Publicat el 6 d'agost de 2015

Dies de cine

Esdeveniments locals i internacionals relacionats amb el món del cinema han ocupat l’escena

Publicat a Diari de Tarragona: 01/03/2015

Febrer ha estat un mes amb nits i dies de cine. Esdeveniments locals i internacionals relacionats amb el món del cinema han ocupat l’escena: el concurs de Microfilms del XVII Festival Europeu de Curtmetratges (FEC), els Oscars, l’estrena recent de la pel·lícula Cinquanta sombres d’en Grey, els Goya i els Gaudí.

Per ordre cronològic, el mes més curt de l’any es va estrenar amb la VII edició dels premis Gaudí, que va reconèixer com a millor pel·lícula Rastres de sàndal, dirigida per Maria Ripoll i protagonitzada per Aina Clotet. La cerimònia, organitzada per l’Acadèmia del Cinema Català, va tenir intervencions reivindicatives com la de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, que en el seu discurs va criticar l’Estat espanyol perquè el 21% de l’IVA ha “massacrat”, va fer servir aquesta paraula tan dura, les sales de cine. També va dir que «el cinema i la llibertat sempre van plegats». En el mateix escenari i en el mateix sentit, el director de cinema Ventura Pons, que va rebre el Gaudí d’Honor, també va fer ús d’aquesta llibertat reivindicada i l’actriu Carme Sansa, membre de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), va manifestar el seu desig personal que la gala Gaudí ben aviat es pugui fer en un país lliure.

Després van venir els Goya, amb L’Illa Mínima que es va endur una trentena de premis com a gran triomfadora, i amb l’actor Dani Rovira, presentador de la cerimònia, que va fer bromes referides al ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert. També diversos nominats van criticar les retallades i les polítiques culturals, com el president de l’Acadèmia de Cine, Enrique González Macho, qui va reclamar, de la mateixa manera que ho va fer Isona Passola als Gaudí, una baixada de l’IVA de forma contundent: «maleït» IVA, va dir literalment.

Més tard, la banda sonora rebel i reivindicativa d’aquests dos esdeveniments va donar pas a un to frívol i comercialen sintonia amb el Dia de Sant Valentí: es va estrenar lapel•lícula Cinquanta ombres d’en Grey, amb una recaptació milionària, beneficis espectaculars i la seva continuïtat assegurada. Una pel•lícula que potser aniré a veure per curiositat, basada en una novel•la que em resisteixo a llegir perquè em sembla que promou la uniformitat de l’amor i la sexualitat, fent que milions de persones en tot el món es deixin portar per aquest imaginari col•lectiu, en detriment de la imaginació.

Tot i que aquesta frivolitat també envolta la cerimònia dels Oscars, l’aparador del cinema mundial té una cara reivindicativa. I així, Patricia Arquette va aprofitar els agraïments de l’ Oscar a Millor Actriu Secundària pel seu paper de mare enBoyhood per reivindicar la igualtat entre homes i dones. I Alejandro González Iñárritu, el gran triomfador de la 87 edició dels premis de l’Acadèmia de Hollywood va dedicar l’Oscar de Birdman com a millor pel•lícula a reivindicar la dignitat dels seus compatriotes mexicans, a un costat i a l’altre de la frontera nord-americana. Encara més emotives van ser les paraules del cantant de rap Common manifestant el desig d’una societat lliure i plural després d’obtenir el premi a la millor cançó per Glory, del film Selma, sobre la vida de l’activista Martin Luther King.

Més a prop de casa, a finals de febrer va tenir lloc el concurs de microfilms del XVII FEC Festival Europeu de Curtmetratges, que se celebra a Reus del 6 al 15 de març. Fa anys que participo d’aquest repte creatiu. Es tracta de fer, en menys de dos dies, un curtmetratge d’un minut a partir d’un element que donen els organitzadors. Enguany ens vam donar una cinta de paper de colors, que vam triar de color rosa. Amb la meva amiga Sol, que acaba de marxar de vacances a Austràlia a visitar el nostre amic Carles, se’ns va ocórrer entrellaçar aquesta cinta de paper que es llança al Carnaval i les festes amb la cinta magnètica d’un antic casset amb la cançó La Vie en Rose de la cantant francesa Edith Piaf. Una lletra molt coneguda que parla d’un home del que ella està enamorada i de les sensacions que li produeix quan l’abraça o quan li xiuxiueja paraules d’amor.

Si el mp3 és la forma més popular i pràctica d’escoltar música avui en dia, camí de la feina o practicant esport, lluny de tenir objectes que ajudin a apreciar la música, el casset em sembla un objecte bonic, nostàlgic, retro, amb una càrrega històrica potent. Una alternativa als formats digitals més barata que el vinil. Un circuit tancat i misteriós, com la vida de la gran diva de laChanson, on la felicitat i l’amor s’agermanaven amb la tragèdia, que li va portar des dels carrers de la pobresa als grans escenaris internacionals. Res millor que el record d’aquesta gran artista, única i irrepetible, per posar fi a aquests dies de cine.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Diana Vizan | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent