxonomia del HBW Alive.

Tanmateix, quan entrem a l’apartat d’endèmics la nostra illa guanya per golejada: 135 espècies envers els 55 endèmics de Borneo. Tenint en compte que Borneo és molt més gran, i a més presenta molt més gradient altitudinal, la comparativa sobta.

Malgrat això, la formació de l’illa a partir de diferents illes per col·lisió de la Placa Asiàtica (formant l’oest i el sud-oest) i de la Placa australiana (formant el sud-est i Banggai) amb arcs insulars anteriorment en el Pacífic (formant les penínsules nord i est) explica aquest major grau d’endemisme en ocells.

Per això, un viatge a Cèlebes ja té entitat per si sol. En aquest cas, però, aquest viatge és una part d’un altre que Miquel bonet i Fran Trabalon fan i que inclou el nord de les Moluques, on jo no puc anar per falta de temps. A més, també és una mena de preparació pel repte que volem assolir l’any 2019: veure 1.000 espècies sense l’ús de l’avió a l’Equador durant 75 dies.

Pel que fa al material, en aquest viatge volem comparar els prismàtics GPO 10×42 HD amb els Leica Ultravid 10×42, els Zeiss Conquest 10×42 i els Swarovski 8×30 i 8,5×42. En una vista ràpida a la tenda, els GPO van ser equiparables als Ultravid 10×42 HD plus. Ara, caldrà veure com es comporten al camp.

En l’apartat fotogràfic, volem comparar els resultats de la Nikon P900, la Nikon D500+Sigma Sport 150-600 i la Canon 5D Mark III + 300 mm 2.8 + duplicador. No només l’equip en si, sinó també la facilitat de retocar les fotos al camp.

En resum, aquest viatge és també una mena d’assaig per tal que a l’Equador tinguem els mínims imprevistos possibles.

La principal entrada a Cèlebes és Makasar després de fer escala a Jakarta o a Bali. Les opcions més barates de BCNMakasar surten per poc més de 300 €. Això sí, 40 hores i canviant d’aeroport a Londres. Per poc més de 400 € i 37 hores de mitjana,  es poden trobar vols via Londres, Singapur i Jakarta. Nosaltres vam escollir en el seu moment la millor combinació possible: via Istanbul i Jakarta per 683 € i poc més de 23 hores de vols. L’hora de sortida està prevista el dilluns 3 de setembre a 1/4 de 8 del vespre al Prat del Llobregat i l’arribada a Makasar, a 2/4 d’una de la matinada del 5 de setembre.

3, 4 i 5 de setembre, Barcelona, Istanbul, Jakarta i Makassar. El bosc de Lompobattang

Després de trobar-nos amb l’Alberto, un ocellaire espanyol, a Istanbul, arribem a Jakarta el dia 4, on canviem la major part de diners que necessitem. L’any passat vam trobar que el canvi aquí (16.600 IDR/€) era millor que a la resta d’aeroports o altres llocs de canvi en ciutats petites.

Passada mitjanit, i ja entrats al dia 5, arribem a Makassar amb la intenció d’anar a Malino, un trajecte de dues hores i quaranta minuts.

Un objectiu difícil d’aconseguir, ja que, sent impossible llogar un cotxe a aquelles hores, l’única opció és anar-hi amb taxi (350.000 IDR el 2016, incloent suplement nocturn). Pel viatger empedreït Petri Hotola, però, va ser impossible aconseguir-ne un fa dos anys, ja que cap taxista volia sortir de la ciutat i ni tan sols des de l’hotel li van saber trobar una solució. Un problema que ja em vaig trobar a la Xina.

A Bali, pots contactar directament per e-mail amb un taxista que parli anglès per 450.000 IDR diaris, 600.000 IDR en castellà (segons referències de l’any 2017). Sent Bali molt més turístic i car, seria esperable que a Makassar fos més barat. No és així, però: dos dies abans que nosaltres, va arribar a Makassar en Daniel Jiménez, un amic ocellaire d’Holanda, i afortunadament va poder arribar a Malino per 750.000 IDR amb el taxista Darius (0062-8124149797), l’únic que va trobar que parlava anglès. Havent duplicat Daniel el preu habitual, al Darius li va semblar del tot normal demanar un milió de rupies per venir-nos a buscar. El preu de dos dies i mig de cotxe amb conductor! Tota aquesta informació la vam rebre per WhatsApp mentre anàvem a l’aeroport del Prat i vam fer saber al Daniel que no volíem patir una inflació pitjor que la de Veneçuela.

Així doncs, a Jakarta vam rebre confirmació per part del Daniel del preu del Darius: 750.000 IDR.

Quan arribem a Makasar, però, no apareix ningú i, finalment, negociem amb en Wawan (082396524052), amb qui ens entenem amb un traductor del mòbil, que ens porti al bosc de Lompobattang per 400.000 IDR.

Hem sortit de l’aeroport a 2/4 de dues en direcció al Celebes Garden, on s’allotja el Daniel, i tot semblava anar bé fins a un quilòmetre abans d’arribar-hi, quan s’ha acabat la gasolina, una mica abans de 2/4 de quatre. Mentre sentim una òliba xisclant, el taxista i jo anem a buscar benzina. Pica per les portes de la zona de retranqueig, on hi ha evidències que en venen amb ampolles de litre. És negra nit i no tenim sort, així que el deixo i segueixo fins a Celebes Garden, on no saben qui és Daniel ni tenen l’habitació 207. Al cap d’una estona, arriba el taxista sense benzina. Truquem al Daniel i tot sembla indicar que s’allotja a un altre lloc.

De baixada, el taxista xucla amb un tub mig litre de gasolina d’una moto i podem arribar al Celebes Resort Villa.  un hotel vingut a menys. Així i tot, aparentment és millor que Celebes Garden, on en Daniel es pensava que s’allotjava simplement perquè era la direcció que va donar al taxista.

Volíem arribar al bosc a les quatre i aprofitar la nit per buscar mussols. Al final, però, s’ha fet de dia discutint on trobar benzina.

Finalment, amb dues garrafes arribades amb moto, hem pogut conduir els 7 km fins on comença el bosc, on hem arribat a 3/4 de 7.

Llavors, hem fet uns metres per pista i hem girat a l’esquerra pel corriol “Lompobattang flycatcher“, batejat així pels observadors d’ocells en honor d’aquest moixó que només es veu aquí.

El dia ha estat distret i hem vist els nostres primers ocells, però el Lompobattang Flycatcher, un papamosques, ens ha fet una mala jugada. Després de sentir-lo força estona i a prop, només en Miquel ha estat capaç de veure’l i fotografiar-lo! Hem estat hores buscant-lo i esperant-lo, sense sort.

En canvi, amb el Sulawesi Leaf-warbler (Lompobattang Leaf-warbler) hem estat més afortunats. Llàstima, però, que en aquest cas HBW no el consideri espècie.

També veiem el Slender-billed Cuckoo-dove (Sulawesi Cuckoo-dove), que el Miquel pot fotografiar molt bé.

A les sis de la tarda, el nostre taxista ens espera a la pista i ens cobra 200.000 IDR pel trajecte de tornada.Pensem que ens podria fer de taxista l’endemà, però per fer el mateix trajecte pel qual havia cobrat 600.000 IDR ara vol 1.400.000 IDR.

En Darius ens ha trucat per disculpar-se perquè hi va haver un error de comunicació. S’ofereix per venir-nos a buscar demà a l’hotel amb dos cotxes per 1.400.000 IDR, però res de portar-nos al bosc.

Finalment, l’hotel ens arranja un taxista, de nom Talvi, que ens vindrà a buscar demà a les cinc del matí amb un Avanza White I336 BW per  200.000 IDR i que ens tornarà per 500.000 IDR a Makassar.

Sopem al restaurant situat tot just davant d’on ens allotgem, el Mie Goreng i Cap Cay. Paguem 60.000 IDR.

6 de setembre, Makassar. Sense sort amb el papamosques

Havíem quedat a les 5 del matí, però com de costum tenim problemes amb el cotxe. El taxista ens diu que no pot venir fins a la tarda i pel mateix preu ens ofereix una camioneta per portar-nos al bosc. Finalment, deixem l’hotel a 3/4 de 6 i arribem a les 6.10 h a la pista. Així doncs, tornem a fer el camí d’ahir, mitja hora després del previst.

Avui hem pagat l’entrada al parc (100.000 IDR pel grup), que ahir ningú ens va demanar. Enfocats al papamosques arribem a les 6.42 h al lloc on ahir el vam sentir i en Miquel el va veure. El dia, però, és ventós i no es veu res, així que després de dues hores pugem fins a la clariana, un bon lloc per acampar si et vols lliurar un dia dels taxistes.

Segueix fent vent, així que agafem un camí lateral que s’endinsa en una zona resguardada del vent, on trobem
Chestnut-backed Grasshopper-warbler. Sense el papamosques, tornem a la pista on el nostre transport ens espera.

Tot sembla rutllar bé, però de sobte el preu del taxi passa dels 500.000 IRD pactats a 700.000 IRD perquè en lloc d’anar a MarKassar anem a prop de l’aeroport.

És evident que al cotxe no hi cabem amb les maletes i, per si no fos prou, també ve la filla del conductor perquè no s’adormi. Al cap d’una hora i mitja de posar i treure maletes que no caben i de discutir sobre el preu tothom està d’acord que amb aquell cotxe no hi podem anar, així que ens proporcionen un altre que per 600.000 IDR ens porta a l’hotel Trànsit de Makassar, situat molt a prop de l’aeroport.

Quan dorms tres o quatre hores al dia, invertir més de dues hores esperant i discutint transport, és força empipador.

A quarts de deu, sopem en un restaurant proper i molt bàsic per 20.000 IRD.

7 setembre, Karenta forest. S’acaba la maledicció dels taxistes

 

A les cinc de la matinada, el taxista ja està a l’hotel. Després de fer servir el recepcionista per traduir el que volem, sortim a un quart de sis del matí cap al bosc de Karenta, on arribem a mig quart de set.

El bosc cobreix un paisatge càrstic espectacular i la vegetació és exuberant, però observar ocells aquí no és gaire recomanable, ja que a falta de camí has d’anar baixant per la carretera, que és molt estreta i transitada. A més, cal afegir-hi la porqueria que la majoria de carreteres asiàtiques tenen i l’olor de gos mort que de tant en tant se sent. La densitat d’ocells és baixíssima i, tot i que anem afegint alguns ocells a la llista, no trobem cap de les tres especialitats de la zona. Prèviament ja sabíem que ens proposàvem un repte difícil.

Després de dinar, traiem el cap a Bantimurung, un parc nacional amb unes cascades (cost de l’entrada: 25.000 IRD pels locals/255.000 IDR pels turistes), on no trobem res.

Així que tornem al bosc de Karenta, on passem les últimes hores del dia en una esplanada amb bones vistes al bosc. Veiem passar tres espècies de colom, però són tan fugissers que tothom se’n perd alguna.

Llavors, mentre esperem, una mica avorrits, els ocells que no surten, fem una comparativa entre els prismàtics, majoritàriament amb els GPO HD 10×42, ja que vull saber que n’opina la resta. Jo els havia comparat a Catalunya durant dues hores amb els Ultravid 10×42 (primer model) fins que es va fer fosc. No vaig notar diferències de qualitat entre els dos models. Fins i tot, en algun moment, els GPO em van semblar més lluminosos. Realment, però, els vaig veure molt igualats. Això sí, els Ultravid són més lleugers.

Aquestes són les opinions dels diferents membres en comparar els GPO amb els seus prismàtics: Luis Alberto Garcia (Swarovski 8.5×42 EL) opina que els GPO són molt bons, però que el servei postvenda de Swarovski és immillorable. Fran Trabalón (Swarovski 8×30 EL) pensa que de qualitat d’imatge són iguals, però que els seus potser tenen més profunditat de camp i conclou que potser prefereix els seus perquè ja s’hi ha acostumat. Miquel Bonet (Zeiss Conquest 10×42) considera que amb els GPO i els Swarovski s’hi veu millor, potser perquè els seus ja fa quatre anys que els va comprar. Per últim, el Daniel Jiménez (Bynolyt Tern 8×45 DCF) afirma que els Zeiss i els GPO són millor que els seus i que no troba diferències entre els dos.

A les set, tornem a l’hotel. Sortosament, no hem tingut cap problema de comunicació amb el conductor, a qui paguem (400.000 IDR més benzina) i quedem per demà. Per fi, avui no hem tingut cap problema amb els taxistes.

Sopem al mateix restaurant d’ahir, on a ells els cobren 2.000 IDR més pel mateix pollastre que ahir costava 20.000 IDR i a mi una tilàpia em costa 45.000 IRD. Això sí, riuen.

8 de setembre, Cèlebes Central. De Makassar a Lore Lindu National Park

Avui hem continuat dormint menys de cinc hores i ja fa cinc dies que dormim una mitjana de poc més de tres hores, deficiència que es nota en l’estat físic.

Hem tornat a quedar amb Adi (082 191 990 651), el nostre conductor, que ens porta cinc hores per dues piscifactories (250.000 IDR més benzina). No és un aiguamoll, però té bastants espècies. No aconseguim identificar cap Javan Plover, però, en canvi, dos Sunda Teal es deixen veure un moment.

A part de l’ànec, el bimbo del dia ha estat el White-shouldered Triller, de comportament semblant a un capsigrany.

Després de distreure’ns una mica amb els nous moixons anem a l’aeroport per volar cap a Palu. L’Alberto i en Daniel, que van volar ahir al vespre, en teoria havien de sortir al matí i informar-nos dels ocells que trobaven de camí, però abans d’agafar l’avió ens informen que no han pogut aconseguir un taxi i que surten en un autobús a les dues de la tarda.

Arribats a Palu, ens informen que encara no han sortit i després de molts canvis ens informen que surten en taxi, suposadament per 350.000 IDR. A nosaltres se’ns ofereix de seguida un taxista per 750.000 IDR i sortim abans de les tres, parant primer per comprar cadascú una caixa de provisions per Lore Lindu on pensem acampar quatre dies.

De camí, parem al riu Oloboju, on entre altres trobem el Savanna Nightjar i la bonica Pale-headed Munia.

Arribem, ja entrada la nit, a l’allotjament: Sendy (250.000 IDR habitació), on l’Alberto i en Daniel ja han arribat (800.000 IRD). El sopar (50.000 IDR) supera en molt el que hem menjat fins ara. Aquí les coses semblen molt més organitzades: ens ofereixen un cotxe per tot el dia (500.000) i un guia (300.000 IDR) que és obligatori.

Teníem plantejat acampar a la muntanya a partir de demà, però està prohibit, ja que en algun atac islamista van matar a alguna persona.

9 de setembre, Lore Lindu National Park. Sense guia també és possible

Després d’esmorzar, sortim a les cinc del matí tal com havíem quedat, però quan anem a buscar el guia fa bastant mala cara i ens diu que quedem demà.

Al final, el guia no resulta obligatori. Recentment, hi han asfaltat la carretera i els 15 km que fa pocs anys tardaves una hora a recórrer, ara es fan ara en mitja hora.

Continuem dormint menys de cinc hores, excepte el Miquel, que per no despertar-se en una fase rem baixa n’ha dormit tres i mitja i d’aquesta manera s’ha despertat en fase de rem alta i ara està més descansat.

La millor zona d’observació d’ocells de Lore Lindu és l’Anaso track, un camí per on molt ocasionalment passa algun motorista, i que puja de 1.700 m fins a 2.500 m. Nosaltres ens ho prenem amb calma i arribem fins a 2.000 m. Ja només a la carretera es veuen molts ocells: el més bonic el Purple-throated Bee-eater.

A les sis, ja fosquejant, arribem al cotxe, on ha arribat el nostre guia, que ens vol organitzar el dia de demà. Decidim provar i acceptem aixecar-nos a 2/4 de tres del matí per iniciar l’Anaso track a les 4 h.

Evidentment, avui tampoc buscarem mussols. Fins i tot, ens plantegem no sopar per dormir més, però és pitjor el remei que la malaltia. Així que a les vuit tornem a sopar la mar de bé.

10 de setembre, Lore Lindu National Park. A la recerca de la difícil Geomalia

A 3/4 de 3 quedem per esmorzar amb el nostre guia Lito, amb qui abans de sortir bimbem Speckled Boobook des de l’allotjament.

A 1/4 de 5 comencem a pujar l’Anaso track a 1.699 m i al cap d’una hora passem per l’Helipad (2.022 m). Poc després, dos diabòlics Nightjars ens sobrevolen.

L’ocell més difícil de Lore Lindu és la Geomalia, per la qual fem una llarga espera a les set del matí, després d’haver passat un coll a 2.518 m. El bosc és molt bonic, amb falgueres i molses, i hi ha força ocellets, almenys comparat amb Malino o Karenta Forest.

La Geomalia sembla un ocell impossible i ningú la veu, però trobem entre altres el Maroonbacked Whistler, White-eared Myza i el dífícil Mountain Serin, que té a Lore Lindu una subespècie endèmica.

Durant el dia m’han començat a sortir inflamacions que s’hi han estès per tota l’esquena. Segons Lito les inflamacions són a causa d’una eruga petita. M’he aplicat el remei local per disminuir la picor: fregues amb tabac barrejat amb aigua. De tornada, ens parem a fotografiar un Heinrich’s Nightjar – també conegut amb els terrorífics noms comuns de Satanic Nightjar o Diabolical Nightjar– al seu lloc de descans.

A la nit, ja a casa, el Miquel i l’Alberto s’adonen que també els han sortit erupcions a la pell.

11 de setembre, Lore Lindu National Park. La Diada fora de casa

Se’ns fa estranys als tres catalans estar la Diada fora de Catalunya i ens imaginem quanta gent es manifestarà avui a Barcelona.

La idea inicial era anar al llac Tambling pel Sulawesi thrush, però abans ens dediquem al CinnambarBobook, que tot i que ens canta, no el podem localitzar.

Després ens engresquem amb alguns ocellets i finalment trobem dins el bosc el Lore Lindu Kingfisher, una subespècie endèmica de Scaly-breasted kingfisher. L’Alberto el fotografia; en Miquel el veu parat; jo, volant, i en Fran, que estava separat uns metres, ni l’ensuma. En Daniel, que filma, ni ha entrat al bosc. Així és l’observació de molts ocells a Sulawesi: vist i no vist.

Un cartell fet a mà adverteix de la presència de terroristes i de la prohibició d’acampar. Segons Lito, però, ara ja no hi ha perill.

Després de dinar i fer la migdiada -sí, per fi migdiada!- a Sendy, anem a uns camps d’arròs al nord del poble, on al capvespre dos Eastern Grass Owl comencen la cacera.

De tornada, parem per trobar el Sulawesi scops-owl i el speckled owl.

A la nit a Sendy, ens retrobem amb un suec que vam trobar a Karenta forest amb un grup de Birdquest.

12 de setembre, Lore Lindu National Park. L’espècie 4.000

A les quatre del matí, tornem a provar el Cinnambar Bobook, amb més sort que ahir: un exemplar es deixa fotografiar, tot i que molt lluny.

Llavors, en Miquel ens reuneix a tots. Fem una rotllana motivadora, com les que fan els equips esportius abans de sortir al camp i rebre les últimes paraules de l’entrenador, i ens diu amb veu profunda: segons el Handbook, aquesta és la meva espècie 4.000. Enhorabona!

Després de veure el mussol, anem al llac Tambling, on hi ha les oficines del parc (150.000 IDR per turistes, 5.000 IDR per indonesis).

El llac és molt bonic i als voltants de les cases hi ha nius de Mustard-capped Lorikeet, un ocell que fins ara se’ns resistia.

El grup de Birdquest fa sortir un possible split de Koel: el “Black-billed koel“.

Després d’intentar el tord i el Lore Lindu kingfisher carretera amunt, tornem al llac, on de forma relaxada esperem rapinyaires. Al cap d’una estona, veiem Sulawesi hawk-eagle i chestnut-bellied eagle.

Al migdia, tornem a Sendy, on l’Alberto i en Daniel fan les maletes per anar a Palu. Nosaltres, que ens hi quedem dos dies més, visitem una zona propera, a la qual s’accedeix per un camí paral·lel a una séquia que algú ha batejat com a Pipeline trail.

Després dels camps de cultiu, trobem un paisatge depriment: el bosc, encara fumejant, ha desaparegut. Ha estat cremat per incrementar les terres de cultiu que una població creixent demana a costa dels boscos.

Dues parelles de Sulawesi Cicadabirds reclamen des de lluny i, ocasionalment, salten d’arbre en arbre.

Una parella de Knobbed Hornbill voregen el bosc, mirant tristos com la seva casa desapareix.

Un Turnix, que no acabem d’identificar, ens surt dels peus.

I de tornada, ja enfosquint, un Barred Rail es deixa fotografiar.

Després de sopar, celebrem els 4.000 bimbos del Miquel amb una cervesa.

Ja al llit sento una Sulawesi Masked-owl molt a prop, però el cos ja no aguanta i m’excuso pensant que són els de Birdquest posant el reclam.

13 setembre, Lore Lindu National Park. Geomalia!

Avui és l’últim dia que podem visitar les parts més altes i intentar la Geomalia. Així que a les tres del matí hem quedat per esmorzar i a 1/4 de 5 hem començat a pujar els 800 metres de desnivell per l’Anaso Track.

Deu minuts abans de les sis, ens hem parat abans del coll en un lloc on el 21 d’agost en Lito va veure passar una Sulawesi Woodcock creuant el camí.

Una mica més tard, encara clarejant, ha aparegut la Geomalia: menjant al camí, sortint i entrant al bosc, acostant-se un cop i vorejant-nos a través del bosc després.

Molt contents de tenir la feina feta a les sis del matí, hem tornat al lloc del Shortwing, però només el Fran l’ha vist.

Això sí, a quatre-cents metres del coll, una desena de Mountain Serin es mantenen fidels al mateix lloc que fa tres dies.

Al coll hem vist passar, molt a prop, sis Mustard-capped Lorikeet i dos Golden-mantled Racquet-tail. Llavors, hem decidit provar sort unes hores amb els rapinyaires que ens falten, però només ha aparegut la Sulawesi Hawk-eagle.

La idea és esperar la nit per provar sort amb la improbable Sulawesi Woodcock i d’aquesta manera treure’ns l’espineta de no haver acampat.

Abans de fer-se de nit, l’helipad s’emboira i refreda. En Lito encén una foguera que envoltem de seguida. Ens sorprèn oferint-nos un té, però quan sembla treure un caçó, treu una ampolla de plàstic de litre i mig plena fins a la meitat i la tira al foc. De seguida la part superior s’arronsa, però on hi ha aigua sembla mantenir les condicions físiques fins que bull l’aigua, moment en què la treu i hi posa una bosseta de te.

Evidentment, no en bevem. Sense becada i de nit, baixem i tornem a casa.

14 setembre, Palu. Deixem Lore Lindu

Avui és l’última opció per trobar el Sulawesi Thrush, però abans volem intentar la Sulawesi Masked Owl. No obstant això, al matí hem sofert un retràs, ja que els de Sendy han perdut la bogada d’en Fran. Amb menys roba i 850.000 IDR de compensació, hem anat a la carretera on comença l’Anaso track i, juntament amb dos clients de Birdquest que no s’han vist amb forces per pujar per la Geomalia, hem esperat que sortís el tord. El tord ha travessat dos cops la carretera volant com una bala. Una visió tan pobra que el fa incomptable per la nostra llista.

Després de buscar-lo sense sort pel bosc, igual que el Lore Lindu Kingfisher, acabem dinant al llac Tambling, on una Lesser Fish-eagle vola d’arbre en arbre.

Abans de deixar el lloc, passem una estoneta davant d’una fuita d’aigua amb l’esperança, no documentada per ningú, que el tord surti del bosc. Una munió de moixons baixen a l’abeurador, especialment bonics són els grups de Mountain White-eye.

Un Turquoise Flycatcher fins i tot es banya!

Si fins ara fer i desfer els 15 km fins al parc costava 500.000 IDR, a totes vistes excessiu, anar a Palu ens costa 600.000 IDR, comparativament molt barat.

De camí, parem un altre cop a Oloboju river on aquest cop sí trobem la Red-backed Buttonquail.

Arribem, ja de nit, al Purple Hotel (300.000, doble / 425.000, triple), on gaudim d’una providencial dutxa, en contrast amb el barral ple d’aigua freda amb què ens havíem de netejar a Sendy.

15 de setembre, Cèlebes Nord. Saltem a les illes Sangihe

Avui hauria pogut ser el dia per dormir més de cinc hores, si haguéssim sabut que sortiríem amb dues hores de retard, però com que no ho sabíem ens hem aixecat a les quatre, una hora més tard que de costum.

Evidentment, hem perdut la connexió amb Manado, però hem estat recol·locats en un altre vol. La part curiosa és que tant a Palu com a Makassar els panells mostraven els horaris antics, en lloc dels reals, que van canviar fa dos dies. Amb aquests canvis hem perdut unes hores que pensàvem destinar a un blauet i hem aprofitat per infomar-nos que ahir un huracà assolava les Filipines, just per sobre de Sangihe.

A l’aeroport de Manado trobem un lloc on deixar l’equipatge que no podrem portar a Talaud: 25.000 IDR per bossa i dia. Resolt aquest problema, un taxi (120.000 IDR) ens porta al terminal del ferri cap a Sangihe (600.000 IDR doble amb aire condicionat; 150.000 en dormitori). Dinem (20.000/25.000 IDR), viandes diverses, però que piquen com un mal esperit, tot i haver-nos assegurat un “not spicy” amb el seu omnipresent somriure.

Mentre ens esperàvem, ens hem distret amb els peixets tropicals del port i en Fran ha servit de distracció d’una nena que amb la seva pistola sorollosa i punter làser el feia servir de blanc mòbil. Jo he reprimit les meves ganes d’agafar-la per un peu i capgirar-la, tot i que probablement s’hauria divertit.

La primera impressió del Miquel va resumir perfectament el vaixell: el típic ferri indonesi infecte que de tant en tant s’enfonsa. Va ser impossible utilitzar el lavabo del bar del port per pujar pixats, ja que era d’aquests llocs que només pots utilitzar en cas d’extrema urgència.

El ferri va sortir, com cada dia, a les set de la tarda amb música festiva, complementada per cançons cristianes típiques dels caus de fa 30 anys a Catalunya. Entonades per una rua d’una vintena de cantaires amb guitarra, que amb una caixa de cartó recollien rúpies per alguna causa, per la qual no ens vam interessar.

Quan es posa en marxa el ferri, comencem la recerca dels nostres 8 bimbos possibles. La mar és en calma i el cel, estelat. La cua de l’huracà no sembla influir-nos.

16 de setembre, Cèlebes Nord. Sangihe, encara més difícil

A 2/4 de 5 arribem al port de Tahuna amb la dormida més llarga del viatge. Després d’una hora i mitja en taxi (200.000 IDR), arribem a Rainbow Losmen (doble, 80.000 IDR /individual, 60.000 IDR/menjar, 25.000 IDR), on tothom s’allotja i on viu Wesley (300.000 IDR per persona). Puig que tots els ocells es poden veure a la muntanya, la idea era acampar a la Garden House, però Wesley ens informa que podem dormir dins de la casa. Així que decidim sortir a les vuit del matí. Però, entre que esmorzem, ens “dutxem” i mirem un Sangihe Lilac Kingfisher, sortim a 2/4 de 10 sota un sol de justícia per una carretereta on anem trobant esglésies on la gent està cantant.

Després d’un pont, agafem un trencall equivocat a la dreta i en lloc d’arribar a la Garden House en 50 minuts, al cap de dues hores ens adonem que ens hem perdut. Garden House és evidentment un nom inventat pels bimbers, així que no ens serveix per preguntar a algú si anem bé. De sobte, sentim un riure: un home dalt d’un arbre se’n riu dels tres passerells.

Baixa, ens acompanya una estona i ens indica el camí, el camí que va on ell pensa que anem és clar. Entenguis per camí per allà on passem, rellisquem o ens punxem.
– Ahhhg!, crida en Franc.
-Què passa?, pregunto
-M’he agafat a una palmera que punxa.

Llavors, desapareix la cara divertida d’en Miquel i apareix la d’una persona que et pot estrangular en qualsevol moment. Però diu que no està ni furiós ni enfadat, simplement esgotat i sufocat pel sol, la calor i el pes que porta. En alguns moments sembla que algú caurà desmaiat, però a 2/4 de 3 arribem, amb penes i treball, a la Garden House, on trobem l’Eping fent encenalls amb un matxet, que és el cor d’un tronc de palmera, que es mengen les seves gallines.


L’Eping viu aquí sol i com que és analfabet no li hem pogut escriure res en basha. Així que amb gestos li indiquem que volem dormir, missatge que entén ràpidament i ens indica una habitació on podrem dormir els tres.

Després de recuperar-nos, baixem a la fondalada d’una torrentera per un corriol que, segons els viatgers, és el pitjor camí de Sulawesi. Nosaltres, com que ens hem perdut abans durant quatres hores, simplement el trobem molt difícil.

Després d’una estona d’observar, l’Eping ens fa senyals.
– A sota el mico!, crida en Fran.
– Quin mico?, xiuixiuejo.

De sobte veig la mona, que després resulta ser un Bear cuscús, molt rar per culpa de la cacera. Veiem el Cerulean Paradise-flycatcher caient en vertical!, el segon ocell més difícil si descomptem l’extingit Sangihe White-eye. Ens hi apropem i, ja quasi de nit, aconseguim fer-li fotos.

Ja de nit, tornem a casa, no sense relliscades, caigudes i, evidentment, una bona suada.

Abans de sopar uns noodles de sobre, anem a buscar el Sangihe Scops-owl que torna a trobar Eping.

17 setembre, Cèlebes Nord. Se’ns escapa el bulbul

Quan el despertador ens aixeca a les cinc, en Wesley ja ha arribat. Avui és el  gran dia en que podem veure tot el que falta. Després d’una pujada extenuant i de crestejar una carena vegetada  amb pendents de 75 graus a banda i banda, arribem on de vegades es veu el bulbul de vuit a nou. No trobem el bulbul però si veiem el Sangihe Whistler, durant dos moments de res.

Molt millor és deixa fotografiar l’Elegant Sunbird, que fa honor al seu nom. Seguim pujant, esperant, caient, buscant, però ni olorem el bulbul. Segons Wesley, de setembre a octubre no canta.

En un moment d’espera i avorriment, en Wesley comença a parlar de política:

– Encara estan a la presó els polítics que van convocar un referèndum?, ens pregunta.

Li responem que sí i comença a riure com un boig:

– Convoquen un referèndum i acaben a la presó!!!  Ha ha ha!!! I en diuen democràcia!!!

A nosaltres no ens fa tanta gràcia, però en part està bé observar com ens veuen des de fora. Llavors comença a parlar del Trump i de la Hillari. Evidentment  no veurem el bulbul.

L’estratègia és baixar a 2/4 de tres per veure el Sulawesi Hanging-parrot i després provar les dues pittes, ja que la Hooded Pitta no s’ha deixat veure, tot i cantar, per 4 individus. Ni lloros ni pittes. La Sangihe Pitta ha començat a cantar al vesprejar a 200 metres sota la casa, però se’ns ha fet de nit i ni l’hem tinguda a prop. Després d’un altre arrós bullit i uns noodles , anem a dormir. La son, però, no arriba perquè el animalons tropicals, bàsicament chiggers, però també mosquits, et mosseguen els turmells i les zones calentes del cos, especialment la cintura i la picor que provoquen no et deixa dormir.

Sangihe és un lloc molt dur: hi ha  pocs ocells, costen de veure, no són camins agradables, requereixen un gran esforç  físic i, a més, mentre ho intentes et piquen animals que et fan passar mala nit.

Tot i això, l’illa és agrable, amb platges solitàries i gent molt simpàtica.

18 de setembre, Cèlebes Nord. Deixem Sangihe

Avui teníem dues estratègies: repetir l’esforç de pujar per intentar el bulbul o intentar la Sangihe Pitta a les sis i després provar la Hooded i millorar la visió del lloro. Si tot sortia bé podríem fer la pitta a les sis i després pujar, opció que només tenia un pretendent i que ha quedat descartada, ja que dormint poques hores i veient que la pitta no surt.

El Bonet ha vist una possible pitta que no ha pogut identificar, però cap ha cantat. Després de molta estona, hem pogut veure diversos Blue-tailed Imperial-pigeon, però només en Fran ha vist un Hanging-parrot i jo, un Koel.

Després d’un segon esmorzar i d’acomiadar-nos d’Eping, hem baixat i de casa a Rainbow Losmen hem tornat a apreciar la simpatia d’aquesta gent.

– Mister!, bulle! (turista), Hello!, ens criden. Abans d’arribar a casa cinc col·legiales m’han demanat que els signés la llibreta i hi posés el nom. Llavors, m’he adonat que el Miquel, que s’ha avançat amb un tricicle, ja havia fet el mateix.

Quan dutxar-te a Rainbow Losmen et sembla una benedicció divina, no només per netejar-te, sinó per alleugerar la picor, i quan esperes amb candeletes el ferri com a única opció de dormir 8 hores durant el viatge, t’adones del tipus de viatge que estàs fent.

– El Queen Elisabeth ens espera!, diu amb un somriure en Fran.

Sí, potser és un d’aquests ferris que s’enfonsa a Indonèsia últimament cada setmana, però potser per l’olor de petroli no té mosquits i altres insectes molestos i, amb l’ajuda d’un somnífer, sentim el plaer de dormir vuit hores.

A tres quarts de 3, ja ens espera el taxista, simpatitzant del Barça, que també ens va portar a l’anada.

Després de parar a la farmàcia a comprar tabac i crema per alleugerir les picades i fer-nos una foto amb un amic del taxista, arribem al ferri, on som la distracció local.

Una desena de nens ens envolten i ens comencen a preguntar:
– Barça, Barça?
– Goodgood!, li responem amb dos polzes aixecats al nen que porta la samarreta.
– Juventus?, interpel·la un altre també amb la samarreta de l’equip.
– Reflexionem: Good!, responem amb un polze aixecat.
-Madrid?
– No, no, amb dos polzes cap avall.

Tothom riu i passem així una bona estona. Es fan fotos amb nosaltres i després van passant pel costat comparant el seu to de pell amb el nostre. Evidentment, tots guanyen.

Llavors, baixa el capità del vaixell i pregunta:
– Barcelona?
I tot seguit respon:
Catalonia!
Responem afirmativament i se’n retorna satisfet dels seus coneixements geopolítics.

Pugem al nostre particular Queen Elisabet plus, on la música festiva és ensordidora.

Una noia molt pintada es fa una foto amb nosaltres:
– Teniu Facebook o WhatsApp?, ens pregunta.

Avui no em despisto i agafo el sopar que reparteixen amb safates de porexpan.

19 de setembre, Cèlebes Nord. Talaud, l’illa paradisíaca

A trenc d’alba, arribem a Manado, amb una pregària com la que vam sentir en marxar. Tan sols entenem Sanguihe, Manado, Al·leluia i Amén. Ho interpretem com una oració cristiana demanant que avui no sigui el dia que s’enfonsi el ferri. I a fe de Déu que té efecte perquè el vaixell rovellat arriba a port.

Després de deixar l’excés d’equipatge a l’aeroport de Manado, agafem un turbo-hèlix cap a Talaud. L’illa principal està esquitxada d’illots coral·lins envoltats d’aigües cristal·lines, alguns amb platges de sorra blanca i altres no. Alguns completament poblats i d’altres sense cap clapa lliure de vegetació.

Un lloc on no m’importaria deixar-me algun bimbo per tornar amb la Diana i dormir junts en un illot desert.

L’aeroport és d’allò més simple. Ens demanen 150.000 IDR per anar a Bemo.
-150.000 IRD? L’any passat costava 100.000 IRD!
-Vau venir l’any passat? Està bé, 100.000 IRD.

En els 35 quilòmetres fins al poble, en Fran determina les dues principals causes de mortalitat de l’illa: accidents de trànsit i caiguda de cocos.

El conductor, com tothom, és molt simpàtic i passa d’una música xumba -xumba, que rebaixa de decibels quan s’adona que tinc els dits a l’orella, per diferents registres fins a acabar amb música comercial americana.

L’hotel Maysen, l’únic al poble, està tancat, però el conductor ens porta a un conjunt d’habitacions de nom Sanjaya a un quilòmetre de Bemo.

L’únic home que hi trobem està allotjat. Truquem al telèfon indicat a la porta, però no respon. El taxista se’n va i nosaltres esperem l’embemia.

Mentre repassem la nostra llista d’ocells i comprem queviures a la botiga del davant, apareix un jove que sembla que té a veure alguna cosa amb l’establiment.

Evidentment, com tothom que trobem, no parla anglès. Ens ensenya una habitació amb un llit de matrimoni i ens diu que podem dormir-hi els tres per 300.000 IDR diaris. Suposadament, ens portarà el matalàs.
-Tots junts? Nosaltres som homes i no ens agraden els homes. Ens agraden les dones!

El noi riu. Li proposem que pagarem 300.000 per dia però amb tres habitacions. S’ho pensa. Evidentment ell no decideix i se’n va a consultar l’amo a través dels camps.

Al cap d’una estona torna amb llençols i ens dóna tres claus.

A la tarda anem a un lloc al sud de Bemo que segons els reports és prometedor.

Para un dels molts tricicles amb dues places davant i ens demana 150.000 IDR. Però si són només sis km i per venir de l’aeroport ens n’han cobrat 100.000!

Després de diverses converses s’ofereix a portar-nos fins al poble per 5.000 IDR. Quan ens deixa resulta que són per persona!

Després d’intentar pujar a un autobús que sembla que no ens portava al lloc, trobem un taxista al qual un amic li fa d’intermediari i ens demana 150.000 IRD. Per fer-ho curt: el taxista s’ofereix portar-nos per 10.000 IDR, 15 cops menys.

Comparat amb Sangihe, Talaud és glòria. No per la gent, que arreu és simpàtica, sinó perquè tot i que fa pujada el camí amb prou feines fa un quilòmetre i fa de bon seguir. Això sí, amb una calor sufocant.

Un cop arribem a un punt on, ocasionalment, es veuen els rasclons de les Talaud creuant el camí, esperem els ocells que apareixen.

De sobte, el dia solejat es torna rúfol. Es gira el vent que avisa amb les fulles que la tempesta tropical s’acosta. Correm a una cabana propera on ens refugiem de la tempesta.

Primer, ve un home que sembla mut. Després, un altre a agafar la moto. I, finalment, una dona amb una cistella a l’esquena.

Després de l’aiguat se’n van i de sobte, una Talaud Pitta salta a set metres de nosaltres i per un segon es veu bé. Ja fosqueja i l’hem de fotografiar a 20.000 ISO.

A les sis, el nostre taxista ens recull a la carretera. De fet, s’ha quedat a una casa del costat fent-la petar. Ens porta a sopar i després a casa.

En deu minuts, en Fran troba cinc espècies d’amfibis al voltant d’on estem.

La música d’una aparent festa religiosa ens acompanya el dormir.

20 de setembre, Talaud Islands. Un lloro amb els colors del Barça

El nostre conductor no apareix a les cinc. Així que passat un quart, comencem a caminar cap al poble. Finalment, ens atrapa i ens deixa al mateix lloc que ahir. No veiem els rasclons, però sí una munió d’ocells com el Talaud kingfisher, el barcelonista Red-and-blue Lory o el Talaud Flowerpecker.

 

Prospectem els dos camins que surten de la clariana pel rascló, però de sobte comença a ploure i correm cap a la cabana d’ahir. Hi ha el mateix home mut. Obre un coco i en beu el suc. Ens forada un per cadascú i assadollats com estem engolim el suc. Després l’obre i ens mengem l’interior. Nosaltres li donem galetes.

El pla inicial era dinar, si era possible, davant del mar i banyar-nos. Però, com que ja ens sentim dinats, decidim fer un repòs a casa.

El taxista fa vint minuts tard. Ha fet una carrera i porta el client amb nosaltres.

A la tarda, anem al College, on ens plou sovint i no trobem els fishponds. Això sí, una bonica Talaud Pitta ens salta del camí quan entrem al bosc i es posa a cantar en una branca.

Un Oriental Cuckoo passa volant, però jo em perdo el bimbo, mentre rellegia el lloc que no trobem.

Tres cops ens demanen fer-nos fotos.

A les sis el taxista ens ve a buscar amb la seva germana. Ens acompanyen a sopar Mio Goreng (25.000 IDR) i evidentment també es fan una foto.
-Ahhhg!, crido.

Una cama se m’enfonsa al buit, però per sort m’agafo a la porta del cotxe i no caic. En aquest país la claveguera va a cel obert per una séquia d’uns 40 centímetres d’amplada per mig metre de fondària. Això unit a què no hi ha il·luminació fa que a la nit hagis de ser meticulós per no caure a un forat. Havia sortit per la dreta del cotxe però després de sopar he entrat per l’esquerra sense adonar-me que havia aparcat a mig metre del forat.

Després ens porten a casa. La música i els sermons amb altaveu segueixen sent l’ambient sonor del lloc, juntament amb el cant de les granotes.

21 setembre, Talaud Islands. El rascló es resisteix

Poc després de les quatre de la matinada, el muetzí ha fet la pregària i quan hem agafat el taxi a dos quarts de cinc -el primer dia que és puntual- han repicat les campanes. Tant Sangihe com Talaud, com el nord-est de Sulawesi és de majoria cristiana, però a tots els llocs hi ha alguna mesquita.

– Ahhhg!, Xoff!
Aquest cop he ficat el peu a la claveguera. El fang d’aigües residuals arriba fins al turmell. Però les falgueres humides ho netegen tot.

La nit és fosca com la gola d’un llop. Quedem amb el taxista que ens reculli a les dotze a l’inici del camí. Li deixo el banyador i les ulleres per fer un banyet des del suposat restaurant a peu de mar que li volem fer buscar.

El camí de pujada és prou bo, format per pedra de corall, alhora dura i abrasiva. Se’ns va aclarint el dia i perdem dos cops el camí, que s’endinsa en dues clarianes guanyades al bosc. En la segona clariana trobem un grup de Blue-naped Parrot cridaners.

Finalment, ens endinsem en un bosc selvàtic amb mulladius on salta volant baix un ràllid marró que no relocalitzem. Un Talaud Bush-hen? Seria més fosc? Un Pale-bellied Bush-hen? No estaria a llocs tan tancats. Un Talaud Rail? Li hauria vist el bec? Li posem el reclam de la Talaud Bush-hen, però no respon.

Seguim i a cinquanta metres salta on ocell gros, quasi negre, que vola durant quatre segons amb les potes penjant. Talaud Bush-hen?

De tornada, intentem l’Island Monarch,sense sort. De sobte, a dos metres d’on ens hem assegut veiem una serp amagada. Per sort no ens ha mossegat! Una munió de papallones i llangardaixos ens distreuen quan no hi ha ocells.

A les dotze el taxista no apareix i al cap de mitja hora decidim tornar a casa a peu. Ells prioritzen dormir, però jo el dinar. Així que giro al poble.

En una mena d’embalat que han muntat al mig de la carretera, impedint el pas dels vehicles, demano on puc menjar Mio Goreng.
– Bati? (arròs), m’interroguen.

Accepto i em conviden a passar a la casa que toca a la carretera, on una vintena de persones, bàsicament dones, preparen la festa. Dos pastissos, una olla de carn, arròs i moltes garlandes. La casa és immensa. Al darrere hi ha gallines, un porc, dos Red-and-blue Lory lligats. Em donen arròs acompanyat de peix i verdures picants, iuca i pastissos. Són els professors i parlen una mica d’anglès. No em volen cobrar res i em conviden a la celebració del seu sisè aniversari a les set de la tarda.

A les tres, tornem al camí del matí. Ells es queden esperant pel Monarch i jo segueixo cap on al matí ens han sortit els ocells. Em creuo amb dos indígenes que porten dos gossos. Ells veuen un caçador amb rifle i la saca plena. Pobre Talaud Rail!

Un Philippine Scrubfowl em surt del camí i se’n va corrent. Més enllà, un Rail/Bush-hen aixeca un vol curt i s’endinsa al bosc. Amb raó no hi ha cap foto d’aquests ocells en llibertat.

Es fa de nit i de tornada em trobo en Fran i en Miquel. Ja negra nit anem tornant fent múltiples parades per les granotes que trobem. Jo i el Miquel passem per sobre una serp sense adonar-nos, que per sort no ens ataca.

Ja al poble, preguntant acabem en un lloc on mengem Mio Goreng (20.000 IRD), bo, però no com el d’ahir. Truquem el taxista, però no contesta.

Amb el pas dels dies, el grup es ressent. A part de les picades -que aquí són mosquits-, i el cansament, en Miquel i jo tenim llagues als peus. Ells decideixen demà no pujar a les quatre. Jo faré l’últim intent.

22 setembre, Talaud Islands. El peix de prima put

Com diria el meu pare, el peix de prima put. A les quatre plovia fort i portava mitja nit sense dormir per culpa dels mosquits, així que ningú ha pujat a buscar el rascló.

A 2/4 de sis ens hem aixecat amb la intenció de buscar ocells pels voltants, però seguia plovent de forma intermitent. El pitjor és que hem tingut un malentès amb la reserva de l’allotjament: en arribar els vam dir que els pagaríem 1.200.000 IRD per quatre dies, però ens vam equivocar, ja que en realitat hem estat tres nits. Potser per això quan ahir els van pagar l’habitació, volien cobrar el doble: 200.000 IDR per habitació i dia.

No contents, al Miquel i al Fran els van trucar ahir a la porta reclamant més diners. I avui a les sis del matí ja ens han vingut a treure els llençols. El meu l’ha olorat, ha trobat que no feia pudor i l’ha plegat amb la roba neta. En poques paraules, ja no podem deixar l’equipatge i anar a veure ocells. Així que hem localitzat, per fi, al taxista, que ens ha recollit per anar a l’aeroport.

Hem passat a buscar a la seva germana, que ha tornat a posar la mateixa cançó que ahir, en què un home poc agraciat s’enamora d’una noia i li diu que, encara que no sigui guapo, l’estimarà i la cuidarà.

Després d’un intent frustrat de trobar una platja paradisíaca, ja que ens porten a una platja amb aigua tèrbola, on dues dones recullen pedres pel sector de la construcció, hem parat a una platja que, tot i que el dia no acompanya, és prou bonica. Mentre ells prefereixen observar els ocells, jo m’hi capbusso. Peixets i coralls de tot tipus, flotant en aigua fresca. Quina diferència de visió i de comoditat en comparació amb la xafogor i les penúries del bosc! En fi, amb l’espineta treta i el banyador recuperat, hem anat a l’aeroport d’on ens hem acomiadat del taxista I la seva germana.

De Manado hem agafat un taxi a Tangkoko (250.000 IDR) i ens hem allotjat a Tarsius (175.000 IDR pensió completa), on ens hem retrobat amb els nostres amics Daniel i Alberto.

A la tarda, hem voltat una mica per zones ruderals properes, on hem bimbat Isabelline Bush-hen i Sulawesi Nightjar.

23 de setembre, Tangkoko. Una passejada amb bot pel manglar

L’Alberto, abans de marxar, ha organitzat una passejada pel manglar amb bot (400.000 IDR) a les sis del matí. El Miquel, el Fran i jo anem amb ell. En Daniel no ve perquè allò que no pot filmar no té interès i a la barca no pot posar el trípode. Aprofitem per donar un descans a les butllofes i altres molèsties dels peus i fer un dia relaxat dels que pot agradar a qualsevol.

De seguida veiem el Black-billed Kingfisher, un blauet immens i d’aspecte una mica monstruós. Un Ruddy kingfisher passa volant dos cops. El White-bellied Cuckooshrike ens costa una mica més de veure. També trobem un ardeid negre, que encara discutim si és una forma melànica de Black Bittern, Green Heron i un martinet dels esculls rabassut. Per acabar aquest dia perfecte, de tornada fem una parada i ens submergim en un escull coralí. A l’hora de dinar se’ns afegeix un suís amb moltes ganes de parlar.

A la tarda, el cotxe amb què marxen l’Alberto i en Daniel ens deixa al quilòmetre 11. Fins que se’n va el sol, caminem entre el km 11 i el 10 i veiem el Bay Coucal i el Yellowbilled Malkoha. També sentim una pitta que no arribem a veure.

De nou, un grup de fans insisteix a fer-se una selfie amb nosaltres!

Llavors, ja de tornada, una parella ens baixa fins a un encreuament. Després ens adonem que ells anaven a Tangkoko, però com que ells no coneixien el parc ni nosaltres el poble, ens pensàvem que anàvem a llocs diferents. Evidentment, no parlar basha també contribueix a la confusió. Poc després, una camioneta ens para i ens porta al darrere, junt amb els fills i altres objectes, fins a l’hostal.

– Us imagineu això a Catalunya, que la parella vagi asseguda al davant i al darrere, a la caixa de la furgoneta, portin els nens?

La pregunta d’en Miquel ens fa reflexionar sobre com d’aviat normalitzem situacions estranyes.

El suís es torna a afegir al sopar. Aquest cop admet que va una mica begut. l’Scott, un australià, també troba que la nostra és la millor taula. Una mica desmanegat, ha vingut per prendre un primer contacte per un Tour que liderarà aquest any.

24 setembre,Tangkoko. L’impressionant macaco negre de Sulawesi

Tangkoko, comparat amb d’on venim, ens sembla un lloc relaxat. L’allotjament està a peu de parc, els camins són infinits i poc costeruts, els ocells són més fàcils i n’hi ha més. Per bones raons és el primer lloc on trobem turistes, a part dels de Birdquest a Lore Lindu. Una trentena de guies treballen per ensenyar els valors naturals d’aquest parc.

Nosaltres hem preferit buscar-nos els ocells pel nostre compte. Això comporta perdre’ns matí i tarda en ambients molts més secs, oberts i planers que a Sangihe. El Sulawesi Lilac Kingfisher i el Blueheaded kingfisher surten aviat i es deixen fotografiar.

Un grup de Sulawesi Crested Macaque d’un centenar d’individus es passeja tranquil·lament pel nostre costat, passant a mig metre. Fa una mica d’impressió! Pel que sembla fa deu anys eren molt poc comuns, però els han deixat de caçar i ara són molt confiats. Tanmateix, durant més de cinc dies són els únics que trobem. Tan de matí com de tarda, busquem la pitta, sense sort. Això sí, trobem el Redbacked Thrush passejant entre la fullaraca.

Les platges de Tangkoko són de sorra negra volcànica. L’Alberto ens va explicar que la sorra crema tant que un dia va intentar banyar-se i la cremor que li entrava per la sandàlia li ho va impedir. Nosaltres pensem que com que portem botes, anem protegits. Amb la calor, però, se’m desencola la sola d’una sabata.

25 setembre, Tangkoko. Tothom ha vist l’Ocre-bellied Boobook excepte nosaltres

Avui Scott Baker s’ha unit definitivament al grup. Treballarà per SICKLEBILL SAFARI i al maig ha de portar un tour a Sulawesi. Per això, ha vingut a fer un primer contacte.

Tornem a buscar la Sulawesi pitta, com a principal ocell, i en trobem una prop d’on la va veure l’Alberto. Abans, però, passem una estona en una clariana, on, entre molts ocells que passem volant, bimbem la White-faced Cuckoo-dove. A més, un trio d’Ashy Woodpecker picotegen sense destorbar-se per la nostra presència.

Com cada dia, ens dutxem i dinem a Tarsier. A la tarda, però, no podem tornar al parc per un incendi que ja al matí ens ha deixat fumats. En una visita als afores del parc salvem la tarda amb un Vinous-breasted Sparrowhawk.

Tothom que visita el parc ha vist els Ocre-bellied Boobook excepte nosaltres. La majoria no porten ni càmera, però ens l’ensenyen fotografiat amb el mòbil. L’Scott no recorda on li va ensenyar el guia aquest ocell. De tornada, i conscients que només ens queda un dia, decidim contractar un guia que ens trobem tornant cap a Tarsius. Acordem pagar-li 100.000 IDR cadascú, només si el veiem.

Tot i que Tangkoko és relaxat, fem uns 25 quilòmetres diaris i en Miquel té els peus encetats i jo ja porto dues butllofes.

26 setembre, Tangkoko. You pay, you have the bird. Easy!

A les cinc del matí, ens trobem amb el guia i un client australià. Anem directes pels mussols i al cap de cinc quilòmetres trobem la família formada per la mare, el pare i un jove. Scott es manté a una certa distància per què ja els va veure ahir. Li paguem l’acordat i segueixen la seva jornada mentre nosaltres metrallem a fotos el trio d’Ocre-bellied Boobook.
– Hem pagat per veure un ocell. Això és com pagar una prostituta per tenir sexe després d’intentar lligar sense èxit durant quatre dies, comento.
Yes, it is -segueix la broma Scott-. A Austràlia diem que si un guia t’ensenya un ocell, no te’l pots comptar. Ha ha ha. Però te’l pots comptar!

Després, per fi, veiem un mascle de Yellowish-breasted Racquet-tail, menjant per sobre de nosaltres i deixant-se veure molt bé.

A les deu, veiem tornar el nostre guia amb l’australià.
– Heu vist el Dwarf-kingfisher?, preguntem
-Sí, respon el client. Voleu veure la foto?
Reflexionem uns segons si volem veure-la o no. Què pot més: la nostra curiositat, la nostra frustració o la nostra autoestima que quedarà lesionada? Es treu la petita càmera compacta i visualitza la pantalla. El blauet l’ocupa quasi tota.
– Ahhhg!, exclamem.
You pay, you have the bird. Easy!, se’n riu l’australià.

Al migdia, una mica desesperat, en Miquel busca un guia pel Dwarf-kingfisher, però li diuen que és un ocell de matí. A la nit, la mateixa persona que ens gestiona el cotxe per demà, contacta amb un guia que ens l’ensenyaria per 250.000 IDR pel blauet. Després de treure’ns del llit per comentar la proposta, en Miquel torna al restaurant on hem sopat per trobar-se amb el guia, però ja se n’ha anat a dormir. Així que tot va quedar a l’aire.

27 setembre, des de Tangkoko a Tambun. Per un moment, ens sentim estrelles de rock

Com cada dia, a 2/4 de cinc quedem per esmorzar. Avui, però, sense un pla clar. Ahir semblava que faríem dos grups, però, com que no tenim guia, acabem a l’herbassar del primer dia per aprofitar les primeres hores de llum. A 2/4 d’11 sortim cap a Tambun amb un cotxe (500.000 IDR diaris més benzina) conduït per Stenly Sanger, que no entén res d’anglès. Com que fa massa calor per parar al quilòmetre deu, on tenim previst veure ocells, anem parant a caixers automàtics per tal que pugui treure diners l’Scott. Després de diversos intents, per fi aconsegueix treure 2.500.000 IDR i ens torna el milió i mig que li hem avançat.

Una noia molt pintada li demana quelcom inintel·ligible al Fran. Per la cara, però, està clar que creu que és una prostituta que s’ofereix. Li respon en català que ja ens n’anem. Al final, resulta que la noia només vol una foto amb nosaltres. Així que baixem tots i ens la fem. Per la carretera, de tant en tant, grups de noies xisclen al nostre pas i, per un moment, ens sentim estrelles de rock. Dinem a un restaurant amb piscifactoria, molt bonic, envoltat d’arrossars, on dinem i trobem el Javan Sparrow.

A la tarda, parem a comprar en un enclavament musulmà dins d’una majoria cristiana. La majoria de noies van amb el mocador al cap, però també aquí ens envolten per fer-se una foto.

Ja de nit, quan fa nou hores que hem sortit, arribem a Tambun, on la família de Max ens fa el sopar i ens allotgem a les tres habitacions que tenen.

28 de setembre, Tambun. El Maleo, l’ocell més especial de les Cèlebes

A 2/4 de sis iniciem el curt recorregut per Tambun, lloc protegit pel Maleo, un megàpode que pon els ous a terra aprofitant la calor emesa per terra. De seguida, en veiem una parella que ha dormit dalt d’un arbre. Hauria estat perfecte si centenars de formigues no ens hauria pujat per les cames i ens haguessin estat una hora mossegant-nos.

Sense el Max, no hauríem trobat el Sulawesi dwarf-kingfisher, amagat a la penombra dels bambús. El Max és un guia que hem hagut d’agafar obligatòriament per poder entrar a la reserva. Ehem… També hem vist molt bé, encara que poca estona, la Maroon-chinned fruit-dove.

Després de dinar, hem marxat cap a Torout, que pertany a la mateixa reserva, on ja de nit hem vist un instant el Sulawesi masked-owl (no comptable) i un cop l’hem sentit xisclar.

Quan l’Scott s’estava dutxant, ha cridat.

– Que passa?, he preguntat alarmat.

– La Masked-owl està cridant com una boja!

Amb les preses, ha relliscat sortint del lavabo i, ja a terra, ha exclamat:

– Espereu-me!

El Miquel i el Fran ja estaven fora: en Miquel amb calçotets. Scott, amb herència cultural britànica, s’ha vestit i ha tardat més.

Hem estat una bona estona davant el riu. A l’altra banda, almenys dues òlibes no paraven de xisclar. No s’han deixat veure, però.

A la nit, una trentena d’abelles són atretes pel nostre llum i alguna molesta a l’Scott, que per poder dormir es pren un tranquil·litzant.

29 de setembre, Tambun. L’ocell més inesperat del viatge

Al matí, en Hendricks ens ajuda a travessar el riu amb un rai fet de bambú i a l’altra banda del parc, al petit tros de bosc que travessem, trobem un mascle de Pied Cuckooshrike a la capçada del bosc.

Com que el bosc és molt estret, de seguida acabem en una plantació de palmeres des d’on trobem forces rapinyaires com la fins ara esquiva Sulawesi Serpent-eagle o el Sulawesi Goshawk.

Després de dinar, anem cap a Tapakaulingtang Road, on una Sulawesi Hawkeagle va donant voltes i els Greyrumped Treeswift volen més baix que la resta de dies.

L’Scott està pensatiu, a part que encara no ha pogut treure diners, avui juga la final el seu equip, el Collingwood Football Club. Un equip de segona línia però que aquest cop ha arribat a la final. I ell, que està sense Internet, ni tan sols pot seguir-lo a través del mòbil. “Ara comença. Ara fan mitja part”, mirant el rellotge l’Scott vocalitza el que pensa que està passant al camp. Fins i tot, quan passa una White-necked Myna ho interpreta com un bon auguri pel seu equip blanc i negre.

De tornada cap al complex decadent de Toraut, trobem més gent demanant diners del que és normal. Fins ara, ens havia semblat que demanaven diners per arreglar carreteres. Avui, però, les demandes d’ajuda, acompanyades amb cartells explicatius que no entenem, s’han multiplicat.

Quan arribem, l’Scott marxa cap al poble a sopar i a investigar si el seu equip ha guanyat. Una mala decisió, ja que en la seva absència en Miquel troba un Sulawesi Cuckoo, l’ocell més inesperat del viatge.

De tornada, l’Scott està evidentment deprimit, a més de perdre el seu equip, s’ha perdut un ocell molt rar. Per compensar-lo, i a falta de l’òliba emmascarada, trobem un simpàtic Sulawesi Scopsowl.

Llavors, un escarabat gegant se li posa a la mà i, tot i que se l’intenta treure, el coleòpter s’arrapa al peu, a la màniga o a la samarreta.

L’espectacle és una mica còmic. Sens dubte, serà un bon tour lider: els seus clients es divertiran!

30 de setembre, Tambun. Ens sorprèn la trista notícia del terratrèmol més tsunami que ha assolat Palu

De bon matí a Toraut, intentem relocalitzar el Sulawesi Cuckoo sense sort. Passem una estona davant del riu i un trio sorollós d’Isabelline Bush-hen creua a l’altra banda, sense preocupar-se el més mínim per les fotos que els hi fem.

Ohhh -intervé Scott– ara Sí. Em sentia culpable de tenir-lo a la llista, havent-lo vist en vol un instant. Però, ara ja no. Ara estic content de tenir-lo a la llista!

De viatge cap a Gunnung Ambang, els grups de gent demanant diners són per tot arreu. Stenley de tant en tant els dóna 2.000 rupies. Scott està desesperat perquè fa dies que no pot treure diners de cap caixer i decidim parar a Kotamobagu per anar a un banc.

Avui, però, és diumenge. Així que anem a un hotel on Internet no funciona, però al costat hi ha un restaurant amb Wifi on passem unes hores. Un pic tenim connexió, salta la sorpresa. Un terratrèmol seguit d’un tsunami ha arrasat la ciutat de Palu, on vam estar fa deu dies. Totes les connexions estant tallades, l’aeroport no funciona i centenars de persones han mort. Molta gent està preocupada per la nostra seguretat, però gràcies al bloc sabien que en teoria havíem marxat de Palu. Com que no sabien que no funcionaven les comunicacions, Scott va intentar treure diners repetidament i ara li han bloquejat les targetes. Tampoc li funciona el telèfon i el banc li ha bloquejat ells comptes en detectar moviments sospitosos. Evidentment, ja no podrà visitar Lore Lindu, situat molt a prop de Palu.

A la tarda arribem a Gunnung Ambang, on deixem les maletes a casa de Julius (200.000 IDR per habitació). És un poble bonic, amb cases amb porxades de fusta molt decorades i amb moltes flors. Des del poblet es pot anar caminant fins a la muntanya, però nosaltres fem els quatre primers quilòmetres amb cotxe. L’Alberto ens havia advertit dels chiggers que trobaríem. Estem de sort, però, i no patim gaires picades. A més, al final en una zona ombrívola de bosc, trobem el Matinan Flycatcher. De tornada, i ja de nit, provem, sense sort, de trobar l’òliba emmascarada.

També ens han advertit que el menjar a can Julius és bastant pobre pel que es paga. Així que, mentre tornem de la muntanya amb el cotxe, li diem a Stanley que busqui un restaurant. Sembla que ho entén, però en veure que marxa del poble, ens adonem que no ens ha entès bé. Passem davant d’una església impressionant on hi ha gent asseguda resant. Més endavant, parem on a nosaltres ens sembla veure un restaurant.

– No, no, insisteix l’Stanley rient per què estem confonent una casa particular amb un restaurant.

El Fran, però, baixa del cotxe i pregunta si podem menjar. Li diuen que no rient. Resignats a menjar galetes, continuem el camí de tornada.

En Julius, però, contràriament al que ens havien dit, ens té parat un sopar bo I abundant.

1 d’octubre, de tambun a Tomohon. Per fi, l’òliba emmascarada!

Fa un any era de nit quan van entrar les urnes al col·legi on dormíem. Ho recordem amb sentiments ambigus tots tres, excepte l’Scott.

Avui, també de nit, sortim a les quatre de casa del Julius i, quan després de tres quilòmetres parem per buscar la Sulawesi Masked Owl, ens passa pel davant del cotxe i de forma pausada va aletejant pel camp, allunyant-se del nostre focus. Bimbo! Per fi!

Tornem al mateix camí d’ahir i, a les cinc del matí, sentim un Cinnamar Boobook. Ens hi acostem, però no l’arribem a veure. Seria bimbo per l’Scott, ja que a Minahasa hi ha una altra subespècie. Encara fosc, reclama l’Scalybreasted Kingfisher, que tampoc trobem.

– Ahhhhg!, crida l’Scott.
– Ho heu vist? Un ocell vermell m’ha atacat!
Scott dóna un punt de comèdia a una situació ja de per si còmica
– Un ocell vermell ha vingut per allà, ha xocat contra la meva cara i se n’ha anat per allà. Potser una pitta? Potser un bimbo?, insisteix.
– A veure Scott, no estaràs muntant situacions teatrals per divertir als teus clients i ens utilitzes a nosaltres a veure que tal resulten?, l’interrogo en fotent-me.
– No, no, un ocell vermellós ha xocat contra mi, tornar a insistir.
Tornem enrere i agafem, per primer cop, el camí de l’esquerra, que sembla ser on hi ha més observacions de Matinan Flycatcher i Sombre Pigeon. Trobem molts bimbos per l’Scott, que nosaltres ja hem vist a Lore Lindu, i molts chiggers que silenciosament ens ataquen i ponen els seus ous dins de nosaltres. A més, un Sulawesi Goshawk es deixa veure un moment.

De tornada, quan recollim les bosses per marxar, en Julius ens ha fet dinar. Una parella de francesos que vam trobar a Tangkoko acaben d’arribar i compartim menjar, experiències i ocells que ens han fallat.

Sortim del poble i veiem una església molt impressionant i, poc després, passem per un poble musulmà amb la seva mesquita. Sembla que la manera de viure sense conflicte sigui vivint totalment separats. Mai havia vist tantes esglésies com durant les cinc hores que dura el viatge fins a la ciutat de Tomohon per una innombrable quantitat de corbes.

Pel camí, parem en algun caixer perquè a l’Scott el bloqueig de comptes i targetes li comença a estressar. Dóna un primet cop d’ull als seus comptes a Mahawu. De tornada a la ciutat, a l’hotel Tulip Inn (265.000 IDR la doble) on ens allotgen, l’Scott rastreja els correus amb impaciència i sembla que tot està solucionat.

2 d’octubre, Tomohon. El blauet per acabar el viatge bé
 Avui només tenim un ocell per trobar: l’Scaly-breasted kingfisher, que canta abans de fer-se de dia i després desapareix. Per aquest motiu, vam demanar un taxi a través de l’hotel per 100.000 IDR per tal de poder arribar de nit al bosc de Mahawu.
El taxi no apareix i llavors el recepcionista, que no entén anglès, demana un Grab -Uber Indonesia per 26.000 IDR. Llavors, ens trobem amb el problema que nosaltres volem anar al bosc per un altre lloc que el conductor i, tot i que la distància és la mateixa i la carretera està asfaltada, no som capaços de convèncer-lo. En veure que no ens fa cas, els minuts van passant i els nervis van augmentant, fins que al final decidim baixar del cotxe i agafar-ne un altre.
Amb tots aquests impediments, arribem al bosc de Mahawu ja de dia i l’ocell no canta. Així que, després de cinc hores sense trobar-lo, amb la compensació d’una Western Superb fruit-dove, tornem a l’hotel.
A prop, el volcà Soputan entra en erupció, emetent una columna de cendres i fum de 4.000 metres. Tot i que és evident que està actiu i que el nivell d’alerta puja a 3, en una escala de 4, ningú sembla molt preocupat.
L’Scott torna a revisar els correus i em comenta que ja està tot solucionat. No li faig gaire cas, ja que estic fent la migdiada perquè els centenars d’animalons que em van picar a Gunung Ambang només m’han deixat dormir dues hores aquesta nit. Em desperta l’Scott, ben deprimit.
– Desastre!, no puc treure diners ni del banc ni el caixer!
Després d’impregnar-me totes les cames amb corticoides i poder dormir tres hores, veig que la tarda s’ha ennuvolat. Llavors, arriba una bona notícia per fi: l’Scott pot treure diners!
Així doncs, de seguida, pugem a un col·lectiu (4.000 IDR per persona) i tornem al bosc a esperar que es faci de nit i el blauet canti. A 3/4 de 4 de la tarda, però, sentim un xiulet que ve de l’altra banda del barranc. Un xiulet que ens avisa que algú ha trobat algun ocell interessant. Anem corrent cap allà  i trobem al Miquel, que després d’haver fet tres fotos de control, ens espera per començar a metrallar de fotos al blauet, que tot i que ha estat difícil de trobar, ara es mostra confiat.
De cap altra manera millor, podia haver acabat el viatge. Ho celebrem amb un Mie Goreng, un suc natural i una cervesa.