UN PARELL DE MOTXILLES AMB PARAULES ALADES

VIATGE a les illes MOLUQUES del 4 de novembre al 4 de desembre de 2017

Text i fotografies d’Eugeni Capella

Dissabte 4 de novembre, Barcelona-Jakarta. De viatge amb el meu país al cor

A la majoria de persones, les Moluques els sona a un lloc remot i ho és. Des de Catalunya, només Papua Nova Guinea, Austràlia i Nova Zelanda estan més lluny. Altrament, dites les illes de les espècies, estan situades a l’extrem oest d’Indonèsia, un país amb més de 1.400 espècies d’ocells, sense comptar les d’illa de Papua. Una infinitat d’illes repartides en 4.000 quilòmetres, moltes amb els seus ocells. Un país inabastable a no ser que puguis dedicar un any sencer a recórrer-les.

Amb l’aparició de la guia d’ocells d’Indonèsia publicada per Lynx, els motius per visitar aquesta regió que allotja el 13% dels ocells del món han augmentat. L’estratègia per una visita curta, normalment, és començar per Java o Bali, doncs és on tenim els aeroports d’entrada al país i forces endèmics, són illes turístiques i a més d’ocells, tenen importants monuments ¿Quin motiu hi ha, doncs, per començar el país per unes illes que els tours bategen com a “Remote Indonesia“, que has de fer dos vols més per arribar-hi i on no hi ha res especialment espectacular?

N’hi ha diversos, però el principal és climàtic. A la majoria d’Indonèsia la temporada seca és al nostre estiu, mentre que a les Moluques seria a la nostra tardor, per tant si vols visitar Indonèsia al novembre i no mullar-te, sembla millor visitar aquesta regió. N’hi ha un altre, si tens ganes de visitar Papua Nova Guinea per veure les aus del paradís, on tinc més 700 bimbos -diuen que l’ornitòleg Jordi Sargatal explica que el terme “bimbo” va sortir quan ell i una colla d’ornito-freakies van anar, a finals de la dècada dels 70, en un viatge per tot Espanya en un vell cotxe, on es van forrar a veure espècies noves. Resulta que en aquella època, la marca Bimbo donava uns cromos en les seves bosses de pa de motlle i en el viatge van fer un símil amb els cromos: cada espècie nova era com un cromo que els faltava de la col·lecció. I així va sorgir l’expressió “fer un bimbo“. A partir d’aquí el terme “bimbo” es va popularitzar per tot Catalunya i ara és d’ús freqüent i popular-, visitar primer les illes que toquen a Papua facilita una visita posterior a aquella illa immensa.

De seguida vam fer un grup de gent interessada en aquest viatge. Així doncs, m’acompanyen en Dave, en Daniel i l’Alberto. En Dave és un americà amb qui he coincidit dos cops. Fa 5 anys que no treballa i no sé de què viu. Amb aquest nou viatge, espera passar del lloc 20è al 18è pel que fa al nombre d’ocells entrats a ebird. Li agradaria arribar al 15è i jubilar-se, és a dir, començar a treballar. En Daniel, un holandès de pare espanyol amb qui vaig coincidir a Borneo, només s’apunta els ocells que pot filmar i pujar a Internet Bird Collection. Ha filmat ocells que mai havien estat filmats abans. I l’Alberto, un espanyol que diu que és basc amb el que he coincidit a diversos països. Si visqués a Catalunya, estic segur que votaria Ciutadans.

En aquesta ocasió, i espero que de manera excepcional, també m’acompanya el meu govern, en part a la presó i en part a l’exili. Els porto al cor. Quan un estat amb derives feixistes empresona el teu govern, no és el millor moment per viatjar, però amb tot organitzat i una lluita que serà innecessàriament llarga, inicio el viatge més trist que altres vegades. Ahir, divendres tres de novembre, vaig estar amb el Francesc i la Montserrat a la plaça de Sant Jaume a demanar l’alliberament dels presos polítics. Després, em vaig sentir molt acompanyat pel repic de moltíssimes cassoles.

Avui, dissabte 4 de novembre, em trobo a l’aeroport amb l’Alberto per volar a Doha i després a Jakarta, on ens trobarem amb el Dave, que ha anat a visitar Singapur per veure tres ocells. Abans d’embarcar a l’avió, decideixo no parlar amb ell de política perquè estic segur que no ens entendrem de cap manera. Tampoc em vull informar ni a través de Twitter, ni de WhatsApp, ni dels mitjans de comunicació…, per no entristir-me. La Diana ja me’n farà un resum positiu.

5 de novembre, Jakarta. La ciutat dels col.lapses

A 2/4 de 8, arribem a Jakarta, on trobem en Dave, que va arribar ahir a la nit. Després de canviar diners, arrangem un taxi a les oficines de l’aeroport: 600.000 Rp -la rupia indonèsia (en indonesi rupiah Indonesia o, simplement, rupiah) és la moneda d’Indonèsia. El codi ISO 4217 és IDR i s’acostuma a abreujar Rp- per portar-nos a Bogor, parant primer als Manglars de Muara Angke, on típicament es va a buscar el coucal de Java.

Després de pujar al taxi, ens fan canviar per un altre cotxe on el conductor parla anglès i al cap de mitja hora ens plantem al manglar, un lloc desmarxat amb una passera que ha tingut temps millors.

En Dave és el tercer cop que ve a buscar el coucal i, un cop més el torna a fallar. No obstant això, jo faig uns dos bimbos: el sunda i el freckle woodpecker.

Acalorats deixem aquest lloc, que desprèn unes olors una mica fètides de camí cap a Bogor, una ciutat on els holandesos van construir un bonic jardí botànic, on el Dave necessita el recentment esplitat –splitar és el terme anglès que els ornitòlegs fan servir per dir que un ocell que fins ara era considerat una única espècie s’ha dividit pels experts en dues espècies diferents- flame-throated bulbul i on jo tinc cinc ocells importants.

Com qualsevol lloc turístic és millor evitar visitar-lo els diumenges per la gentada que hi ha. Avui a més el president és al palau adjunt i la policia limita la visita dels llocs propers. L’apartat mexicà, amb els seus cactus i altres plantes crasses és el que m’agrada més. No obstant això, cap dels nostres ocells apareix, així i tot bimbo el javan tailorbird.

La gent passeja, menja gelats, fa pícnic i tot allò que s’espera d’una visita campestre. Quan el temps comença a amenaçar pluja, trobem el primer objectiu: mascle i femella de black -naped Fruit-Dove. Emocionats amb el colom, en Dave crida que té un bulbul, però amb el que ens ha costat aquest ocell el volem gaudir al telescopi amb el primer plugim que cau.

Satisfets amb el colom, anem cap al bulbul, però simplement el veiem volar: no es pot tenir tot.

Comença a ploure força i després d’una estona refugiats sota un aixopluc, decidim fer el quilòmetre que ens falta per arribar a l’entrada, on arribem xops com a polls. Just a temps per veure que han tancat la porta i desenes de persones es troben refugiades sense poder sortir!!!

Un cop xop ja no t’importa mullar-te més. Així que retornem part de camí fet fins que trobem una sortida. Pel camí i sota la pluja perdem l’Alberto.

Mentre l’esperem, deixo les coses al Dave i surto del botànic. Segueixo fins on hem entrat per tal de trobar el conductor que ha desaparegut. Per sort, tinc el seu telèfon. Així que un vigilant el truca i em diu que m’esperi.

Després d’una espera llarga, agreujada per no saber on era l’Alberto, truca el conductor per dir-me que està al pàrquing del davant.

Sense passos zebra, travessar el carrer de vegades sembla suïcida. I encara ho sembla més sota la pluja i amb cinc fileres de cotxes i motos que no semblen tenir semàfor aturador.

Quedem que els vaig a buscar i ara sóc jo qui es perd. Finalment, però, els trobo i pugem al cotxe, xops com a polls i preparats pel pitjor.

La idea era ser a les sis al llit per neutralitzar una nit sense dormir gens, però de seguida acabem en una ratera a causa de l’embús més gran que he vist mai. El conductor ens explica que els diumenges tallen la carretera i una hora baixen els cotxes i una altra, hi pugen. Això es fa diumenge per gestionar el col·lapse dels diumengers que van a la muntanya. Al cap d’una hora, però, en ve una altra i el cotxe ni es mou. Morts de son i remullats intentem avortar la visita a Gunung Gede, el parc nacional on es poden veure la majoria d’espècies de muntanya de Java. Inicialment, hi volíem estar 3 dies, però després, a causa de la inclusió de l’illa de Tanimbar en l’itinerari del viatge i a les complicacions a Seram i Buru, l’estada a Java s’ha reduït a dos dies. El primer, avui, quan pensàvem visitar els manglars i els jardins botànics de Bogor i Cibodas, tocant al parc ¿Quin sentit té, però, estar morts de son en un embús i arribar vés a saber a quina hora a Cibodas per demà només poder visitar unes hores un parc, pel qual necessites com a mínim dos dies sencers?

A més, si el conductor ens diu que això passa cada diumenge, ¿no ens ho hauria d’haver advertit en lloc d’oferir-se a portar-nos-hi en una hora? El motí no pren forma i la nostra sol·licitud de tornar a Bogor i almenys dormir queda desestimada.

7 de novembre, Tanimbar. Un començament immillorable

A Markasar, ciutat on no teníem previst fer escala, ens donen una altra targeta d’embarcament i, al cap de dues hores, embarquem cap a Ambon, amb la sospita que possiblement no totes les maletes arribin a lloc.

A Ambon, capital de les Moluques, aprofitem les dues hores de trànsit per fer una petita exploració. Això ja és una altra cosa, molt més inhabitat i tropical. Podria ser qualsevol lloc de la Polinèsia.

El nostre vol no apareix anunciat a enlloc, però això no sembla sorprendre a ningú de l’aeroport. Ni tampoc el retard de més d’una hora. Tot i que amb aquest avió l’equipatge està limitat a 10 kg, les maletes volen directament des de Jakarta. El que no sabem és com arribaran.

Després de sobrevolar l’illa de Yanmadena i veure que la major part de bosc resta intacte, aterrem a la capital de l’arxipèlag de Tanimbar, format per 66 illes, de les quals només visitarem aquesta, ja que allotja tots els 14 ocells endèmics. Després de 10 hores de vols i perdre una altra nit, comencem el viatge de veritat.

En un inici no tenia previst visitar aquest arxipèlag perquè al HBW Alive no està dins de les Moluques sinó a les Lesser Sundes. A més, semblava molt difícil trobar el megapòdid de Tanimbar.

Però, com que no teníem prou dies per fer el nord de les Moluques, vaig decidir incloure Tanimbar. Per visitar-lo has de passar per Ambon i vaig descobrir fa uns mesos l’existència de l’estació biològica per l’estudi de la cacatua de Tanimbar, que vol fomentar el turisme ornitològic.

A l’aeroport ens espera Mark i el seu equip. Tot i no haver dormit, abans però parem a un llac que ens queda de camí, on bimbem el radjah shelduck i el pied heron. També veiem, entre altres, una magpie goose volant, a la qual no fem gens de cas. Posteriorment veiem al llibre que només hi ha una cita a tot Indonèsia. Llavors ens assalten els dubtes: “Ens haurem equivocat? Seria una cigonya?” És el que passa quan estàs en un país desconegut, que no te n’adones si observes una raresa fins que ja és tard per comprovar-ne la identificació.

Després, arribem a l’estació Goffin Lab, que té dues habitacions. L’avantatge d’estar aquí en lloc d’allotjar-nos a la ciutat és que t’estalvies cada dia 45 minuts de conduir per anar als llocs. Des d’aquí, caminant s’arriba a tot arreu: 4 quilòmetres al sud hi ha l’old logging road i 2 km al nord l’scrufowl trail. Després de dinar i estirar-nos una mica, fem l’Adat, una cerimònia amb l’ancià més vell, que connecta amb els antecessors perquè puguem caminar i mirar ocells i no ens perdem. Si no ho féssim, els avantpassats ens mourien els camins i ens perdríem.

A la tarda, anem a un niu del megapòdid de Tanimbar, on a més podem veure el corb de Tanimbar, prèviament splitat i tornat a ajuntar amb el torresian crow. No veiem ni un ni l’altre, però fem una bona bimbada incloent tres lloros. El nostre guia, Jacobos, no parla res d’anglès i no entenem si ens hem d’esperar o marxar. Al final se’ns fa de nit i podem fotografiar el Tanimbar boobook. No tenim sort amb l’òliba australiana que té a Tanimbar una subespècie que potser s’esplita en un futur.

Mentre sopem, ens visita en Richard Noske, un ecòleg australià interessat en l’estudi de la nidificació dels ocells. Ens confirma que hem fotografiat la magpie goose i que és la primera cita de les Moluques.

8 de novembre, Tanimbar. L’òliba australiana se’ns resisteix

Després de dormir cinc hores, ens aixequem a les tres per buscar l’òliba abans d’anar a un altre niu actiu del megapòdid de Tanimbar. Avui ens acompanya l’Halo, que tampoc parla anglès i que, com també fa l’Alberto, es posa a dormir mentre esperem si arriba algun ocell.

El niu no sembla actiu així que decidim caminar una mica i en un rierol veiem l’únic fawn-breasted thrush del viatge. Més endavant, dos megapòdids de Tanimbar passen volant. Una visió no gaire satisfactòria però suficient per identificar-lo.

Després de dinar, anem amb l’Emus, que és l’amo de les terres i l’únic que parla una mica d’anglès, a veure l’aviari on hi ha 20 cacatues de Tanimbar. Seguim per la pista de la cova que ens porta a un bosc força madur, on bimbem uns quants ocells, inclòs el tricolored parrotfinch. Se’ns fa de nit i tornem mentre busquem l’òliba australiana un altre cop sense sort. Tornem a dormir cinc hores escasses.

9 de novembre, Tanimbar. Quan et falta un ocell que els altres ja han vist

Avui fem l’old road i caminem 24 quilòmetres en 16 hores amb el Jacobos. Em pregunto si ens canvien el guia cada dia perquè els cansem massa.

La pista travessa trossos de bosc madur però diverses parcel·les encara fumegen després de cremar el bosc per poder plantar 4 o cinc anys. Avui intentem trobar la pita elegant, omnipresent pel cant. Després d’hores, només l’aconseguim veure Alberto i jo en llocs diferents. En canvi, l’Alberto falla la charming fantail. Tot i la calor, es van veient ocells tot el dia i quan a les dotze del migdia m’estiro en una espècie de banc que trobem, els altres companys no oposen resistència.

Després de fer la migdiada, seguim i tronem a intentar l’slaty-backed thrush, un ocell súper abundant pel cant, però que encara no hem pogut veure. Mentre en Dave n’intenta localitzar un a 30 metres d’alçada, el nostre guia comença a tallar amb un matxet una liana. No només no busca ocells, sinó que fa soroll!!! Llavors, m’adono del que fa: tenia set i ha tallat un tros de liana per beure l’aigua de dins. Així no cal portar cantimplora! Finalment, veiem el tord amagadís dalt d’un arbre i dinem.

De tornada, en Dave pot trobar la seva pita. Ara a cadascú ens falta un ocell que han vist els altres. El charming fantail, a l’Alberto; el moluccan cuckoo-shrike, a en Dave, i l’island monarch a mi. A l’Alberto li sembla haver vist un corb volant que no podem tornar a localitzar.

10 de novembre, Tanimbar. Sense el corb ni l’òliba al sac

Aïllat del món, sona el despertador a 2/4 de 4. Avui tot va amb retard, he de despertar a Emus perquè ens prepari els bunyols de cada dia i ens porti un te. Tardem una hora a fer el mateix que el primer dia vam fer en mitja hora i a 2/4 de 5 sortim un altre cop a la recerca de l’òliba de Tanimbar.

A les sis arribem al niu del megapòdid de Tanimbar, on l’Alberto comença a roncar al cap de cinc minuts i en Dave també dorm estirat sobre les fulles, però sense tant de soroll. Al cap de mitja hora, l’Alberto deixa de roncar per fer una gran intervenció: «Me parece que el maleo -nom del megapòdid d’Indonèsia– ha abandonado el nido». En Dave obre els ulls. Dos minuts després, l’Alberto torna a roncar. Finalment, deixem el niu i anem on vam veure volar els megapòdids l’altre dia. Els tornem a veure i aquest cop, parats una estona i relativament a prop. Quina sort! De tornada trobem el cinnamon-breasted kingfisher. Ara només ens falta el corb i l’òliba, dues subespècies potencialment espècies en el futur.

Premeditadament, a les 11 h ja som a casa, el cos no aguanta més i fem una migdiada d’una hora.
Després de dinar fa una tempesta, però quan para afegim una nova espècie des de la balconada: metallic starling, que alguns separen en violet-headed.

Aprofitem les últimes hores per visitar el començament del camí de la platja que vam fer el primer dia. Pràcticament només trobem un ocell, la charming fantail, que la necessitava veure l’Alberto. De tornada, afegim l’última espècie: el channel-billed cuckoo. Una parella travessa la carretera fent una gran cridòria. Avui l’Alberto deserta de l’òliba. Nosaltres l’anem a buscar, però no tenim sort i a les dotze som al llit sense l’òliba.

11 de novembre, de Tanimbar a les illes Kai. Sobrepès a l’avió i comencen les improvisacions

A les sis, sortim cap a l’aeroport, però primer parem al llac del primer dia per buscar l’spotted whistling-duck, que trobem de seguida. Venen amb nosaltres en Mark i en Emus, el millor guia que hem tingut. Tot i que sembla conèixer la zona, avui és el primer dia que veu un ànec diferent dels que té a casa i es mostra sorprès i content. Veure el teu primer ànec i a més amb telescopi no passa cada dia!

Des de Barcelona a Jakarta podíem portar 33 kg, de Jakarta a Ambon 20 kg i d’Ambon a Tanimbar o a Kai 10 kg. A Jakarta i Ambon vam intentar saber que passava amb l’equipatge i la resposta va ser que com que anava directe no passava res. El problema ha estat la tornada. En Dave i jo ens passem 1 kg cadascú i l’Alberto, 13. Així que hem de pagar 1.300.000 Rp de sobrepès. Per fer curt el sainet, decidim que la maleta de l’Alberto es quedi a Ambon i llavors només hem de pagar 300.000 Rp. Així doncs, l’Alberto treu el que necessita per Kai i ho posa en una motxilla. Abandona a Tanimbar les botes d’aigua, uns texans i una tovallola. No obstant això, hi ha un problema afegit: després de resoldre els problemes amb l’equipatge, només tenim 45 minuts per canviar d’avió i passar els controls de seguretat i potser perdrem l’avió. A més, resulta que en Dave i jo també hem de pagar el kg de sobrepès a Kai. Així que fem tornar totes les maletes, ens posem les botes, la jaqueta i problema solucionat. Aquest és el resum d’una hora amb final feliç perquè no hem de pagar res. La maleta arribarà a Ambon, algú la recollirà i la portarà a equipatges perduts. Però sense parlar Indonesi, no ens n’hauríem sortit sense l’ajuda del Mark.

En resum, si no t’importa passar més de 24 hores viatjant i agafar quatre avions, si el que desitges és un destí allunyat de tot, on veuràs ocells que poca gent ha vist i on no et trobaràs cap turista, Tanimbar és el destí ideal per al teu pròxim viatge. Quatre dies són suficients per veure tots els endèmics, tot i que si ets molt bo i tens sort potser ho pots fer amb dos dies. Afegeix-ne algun més si vols fer submarinisme o anar a veure limícoles a l’illa que hi ha al final del camí de la platja. A més, com que és un lloc molt inexplorat, pots trobar rareses com la nostra primera cita per a les Moluques de la garsa-oca.

El pla era arribar a Kai Kecil i agafar el ferri cap a Kai Besar, una illa connectada amb dos ferris diaris, que costen 50.000 Rp i triguen una hora i mitja en fer el trajecte. Això, però, va deixar de ser una opció perquè l’avió arribava a les 13.50 h i el ferri sortia a les 14 h. No obstant això, un cop aterrats a Ambon, vam rebre un missatge al mòbil de l’Adolfo dient-nos que el ferri es retardaria 20 minuts per esperar-nos.

A l’aeroport, ens esperava en Daniel, que havia arribat el dia abans, i l’Adolfo, un guia turístic amb qui Ross Gallery havia anat a buscar el boobook de Kai. Jo li havia preguntat si ens podia allotjar i guiar-nos. Això no obstant, de seguida em vaig adornar que la situació havia canviat respecte a fa tres mesos, quan l’Adolfo havia allotjat al Ross i l’havia portat a veure el mussol per 300.000 Rp. Ara, l’Adolfo cobrava 500.000 IDR per dia, no ens podia allotjar i no tenia clar quant ens cobraria el cotxe per una tarda vespre. Deia que per un dia eren 500.000 Rp, però no sabia si per una tarda seria menys.

El seu pla era registrar-nos a l’hotel i anar a veure el pearl-vented white-eye a la tarda, sopar i després anar a veure el mussol. Però seguint les recomanacions de Ross, li vaig insistir tres cops a canviar de pla. No ens registraríem a l’hotel i aniríem directament a veure el white-eye i el kai leaf-warbler. Després, faríem el mussol. Si alguna cosa fallava, hi tornaríem l’endemà per agafar el ferri de tornada de les 9 h. El pla consistia a veure tot i poder dormir l’endemà.

El mosquiter era el difícil i ens vam concentrar a pujar la muntanya de Bukit Indah Mission, on hi ha una gran estàtua de Jesucrist. Les Kai són majoritàriament cristianes.

El pla va fallar totalment i a quarts de deu arribàvem a una casa-hotel amb un bany apte només per valents. En Dave i en Daniel van evitar dutxar-se. Sense haver vist cap ocell i en un lloc molt millorable per dormir (150.000 Rp), el conductor volia cobrar ara 700.000 Rp. Però, no cobrava mig milió per tot el dia? Després de llargues i inintel·ligibles converses vam pagar mig milió i vam quedar per dia següent a les quatre del matí.

12 novembre Kai Kecil. L’illa paradís

Si d’anada vam veure fregates i sterna berggi, de tornada ha estat plovent. Tot i la pluja, com a l’anada, hem tornat a travessar per una fusta que no toca a port, que recorda la que feien servir els pirates per llençar gent al mar, per baixar a terra.

Ens refugiem en un porxo i ens truca l’Adolfo per dir-nos que ens envia un taxi per anar al DRAGON Hotel per 150.000 Rp. Abans ha enviat uns quants SMS i ens ha trucat disculpant-se perquè l’altre dia estava malalt. Realment no sabem on és, perquè, a no ser que tingui un helicòpter, hem de suposar que segueix a Kai Besar.

Ens sembla un preu excessivament car per poc menys d’un quilòmetre així que parem el primer taxi que passa i ens demana 50.000 Rp. Pugem contents del descompte, tot i que ens assalta un dubte: «Serà 50.000 per cap?» Llavors, ens truca l’Adolfo per dir-nos que el taxi no pot venir i que n’envia un altre. Li diem que no cal, que quan vulgui som a l’hotel.

Pensareu que l’Adolfo ens vol estafar i això és el que pensem en un primer moment, però vist amb perspectiva no és així. Els taxis que agafem són furgonetes tipus Nissan Vanette, que no tenen porta lateral i evidentment velles. Els taxis de l’Adolfo sovint són 4×4 amb aire condicionat, tot i que a Kai Besar era una furgoneta vella. El Dragon hotel, que costa uns 220.000 Rp una habitació individual i uns 230.000 Rp una habitació doble, ens sembla correcte. Està dirigit per xinesos cristians i atès per nadius que no parlen anglès. Ofereix algunes singularitats com, per exemple, que es passen la tarda imprimint, tallant i plegant paperets amb una contrasenya diària per a cada hoste. El sistema és una mica molest, ja que cada cop que se surt d’internet cal posar tots els codis i cada dia s’ha de demanar paper nou.

De tornada de dinar a un restaurant proper, a on decidim fer tots els dinars i sopars pròxims, parem un taxi i anem a l’hotel, on un xinés ens fa d’intèrpret. Per avui i demà ens vol cobrar 400.000 Rp. Ens sembla més que bé i ens dirigim a l’aeroport, on des de la carretera surten cap a l’est diverses pistes a través d’un bosc secundari. Tots tres veiem l’endèmic white-tailed monarch; només en Dave veu decentment l’endèmic white-eye; tots tres sentim per tot arreu, però no veiem, el coucal de Kai i sí que veiem altres ocells com el channel-billed cuckoo. Tot i això, el millor de tot el dia és que veiem la sahul o papuan pitta, fent saltironets per la pista i deixant-se filmar a gust.

A la mitjana de la carretera, ens trobem el nostre conductor, alcoholitzat i parlant amb un amic que s’ha parat en una moto i la seva amiga que venia al taxi. Ens ofereix la seva beguda esperitosa, que porta en una ampolla d’aigua reomplerta. Rebutgem l’oferta, així que se l’acaben i llencen l’ampolla. Els he d’insistir quatre cops per tal que la recullin: primer, sembla que em diuen que ja s’ha acabat l’alcohol, després que no la necessiten i, finalment, entenen -o això espero- que no s’han de llençar ampolles.

En arribar a l’hotel, ens adonem que hi ha hagut un malentès: el conductor havia entès que demà ens havia d’acompanyar de cinc a sis del matí, no de sol a sol. Així que actualitzem el preu a 600.000 Rp.

13 de novembre, Kai Kecil. La platja més bonica del món

Com de costum, el taxi arriba tard i l’hem de trucar. En Mark diu que és comú i que cal quedar mitja hora abans. El taxista ara fa de copilot. «Som uns rellogats?». Tornem a la mateixa pista d’ahir, que fins on sé és el millor lloc de l’illa. En Dave i jo agafem una pista cap a l’oest a través de la part del bosc més degradada, on potser tindrem més sort amb el coucal. L’Alberto i en Daniel tornen a filmar la pita. El coucal canta per tot arreu, però veure’l ja és una altra cosa. Finalment, el veiem i fins i tot el podem fotografiar. Ells, en canvi, han tingut menys sort, avui la pita ha marxat només veure’ls. Més tard, trobo un yellow-capped pygmy-parrot que podem observar tots tres amb telescopi. Fins ara, és l’ocell menys reportat a les Moluques després de l’oca divagant.

Per acabar, mentre ells esperen el taxi, jo i l’Alberto anem a buscar de nou el kai coucal, que apareix just quan comença a plovisquejar. Tornem amb la resta de companys. Cau una pluja torrencial i el conductor no apareix. La majoria de trucades són fallides per falta de cobertura i per la resta de paraules intel·ligibles: per part meva, «taxi, taxi» i per part seva, «OK, OK». Arriba 35 minuts tard, evidentment estem tots xops.

Abans de dinar, en Dave i jo anem a l’aeroport a veure si podem avançar la sortida del vol de demà, ja que sembla que l’únic ocell que ens falta el traurem fàcilment a la tarda. L’avió, però, està ple i, per tant, seguim els plans previstos.

A la tarda, anem amb un altre taxista que ens porta a Coaster cottages, una sèrie de casetes a la platja, que per construir-les han destrossat unes boniques hectàrees de bosc litoral. Fem un bany abans d’anar per feina: aigua cristal·lina, estrelles gegants, paisatge idíl·lic…

A part de l’australasian figbird no hi ha res a destacar pel que fa a ocells. Això sí, l’island whistler, que se suposava que havíem de trobar sense problemes, no apareix. Esperem que demà sigui més fàcil!

Considerada per alguns la platja més bonica del món, la costa combina sorra amb cocoters i roca de corall per on és perillós caminar, ja que les roques tallen com a ganivets.

 

14 de novembre, Kai Kecil i Seram. L’illa del tord de Seram

L’Alberto ens informa que ha perdut el barret i els prismàtics Swarovski. El primer dia del viatge, el Dave feia broma dient que si anés recollint tot el que l’Alberto perdia, seria un home ric. Avui hauria guanyat 2.000 euros. On se’ls va deixar? A la platja, a la recepció o al cotxe?

Avui havíem quedat a les cinc amb l’Adolfo, amb qui vam sopar ahir i que sembla que es va quedar dos dies a Kai Besar. A les cinc, però, només ve el conductor, que es dirigeix en direcció oposada a on volem anar. Quan mencionem a l’Adolfo de seguida gira. Pobre, es deu haver descuidat d’anar-lo a buscar. Però, no hi és a casa seva, ni respon al telèfon i no en saben res, així que anem cap al mateix lloc on vam estar ahir. Seguim la pista que separa el bosc de coaster Cottages, sense tenir sort amb l’island whistler. Llavors, arriba l’Adolfo, que ens diu que la seva tia s’ha mort. Truquem al taxista d’ahir per preguntar pels prismàtics, però no respon. Després, busquem l’island whistler en vegetació molt degradada, on diu l’Adolfo que habita. Nosaltres en som escèptics. Tot i això, veiem 5 black-faced munia i el primer mascle ben vist de black sunbird.

També ens trobem, de sobte, una serp engolint una pobre granota. Desfem el camí, no sigui cas que se’n vagi i la serp hagi mort per no res.

Més tard, ens separem: en Daniel torna a la carretera de l’aeroport i la resta anem al bosc a veure si tenim sort. No tenim sort, però. El lloc sembla el bo, però l’ocell no apareix. A les deu, com que no tenim cobertura per llogar un taxi, decidim marxar caminant, però abans tres motos s’ofereixen a portar-nos per 30.000 Rp per persona.

En Daniel tampoc ha pogut filmar el seu objectiu: el white-eye endèmic. A l’hotel, li donen els prismàtics i el barret a l’Alberto. No aconsegueix saber on ho va deixar.

Marxem de les illes Kai amb un ocell fallat imprevist. No és endèmic, però aquí és el millor lloc per veure’l.

Quan arribem a Ambon, ens espera un taxista, prèviament contactat, que ens porta per 300.000 Rp a Liang, on agafem el ferri a les sis de la tarda cap a Waripirit. El viatge dura una hora i mitja i costa 16.500 Rp per persona. Hem tingut sort de poder agafar el ferri, ja que d’altra manera hauríem d’haver esperat al que surt a les set del matí i arriba a l’illa de Boano amb mar trencada. A primera hora, en canvi, acostuma a estar més plana.

L’illa de Seram té 15 endèmics, però un d’ells, el tord de Seram només ha estat documentat 6 cops en els últims 100 anys (1921, 1987, 2002, 2012 i 29 d’agost de 2017). Anem amb la intenció de muntar una expedició per filmar-lo per primer cop, però de moment el contacte que parla una mica d’anglès i que ens podria organitzar els portadors sembla desaparegut, després de respondre alguns SMS. També hem de veure si el temps acompanya perquè per arribar-hi no hi ha camí, evidentment, i està per demostrar que físicament ho puguem assumir.

Al ferri, dos grups de noies ens demanen fer-se una foto amb nosaltres. Unes porten mocador al cap i unes altres una creu al coll, llavis pintats i estil occidental. Com que parlen una mica d’anglès investiguem per l’allotjament i en arribar ens fan de traductores amb un taxista que ens porta, per 200.000 Rp, a l’únic hotel de Piru, situat a uns 60 km d’on desembarquem, l’Amboiana hotel.

Estàvem preparats per a un lloc decrèpit en un petit llogaret i, al final, hem acabat al primer hotel amb estàndards occidentals.

 

15 de novembre, Boano. L’illa on el temps no passa

A 2/4 de 6 ens ha recollit el conductor que ens cobra 2.300.000 Rp. per portar-nos a Masika i després a Sawai. Tant a un lloc com a l’altre s’hi pot arribar amb transport públic. Les freqüències, però, són desconegudes.

Un cop a Masika, apareix un home que amb una calculadora ens marca, amb parsimònia, 2.000.0000 Rp. Tot estranger que arriba aquí ho fa pel mateix motiu: per anar a Boano a veure el Boano monarch. Per fer això es necessita una barca per recórrer els 38 km fins al poble de Huaulu. Li ensenyem el que va pagar Ross a l’agost i l’acord arriba de pressa: 1.500.000 Rp. Mentre vara la barca, bimbem el willie waigtail.

L’hora i mitja que tardem en la barca, fem un recorregut pels paisatges més bonics vistos fins ara a Indonèsia i per un poblet al costat del mar, ancorat en temps anteriors. Totes les cases són de fusta, amb teulat de palmera, un carrer enjardinat que condueix cap a la muntanya… Molts de vailets ens miren quan arribem.

Ningú ens ve a veure i no sabem on anar. Evidentment, ningú parla anglès. El pilot de la barca entra a casa del suposat cap del poble i al cap d’una estona ens escriu: 1.000.000 Rp . És la quantitat de diners que vol per deixar-nos entrar al poble. Finalment, acordem 800.000 Rp i tirem muntanya amunt. Quan arribem a un rierol que surt d’una roca on tothom beu. Ens parem. Aquest és el lloc que busquem. Per separat i només durant uns segons, tots quatre veiem el Boano monarch, el moluccan monarch, la claret-breasted fruit dove i la subespècie endèmica del common paradise kingfisher. Nosaltres ja estem, però en Daniel vol filmar-ho tot i això requereix molt temps.

Finalment, marxem perquè amenaça mal temps. Ahir no vam dinar ni sopar, així que no estem en les millors condicions per anar a Sawai. Fins a arribar-hi no sabem si hi tenim sis o dotze hores, així que preferim tornar a dormir al primer hotel que trobem i aixecar-nos demà a les tres per anar a Sawai. Farem la ruta dels caixers automàtics de la carretera, ja que avui hem provat de treure diners en dos i no hem tingut sort.

Abans de sopar, truquen a l’habitació i ens diuen que pujaran a retirar la roba que dos dels meus companys han penjat a la barana de les habitacions. No se’ls ha ocorregut res més en aquest hotel que fer la bugada i estendre 24 peces per cap.

A les sis sopem en un restaurant, on les dues noies que ens serveixen no paren de riure i es fan fotos amb nosaltres, i a quarts de vuit ja som al llit.

 

16 de novembre, Seram. Canvi de plans

A 2/4 de tres hem sortit de l’hotel amb el conductor més puntual que hem tingut fins ara. La primera missió és parar en un caixer automàtic, però després de passar-ne uns quants ja no n’hem trobat cap, així que hem seguit amb l’esperança de trobar-ne un a Sawai, la nostra destinació final.

Hem fet alguna parada pel camí, la primera per veure un rufous-tailed bush-hen que ha travessat la carretera. N’hem vist 3 més i n’hem sentit d’altres. Amb el telescopi, hem bimbat una parella de Seram imperial-pigeon, una espècie que els nostres amics francesos van fallar segons el correu electrònic que ens han enviat.

Més endavant, també bimbem un ashy flowerpecker, una streak-breasted fantail i una parella d’elegants moustached treeswift. A més a més, una parella de Blyth’s hornbill ha passat volant i després una altra parella s’ha posat en un arbre.

La següent parada ha estat en una caseta rosa on Ross va dormir per 100.000 Rp, però la mestressa no semblava interessar-se per nosaltres. Llavors, per fi ha arribat Soni, qui ens havia d’organitzar els portadors per l’expedició per filmar el tord de Seram.

Ens ha portat a la seva oficina on de seguida en Daniel ha abandonat l’expedició dient-li que era molt dura. Després d’acordar els dies i els preus dels portadors ens ha advertit que a part de trobar-nos molt de fang, molt pitjor del que ja havia reportat Ross, hauríem de travessar diferents rius nedant doncs d’ençà que Ross havia vingut a l’agost el riu havia pujat molt. També ens ha advertit que si el nivell de l’aigua del riu pujava, podia ser perillós. En Dave ha viatjat amb ell i ens explica que té menys de 30 anys, ha treballat pels marines i és una cabra de muntanya. Per tant, si ell diu que és dur, és que és molt dur. A més, el guia ens explica que el riu ha pujat i ara fa dos metres d’alçada, cent metres d’amplada i baixa amb molt de corrent i amb força.

Una cosa és caminar 24 km per un fangar i un camí sense camí i l’altra és intentar emular Tarzan de la selva intentant travessar uns quants rius nedant amb un corrent de 100 metres d’alçada. Amb aquestes condicions dubto que poguéssim fer-ho, o que poguéssim tornar. Evidentment, no tenen cordes per travessar el riu. Fins i tot, si poguéssim travessar els rius, podríem pujar més i no poder tornar. En tot cas, travessar nedant un riu amb un corrent de 100 metres d’amplada, és una cosa que només faríem si tinguéssim un lleó darrere que ens volgués menjar, ja que donats per morts provaríem sort al riu. Així que passem al pla B que és el que fa tothom: observar ocells des de la carretera que creua la serra.

L’allotjament, que a l’agost en costava 100.000 Rp, ara costa 250.000 Rp amb menjar inclòs. Diverses cases s’han agrupat i han fixat els preus. No tenen ni idea de què ofereixen: un llit sense mosquitera en una habitació simplíssima, un lloc per dutxar-se infecte i un lavabo que no existeix, ja que cal anar al comunitari. Els companys ho tenen clar: si jo dic que és infecte és que és molt infecte. Així que acabem en un hotel amb les habitacions damunt del mar, on els turistes van per passejar amb barca i fer busseig.

Abans de tornar cap a Piru, el conductor ens acompanya al caixer automàtic, que està dins d’una casa particular com qualsevol altra d’aquest interessant poble. A dins, una dona ens ensenya un datàfon com el de qualsevol botiga. L’Alberto passa la targeta i realment no sabem d’on sortiran els diners. Del calaix de la tauleta? Finalment, resulta que aquest suposat caixer només funciona amb targetes indonèsies, així que marxem sense res.

En resum, de fer una travessa de set dies amb portadors, hem acabat en un complex turístic simple i movent-nos per una carretera.

17 de novembre, Seram. Comparat amb el pla que teníem previst, això són vacances!

De matinada, a les quatre, l’esmorzar està servit a la nostra taula. Es limita a unes llesques de pa de motlle i un pot de melmelada. Des de l’hotel sentim cantar el xot de les Moluques. Així que sortim, el veien i el fotografiem.

Som a un poble musulmà i el muetzí segueix cridant a l’oració mentre en sortim anant cap al bosc. Els nostres destins se separen: en Daniel torna cap a l’hotel perquè el conductor de la moto s’ha oblidat d’ell. Nosaltres, seguim amunt amb l’esperança que algú ens reculli.

L’estratègia aquí és anar de bon matí fins al primer coll a 1340 metres i baixar la carretera mirant ocells. Hi ha diverses maneres d’arribar-hi. Llogant una moto per 200.000 Rp per dia o que t’hi porti algú per 50.000 Rp Aquesta última opció té el problema que en aquest país no són gaire puntuals. Així que després de veure el xot, anem combinant mirar ocells de la zona baixa amb fer autoestop. Jo sóc el primer d’agafar una moto i arribo a les 7 del matí al coll després de canviar de conductor un cop i d’insistir els últims quilòmetres perquè el conductor deia que no teníem gasolina. Els meus companys també acaben usant dos conductors per motius diferents i acabem pagant 20.000, 50.000 i 100.000 Rp.

En lloc de fer el camí de tornada, seguim 4 kilòmetres fins a un arbre on els francesos van veure blue-lored lories. No trobem cap lloro ni l’arbre i, amb prou feines, fem dos bimbos: una parella de moluccan starling i el molt abundant mosquiter de Seram, igualet que el de Kai. De fet, al HBW són la mateixa espècie: island warbler.

Un cristià, segons ell mateix ens explica, ens recull al coll un minut abans que comenci a ploure i acabem xops mentre baixem. Finalment, para i bimbem un parell de sulphfur-crested Cockatoo. Primer, els veiem volant i després amb el telescopi. Són tan boniques com lleig és el so que fan. A prop hi ha un petit mirador on dinem i aguantem la pluja que comença a caure durant tota la tarda. Mentre estem refugiats, ens imaginem com hagués estat fer l’expedició.

La pluja no para, però al cap de dues hores perd intensitat i anem baixant fins que una camioneta ens recull i ens deixa al trencall cap a Sawai, on a prop trobem en Daniel i en Soni intentant filmar cacatues. De camí cap a l’hotel, veiem un molt bonic lazuli kingfisher i, finalment, se’ns fa de nit escoltant un hantu boobook. El muetzí ens recorda que som prop del poble i les campanades, que a l’altra banda de la badia hi ha el poble cristià. Després de 14 hores fora, estem cansats i anem a dormir. Comparat amb el pla que teníem previst, però, això són vacances!

18 de novembre, Seram. El gat també té dret a vot

A 2/4 de 6, encara negra nit, hem anat a l’embarcador. Caminar per un poble totalment a la foscor t’aporta sensacions estranyes, com si retrocedissis 200 anys.

Abans-d’ahir, el pescador ens va dir que ens buscaria una barca més gran pels 4, però el que ens ofereix és una closca de nou. Més gran, però molt inestable. Després d’insistir, busca una altra barca que sembla seguir els estàndards de les barques per turistes. Sortim amb 35 minuts de retard. Acceptable en termes indonesis.

Primer, parem a una barra coral·lina on hi ha una cinquantena de greater crested tern. Busquem el Chinese crested tern que està citat aquí. No hi ha sort i seguim fins a Pulau Laesaolat. Aquesta illa té 103 metres de diàmetre i amb el temps que et menges un gelat l’has donat la volta. No obstant això, és dels pocs illots indonesis que allotja una població d’olive honeyeater. Un moixó especialitzat a colonitzar illots petits. No sempre hi és, i de fet Soni ens va dir que els últims cops que s’hi ha anat no l’han trobat. Potser fa moviments a terra ferma, ja que George Wagner, el pare de l’ornitòleg independent, tampoc el va trobar l’any 2008. Després de veure’l bé marxem cap a Pulau Sawai. Una illa, a 10 minuts de l’hotel, on hi ha un niu colonial de forte’s scrubfowl. Esperem fins migdia, però no veiem res. Això sí, amb la marea baixa una infinitat d’hectàrees han quedat al descobert i martinets i limícoles ho aprofiten. El millor de tots aquests, un beach thick-knee.

De tornada a l’hotel, ens adonem que una bandera negra amb lletres islàmiques oneja en una muntanya propera al poble. Diuen que és de l’ISIS (Estat Islàmic). Jo no ho puc assegurar, ja que la meva expertesa en llenguatge àrab és petita. Un de nosaltres ja pensa a marxar: no vol ser el primer a ser degollat.

En arribar a l’hotel, acordem amb el nostre home que ens vingui a recollir a les tres. A l’hora acordada, però, evidentment no apareix ningú. Així que l’anem a buscar nosaltres.

Sortim ploviscant, però s’atura. Ara la marea ha pujat i no hi ha limícoles amb els quals distreure’ns durant l’espera de més de tres hores, fins que a les 18.18 h canta el forte’s scrubfowl, que posteriorment veiem corrent. Segon dia i dos bimbos.

A mesura que baixa la llum, centenars de guineus voladores surten de l’illa veïna on reposen durant el dia. És un passar continuat. Recorden als bombarders americans de la segona guerra mundial.

Quan pugem a la barca, enmig de la foscor, apareix l’Alberto amb un gatet a la mà. És molt petit i miola perquè l’agafem per l’esquena com si fos un sac de patates. No el podem deixar a l’illa, seria un perill pels megapòdids. De fet, els gats han estat el motiu d’extinció de moltes espècies i a molts llocs hi ha campanyes d’extermini per protegir la fauna salvatge.

Mentre anem amb barca, fem una assemblea espontània a veure què fem amb el gat: si el tirem a l’aigua o el deixem a terra ferma. Un gat viu sempre és un problema per la fauna salvatge. Dos vots per tirar-lo a la mar, un per salvar-lo i una abstenció. El gat miola i considerem que també hem de considerar el seu vot. Empat. No el tirem.

El pescador canvia el preu i de 100.000 Rp passa a 200.000 Rp. L’hem fet esperar molt i tampoc volem discutir. El xot canta prop de l’hotel. Per sopar, ens ofereixen peix, arròs i sopa, com cada dia. Avui, amb verduretes.

19 de novembre, Seram. MEGA, MEGA, MEGA

Avui, hem canviat d’estratègia i a les 4 del matí ens espera, puntual, el nostre conductor, que ens acompanyarà tot el dia. A les tres, ens hem aixecat per esmorzar.

Comencem prop d’una gravera, on sentim el hantu boobook i en trobem una parella que es deixa veure bé. Llavors, pugem fins al primer coll a 1.340 metres i seguim la carretera cap al nord. No se sent res i seguim amb cotxe fins que sentim un crit d’un lloro. Baixem i en un arbre trobem 4 espècies. El coconut lorikeet i 3 bimbos: red lory, blue-eared lory i purple-naped lory. Els últims dos, molt difícils, tot i que el purple-naped lory només l’hem identificat per la veu, ja que han sortit disparats sense poder-los veure bé. Després, veiem un pacific baza, posat en un arbre i seguim amb el cotxe fins al segon coll, on la majoria de gent no va.

Primer, fem uns quilòmetres cap a una banda fins al pont, després en direcció a Sawai. Bimbem la Seram i la drab myzomela, el lemon-bellied i el Seram white-eye -que en Dave no s’apunta perquè no li veu el cap-, un bonic Seram oriol, un moluccan cuckoo i el drab whistler.

Quan es fa de nit, intentem una bogeria: trobar la Seram masked-owl, que havíem de trobar a la travessa i que ningú troba. Hi ha una cita prop de Sawai i tothom la busca allà sense èxit, però nosaltres ho farem a la muntanya. Després d’uns quants intents, ens respon al primer coll. Fa sentir el seu crit estrafolari des d’un arbre sec, on la podem veure a plaer. En Daniel intenta fer el primer vídeo d’aquesta espècie, però està molt lluny i la càmera no acaba d’enfocar bé. Fa algun vídeo, però de poca qualitat. Només tres persones tenen vista aquesta espècie al HBW Alive, i a eBird encara és menys reportada que el tord de Seram. Tornem molt satisfets de la nostra troballa. Sens dubte, l’ocell del viatge. A quarts de nou, arribem a l’hotel després de 18 hores en dansa.

20 de novembre, Seram. Tot s’acaba pagant

Avui, tornem a la muntanya i des del primer coll seguim caminant per la carretera. L’avifauna d’Indonèsia és extremadament pobre en quantitat i pot passar molt de temps sense sentir cap ocell. Quan per fi trobem una bandada mixta amb mosquiter de Seram i streak-breasted fantail, bimbem també el llargament buscat chestnut-breasted flycatcher i el wallacean monarch.

Després, anem al segon coll, on ahir vam tenir més sort. Lluny, però identificable amb el telescopi, bimbem el moluccan cuckoo-shrike i un parell de Seram fantail. En Dave i l’Alberto bimben la bicolored white-eye, però jo només veig dos cops un ocell marronós sense més caràcters.

De sobte, un cotxe es para i ens informa que sense un paper que certifiqui el que estem fent, no podem parar a mirar res a la carretera. En teoria, hem d’anar a les oficines que estan a tres hores a demanar aquest document, però a la pràctica tot s’acaba pagant. Així que a la nit venen a l’hotel a cobrar-nos les entrades: 150.000 Rp per dia per nosaltres i 5.000 Rp pels indonesis.

21 de novembre, Seram. Una sortida en barca sense èxit

Aquest matí, en Daniel havia quedat amb en Soni per fer fotos i nosaltres ens hem apuntat perquè coneix un dormidor pel purple-naped lory i un lloc on va a menjar el moluccan king parrot.

Quedem a les cinc. El dormidor està just a les oficines del parc, però no hi ha sort. Tot i això, veiem un parell de corbs de Seram, més semblant a una gralla que a un corb. L’ocell, però, que volem veure és la long-crested myna, un endèmic de terra baixa que l’Alberto ha vist dos cops abans d’arribar aquí des del cotxe. En trobem cinc dalt d’un arbre baixant des de l’oficina dels rangers cap a la Sawai acces road. Són molt boniques i, com estan parades i hi ha bona llum, observem detalls que no apareixen ni a la guia, com el blau al voltant de l’ull. Un mascle de pale cicadabird és una gratificació inesperada. La suposada menjadora és el camp, en un lloc on hi ha palmeres. Així i tot, amb el cant fem venir el purple-naped lory i després veiem dos king parrot amb telescopi.

A les nou, ja tenim la feina feta i decidim anar a descansar, dormir i repassar notes. A en Dave i a mi ja no ens queda cap espècie de terra baixa. L’Alberto vol fer la Sawai acces road per trobar el lazuli kingfisher, que ja hem vist tots. Llavors, però, Soni li proposa a Daniel anar a la muntanya a fotografiar el white-eye. Ens apuntem per les espècies que ens falten a dalt, perquè el white-eye és molt difícil de veure, i encara més de fotografiar.

Al cap de cinc minuts d’estar al coll, en Soni proposa tornar a dinar. “Dinar? Nosaltres no necessitem dinar! I si havíem de dinar per què he pujat fins aquí?” El conductor fa pinya per què no té prou gasolina. Menteix i sobre els comptadors posa roba perquè no ho vegem.

De baixada, trobem un tour de Rockjumper amb cinc cotxes i 15 persones mirant ocells. Mai he vist un grup tan gran. Si nosaltres que som quatre ja som incapaços de veure totes les espècies que veiem, no cal imaginar que poden fer 15 persones menys àgils. Obren els ulls com a taronges quan els informem de la nostra troballa nocturna. Ells ens informen que ahir van veure el chinese-crested tern!

Baixem a dinar i amb ganes de tornar a sortir en barca. El xatrac xinès se’ns va escapar el primer dia, però avui ho tornem a intentar. Recollim a l’Alberto de camí i ens dutxem i dinem. Jo aprofito també per capbussar-me al corall que tenim sota la balconada. En Dave aprofita per repassar notes i l’Alberto per fer bogada. Mal fet, perquè ara la marea està baixa i vés a saber fins quan.

Quan tenim la barca arranjada, comença a ploure de valent. Impossible sortir. Els nens es banyen feliços i nosaltres discutim si és bona opció sortir. Si la marea puja la barra coral·lina, on es posen més de 50 xatracs, quedarà inundada i el viatge no tindrà sentit. Però el nostre home segueix arreglant la barca i posant gasolina. No tenim ni idea de qui és la barca i ens sap greu dir-li que no per si ha pagat la gasolina i l’ha posada a la barca d’un altre. Així doncs, sortim quan para de ploure, quasi a les tres. Cometem un error, ja que la barra està inundada, l’illa de l’olive honeyeater ha quedat sense a penes platja i les roques que servien per als xatracs estan sota l’aigua. Quin fracàs!

Llavors, per no perdre totalment la tarda, ens endinsem al riu Sawai. Un paisatge idíl·lic, però ni rastre del metallic pigeon ni del beach kingfisher. Tornem cap a casa sobre l’aigua transparent que ens crida a capbussar-nos a cada moment. Acaba el dia plovent.

En Daniel arriba a les 10 de la nit, després de tres hores de pluja. Avui l’òliba no ha sortit. Demà ens aixequem a 2/4 de 3. Dormiré 4 hores. L’Alberto i en Dave ja fa estona que dormen quan arriba en Daniel.

22 de novembre, Seram. Olive honeyeater i més pluja

A tres quarts de tres sona el despertador. Esmorzem com de costum arròs fregit i una truita. A dos quarts de quatre, ja som al cotxe i al cap de tres hores a 1.340 metres.

Ahir, en Daniel va estar unes hores sense sort, igual que els de Rockjumper. Avui, tots ens quedem al cotxe intentant dormir, mentre en Daniel busca sense èxit l’òliba. El conductor està en un somni i crida. Així que si algú dormia, ja s’ha despertat.

Abans de les sis, amb una mica de llum comença a haver-hi molt de moviment, almenys els ocells canten. Seguim la carretera en direcció sud a peu i un reclam nou ens posa en guàrdia: xrrrrrr!!! El Seram honeyeater!!! Excitats per la troballa, el busquem: un ocell salta per damunt de la carretera. Podria ser ell o qualsevol altra espècie. Seguim caminant, quan de sobte en sento una parella. Després d’una estona, tothom l’ha vist bé.

Continuem. Entrem dins del bosc per un reclam que sembla de variable dwarf kingfisher. En Dave pren una mica de mal i sagna per una cama. Al final, no trobem res i potser era un flowerpecker. Així que seguim fins a arribar al pont després del segon coll, on ahir vam veure el bicoloured white-eye.

Dinem i tornem, just quan comença a ploure. Després de dues hores de vent i pluja baixem de les muntanyes. Impossible veure l’òliba.

A terra baixa fa molta xafogor, però no plou. Així que caminem uns quants quilòmetres de l‘acces road des de la transeram per trobar el lazuli kingfisher, que encara li falta a l’Alberto.

No hi ha sort amb el blauet, però ja som al cotxe i amb poca llum es para un boobook a un arbre proper. Parem i resulta que és una parella que deu estar en zel perquè no paren de cantar i de fer un display amb les ales obertes.

23 de novembre, Seram. Un petit ensurt al bosc

Avui els nostres camins s’han separat momentàniament: l’Alberto s’ha quedat dormint per trobar el lazuli kingfisher a l’acces road a partir de les sis i nosaltres hem pujat amb en Daniel al primer pas a 2/4 de quatre del matí per tornar a filmar l’òliba que no ha aparegut.

A les set, l’hem deixat a la carretera filmant i en Dave i jo hem pujat la muntanya des del coll per un pendent molt fort, un terra molt relliscós i uns arbres i arbustos que, a causa de la humitat, un cop morts es descomponen molt ràpidament. Això fa que en la meitat dels cops que t’hi agafes per no relliscar, et quedes amb la branca a les mans. Hem estat tres hores i mitja per guanyar un desnivell de 300 metres per un bosc cobert de molsa. En Dave ha vist un altre Seram honeyeater i jo un Binaia Heleia, un white-eye que encara ens faltava. En Dave només l’hi ha vist el cul i encara no sap si se’l pot comptar.

De sobte, un mamífer gran o una persona ha sortit corrent. A en Dave no li ha fet gens de gràcia i ha començat a preocupar-se per si seria algú amb males intencions, sigui un caçador o un indígena. De fet, uns turistes van desaparèixer al parc i mai se’n va saber.

A quarts de tres, comença a ploure i baixem com podem fins a la carretera, on al cap de dues hores de pluja ens trobem al Daniel que puja a filmar l’òliba. Va filmar un vídeo dolent el primer dia i cada dia puja per millorar-lo. Sembla, però, que vam tenir molta sort el primer dia, ja que no hem tornat a trobar-la. Quan t’aixeques a quarts de tres uns quants dies seguits, a les nou ja no estàs per gaires mussols.

24 de novembre, de Seram a Buru. Paneroles gegants

Avui, res ha sortit com havíem planificat. L’Alberto i en Daniel havien arranjat que el nostre bot habitual ens passaria a buscar a l’hotel a les cinc del matí i que a 2/4 de 5 ens portarien l’esmorzar. El gerent de l’hotel ens havia dit que la marea baixa era a les set del matí.

Així que el pla era anar de nit a l’illa de Sawai per veure el megapòdid quan s’aixequés el dia. Després, anar a la barra de sorra, per tercer dia, a veure el xatrac xinès. Un cop vist, tornar a les 9 h a l’hotel. Llavors, recollir i marxar en ferri cap Ambon i, després, cap a Buru.

Al matí, per primer cop, l’esmorzar no estava preparat i, de fet, en cap moment hem tingut ni plats ni coberts. Només després de queixar-me a la cuina, m’han portat uns pancakes, que ens hem hagut de menjar amb les mans.

Després, hem anat a casa del nostre home i ni hi havia la barca ni ningú despert. A més a més, la marea estava molt alta. Amb tots aquests contratemps, hem decidit canviar de pla i marxar abans. Per això, ens hem vist obligats a fer despertar al taxista.

Al primer coll, avui el dia era espectacular, amb un munt de flors vermelles que abans no havíem detectat en tant de nombre. Potser han florit avui o potser sense el sol brillant no es veuen tant. Els ocells canten per tot arreu i de seguida hem vist un Seram honeyeater al primer coll, que abans havíem tardat tres dies a veure. De ben segur que amb aquest temps haguéssim trobat abans els ocells.

Al segon coll, n’hem trobat un altre. I des d’allà hem anat fins a Amahai (800.000 Rp) per agafar un ferri ràpid (115.000 Rp) a 2/4 de 3 des de Tulehu fins a Ambon. Ross ens va aconsellar comprar tot el que volguéssim menjar a Ambon, ja que per exemple a Buru no hi havia llaunes de tonyina. De fet, els portadors mai havien vist una llauna. Comprem, entre altres coses, un sac de 10 kg d’arròs, un kg de sucre (als indonesis, els agrada el té molt dolç) i 54 sobres de nudels. Si el cotxe no arriba al poblat, no sé com ho portarem.

Comprem 4 tiquets per al ferri cap a Buru en business class (120.000 Rp), però resulta que correspon a una habitació amb 104 llits. Hi ha una calor i una humitat que fan que em gotegi suor mentre llegeixo. Intentem pujar de categoria, però les habitacions de 4 persones ja estan esgotades. Així que el nostre somni de dormir 8 hores sembla impossible.

Per acabar-ho d’adobar, al centenar de persones amb les seves converses i olors, cal sumar potser la mateixa quantitat de paneroles gegants caminant i volant. La gent no s’immuta. Elles, tampoc.

25 novembre, Buru. Els boscos tropicals més grans que he vist mai

Potser pel cansament acumulat, hem dormit quasi tota la nit. A les cinc, hem arribat a Namlea, la capital de Buru, on de seguida hem pujat a un Bemo, una furgoneta, o taxi compartit, on només pugem nosaltres (50.000 Rp). Pel camí cap a Wamlea, dues persones més pugen.

Mentre es va fent de dia, ens adonem del tipus d’illa on estem: cabres i gallines corrent per la carretera, escolars uniformats anant a l’escola, les musulmanes amb el cabell tapat, etc. Les dones que vesteixen amb menys limitacions suposo que són cristianes.

De sobte, el cotxe es desvia de la carretera principal per una pista cap a la muntanya. No ens fa gens de gràcia, però sembla que la via principal està tallada.

A 2/4 de 8 arribem a Wamlea. El cotxe ens deixa a Penginapan Kwal Aseh, un hotel a tocar de la pista que ens ha de portar fins a Waegrahe (o Wagrahiolo), amb camionetes que surten entre les 7 i les 11 h. Al costat de l’hotel hi ha una botiga on comprar provisions i un grup de noies que s’esperen dins d’un cotxe. Resulta que el cotxe no ha marxat, tot i que la dona de l’hotel ens diu que avui no en puja cap. En realitat, vol que ens quedem al seu hotel i que li lloguem el seu cotxe per 2.000.000 Rp diaris. La nostra intèrpret forma part d’un grup de set persones, inclòs un pastor d’una comunitat cristiana, que van tres dies a un poble. És l’única que xampurreja anglès. Suficient per demanar a la dona de la botiga si podem deixar les maletes del Daniel i de l’Alberto i la bossa d’en Dave fins que tornem de la muntanya.

Llavors, arriba un cotxe, un Toyota amb tres seients davant i banquetes de fusta darrera. Som 20 persones i evidentment no hi cabem. Ens diuen que aquest vehicle és per dones, que ja en vindrà un per a homes. Després, resulta que no en vindrà cap més, sinó que aquest tornarà a buscar-nos.

Tenint en compte que l’anada són més de 4 hores i que un home comença a pujar, “assaltem” el vehicle amb les caixes de queviures i les nostres motxilles. Al final som 18 persones i les seves pertinences en un viatge de més de quatre hores per una pista que sovint queda tallada per esllavissades. En diversos passos perillosos baixem els 15 que anem com podem darrere, per tornar a pujar un cop passat el pont fet de fustes o el tros de carretera que amb una mica d’esllavissada més, el cotxe cauria per la vall. Són 44 km per pista travessant els boscos tropicals més grans que he vist mai. És la primera vegada que he recorregut tants quilòmetres per bosc continu. Només alguna petita clapa recorda l’acció humana.

A l’una, arribem al poble. El cotxe para al que ells anomenen casa comunitària i que consisteix en una teulada coberta de fulles de palmera plegades, un televisor i una placa solar amb un lladre amb quatre endolls, on la gent carrega els mòbils.

No tenim ni idea d’on hem d’anar, però de seguida ens ho indiquen: a casa de Kepala Dusan, que deu ser el cap del poble.

L’assentament és recent i totes les cases estan numerades com en un camp de concentració o en un campament militar. Algunes amb noms com “Israel”, cosa que sorprèn en un país de majoria musulmana, però aquí no sembla que l’antisemitisme sigui present. El poblat va ser creat pel govern, per concentrar en un sol lloc als indígenes que estaven dispersos per la muntanya i pel llac.

Diversos porcs senglars es passegen pel poble. Per tant, no són musulmans. Segons sembla són cristians i animistes, o les dues creences alhora, encara que pugui semblar impossible.

A les dues, comença a ploure. Sembla que plou cada dia a partir de les dues. Pujant han caigut uns llamps, però ara ja no para de ploure.

Tenim la sort que a Guru hi ha un assistent social que parla anglès i ens fa de traductor. Ens explica que la carretera té cinc o sis anys i que només en fa tres o quatre anys que arriba transport públic. Abans, els vilatans havien d’anar a peu fins a la costa: tres dies de camí.

També ens explica que per dutxar-nos anem al riu, però plovent no és gaire motivador. Per fer les necessitats hi ha un lloc comunitari. Si volem electricitat, hem de comprar un litre de gasolina per engegar el generador.

Portarem tres portadors: Arkin, Combe, i Yusat i sortirem a les sis.del matí. Els expliquem l’itinerari, que és el mateix que en va fer en Ross. Intentarem arribar al segon camp i de tornada dormirem al segon. Abans haurem de fer l’Adat, una cerimònia que ens fan dos ancians, un sembla el pare del cap, per defensar-nos dels esperits. Sense l’Adat, els portadors no vindrien.

Aquesta nit, ens quedem a la casa del cap. Dormim a uns llits sense matalàs. Li donem 3 kg d’arròs que no necessitarem a la muntanya. La seva dona ens cuina arròs i els nudels que portem.

Ens posem el despertador a 2/4 de 4 per buscar mussols abans de sortir.

26 novembre, Buru. La gran destresa dels homes que s’estimen el bosc

A les quatre del matí, fem uns centenars de metres poble amunt per la pista. El xot de les Moluques resulta força fàcil de trobar i fotografiar. També escoltem el raríssim black-lored parrot i un exemplar sembla sobrevolar-nos.

A les sis, tornem a la recerca dels portadors i de camí en Daniel decideix abandonar la mini expedició, ja que li sembla que serà molt difícil filmar ocells en les condicions que anirem.

A les sis del matí els portadors encara dormen i el fill de la casa els va a despertar. De tres portadors, passem a dos. Finalment, però, el fill de la casa també vindrà i portarà les provisions i després tornarà.

El fill va descalç, Arkin amb xancles i l’altre portador amb botes de muntanya. Al cap d’una hora, a Arkin li supura una ferida d’un dit del peu i es queda enrere. Suposem que torna a casa i que ve algú altre.

Pujant, bimbem la buri i la tawny-flanqued fantail, el black-tipped monarch, el Buru white-eye i l’spectacled moluccan pigeon.

A les nou, el fill diu que se’n va a casa a dinar, que té gana. Però com és possible que després de dues hores ja es tingui gana? Els portadors no venen. És el primer cop que els portadors van darrere!

S’han aturat a esmorzar. Han obert les motxilles i es mengen un paquet de nudels secs. Quan arriben el noi fa el mateix. Quina colla!

Al migdia, arribem al campament dos, situat a 1.340 metres i a on els portadors es volen quedar. Els insistim que hem de continuar. El noi se’n torna. Li donem 200.000 Rp i deixem dues llaunes i tres quilos d’arròs penjats d’una corda que han fet en pocs minuts amb el matxet i unes branques joves.

Seguim els tres cap amunt i aviat trobem un lloro parat menjant i confiat. És un jove o femella de black-lored parrot, rarament vist i segurament mai filmat en llibertat. Evidentment, el metrallem de fotos i vídeos fins que se’n va volant. Estem súper contents, però pensatius de què fan els nostres portadors, que finalment ens avancen.

Al cap d’una estona, els trobem aturats observant un porc senglar caçat amb un llaç que cria mosques i comença a desprendre olor. Qui para trampes perquè es podreixin els animals capturats? En Dave està convençut que a la muntanya hi viu gent, perquè el lloc queda lluny del poble, que a més està ple de porcs domesticats.

Seguim pujant i els portadors em segueixen posant nerviós. Sempre els trobem dormint o fumant. No seria més normal que pugessin al camp i muntessin la carpa per si plou i preparessin el dinar?

A les dues, canta la pitta i comença a ploure. Al cap d’una estona, decideixo abandonar la pitta, mentre en Dave i l’Alberto segueixen insistint.

Els portadors han desaparegut, les piles del GPS s’han acabat, el recanvi està a les motxilles i, a més, com arribem xops no sé com muntarem la tenda.

Me’ls torno a trobar descansant. O esperant-nos? Com dormiran si es mulla el campament? Ells no porten tenda ni aïllant.

Per arribar al camp, s’han de salvar alguns passos difícils per finalment arribar a un pla inclinat on amb prou feines cabem tots. Muntem la carpa. Evidentment, tot està moll.

D’una manera quasi miraculosa, encenen el foc. Amb una resina que han anat agafant dels arbres, que fa olor de perfum, i el que han tallat aviat escalfen aigua per fer arròs i nudels.

En un moment que para de ploure, intentem trobar algun ocell a prop i els nostres cuiners posen cinc sobres dels seus nudels picants a l’olla. L’olla és molt petita i hi caben tres paquets, més fa que no quedi suc. Per altra banda, havíem separat els seus nudels dels nostres i ara ens toca menjar nudels picants. Evidentment, m’enfado perquè els havíem deixat clar que els picants eren per ells. Però sembla que no entenen res. A més, se suposa que ells portaven plats i culleres. Han portat dos plats i una cullera. No donaré més detalls sobre aquest punt.

Després de sopar, ens fan un te i ens demanen si portem tasses. A veure, no hem portat res perquè ells ho portaven tot. Arkin se’n va cap al bosc. Que farà, tallarà una tassa? Doncs sí, al cap d’una estona apareix amb 4 tasses fetes amb bambú que acaba de polir al camp. Per una banda, acaba en punxa per clavar-la a terra i per l’altra queda ben polida. El té deliciós. Estem impressionats de la seva destresa.

Mentre intentem trobar el tord de Buru, que xiuxiueja molt agudament, veiem la wakolo myzomela, una parella de black-faced friarbird i tornem a sentir el black-lored parrot.

De sobte, Arkin i en Yusat apareixen amb el seu matalàs: un farcell de falgueres gegants molles que assequen sobre el foc abans de convertir-les amb el seu jaç. Un altre cop, ens deixen impressionats. Es tapen amb una manta i deixen els peus a un pam escàs del foc.

27 de Novembre, Buru. L’observació en un ocell de detalls que no surten a la guia és una doble satisfacció

Avui és el gran dia per trobar ocells que poca gent ha vist. Ens aixequem a les cinc. Arkin i el seu amic dormen, mentre el foc que els calenta ja s’ha apagat. Fem un caminet que no puja cota i que no segueix gaire. De sobte, en Dave crida el nom màgic. Madanga! Immediatament, corro cap allà. L’Alberto sembla sortir en direcció contrària, però simplement agafa la càmera. Perd un segon que li fa perdre l’ocell. En Dave ha vist l’ocell un segon per damunt i jo, per sota. Un pica-soques amb ventre gris estriat i gola fosca és tot el que he vist. Entre en Dave i jo hem vist l’ocell complet. Es tracta d’una espècie molt difícil de veure que ara de vegades es posa amb les piules i abans es posava amb els white-eyes. La Madanga està a la cua d’una bandada mixta. De vegades passen hores sense cap ocell i, de sobte, n’apareixen un munt.

Després de mirar la guia, em fan broma perquè he vist unes estries que no existeixen i, per tant, potser he vist un papamosques. Posteriorment i amb la mosca al nas, reviso un report de Birdquest on hi ha una de les poques fotos de Madanga que existeixen. Té estries al pit. Amb ocells com aquests, dels quals no existeixen fotos, els dibuixants s’inspiren amb les pells de museus i de vegades les il·lustracions varien bastant de la realitat. No obstant això, observar en un ocell detalls que no surten a la guia, però que són comprovables en fotos, és una doble satisfacció.

Un cop al camp, intentem pujar muntanya amunt, però Arki ens ve darrere dient que no podem pujar. No sabem si pels esperits, si perquè hi viu gent o perquè no volen que ens perdem. Al voltant del camp, sentim un tord de Buru que veiem molt malament, ja que només detectem un moviment.

Els portadors han fet arròs i han menjat nudels secs. Ens fan nudels a nosaltres i també en volen. Es passen el dia dormint i menjant, però l’olla és ben petita i si hi poses més de tres paquets, no bullen bé. En resum, que passem gana.

Després d’un ram, fem un tros de camí de tornada amb la intenció de trobar la pita, que canta però no la localitzem. En canvi, tenim una sorpresa: una parella de hantu boobook creuen el camí i es queden parats a escassos metres durant una estona. A quarts d’una, comença a ploure i tornem al campament, on els guies dormen. Ja no para de ploure fins a la nit, quan sopem l’habitual arròs amb sardines i moresc. Plou molt i cada cop tot és més humit. Uns calçotets queden mig rostits quan intento assecar-los al foc.

Això sí, dormim moltes hores. Quan es fa de nit, com ahir, tornem a sentir el tord i la pita, que encara no hem vist, així com el black-lored parrot i el hantu boobook.

28 de novembre. Sense opcions de dormir al camp 2

A les sis del matí, intentem pujar muntanya amunt per trobar el Buru honeyeater. Avui no ens atura ningú, però el camí inexistent es fa difícil i no veiem ni un sol ocell, així que tornem al camí on ahir vam veure la mandanga. No tenim sort, però. Això sí, bimbem el Buru golden bulbul al costat del camp. Mentre ens preparen uns nudels, veiem una great cuckoo-dove cantant i ben visible. Els portadors, que ja han esmorzat, també volen nudels.

Desmuntem el campament i a 2/4 de 12, quan ja fa estona que plou, comencem a baixar fins al camp 2, on vam deixar dues llaunes i 2 kg d’arròs. La idea és anar baixant a poc a poc per anar mirant ocells, però no aconseguim veure la pita, tot i trobar-ne tres a prop cantant. Això sí, veiem bé el tord , xiulant en una branca.

La pluja pràcticament no para durant tot el dia i la sorpresa arriba quan arribem al camp 2: els portadors se n’han anat emportant-se el menjar, les tendes i tot. Ens quedem frustrats perquè no podrem dormir al camp 2, tot i que de fet no hi cabríem, ja que fins i tot és més petit que el camp.1. De totes maneres, està tot el dia plovent, així que potser tampoc podríem fer gaire cosa. Hem vingut en època seca, però sembla evident que ha plogut molt més en aquest viatge que durant tot l’any a Catalunya. Això ens ha fet perdre molt de temps i algun ocell. Mentre baixem, bimbem el Buru flowerpecker, que tot i que està parat és difícil veure’l bé, ja que amb la pluja es posa baf als prismàtics.

Arribem a les cinc al poble i ja no pararà de ploure fins a la nit. Les motxilles són a casa del cap i més tard ve Arkin a cobrar. En Daniel ha desaparegut sense deixar cap nota. Segurament li plovia cada dia i ha decidit marxar. Més tard, ens veiem amb les professores i ens diuen que ha marxat avui i que ens espera a l’hotel.

29 de novembre, Buru. Més i més pluja

El dia que vam arribar ens van dir que a partir de les dues començava a ploure, però per nosaltres el temps ha empitjorat i alguns dies la pluja ha començat a 2/4 d’11.

Escurçat el campament un dia, avui ens dediquem a fer els primers 20 quilòmetres de pista cap a Wamlana amb l’esperança d’arribar al coll més alt a 1.450 metres i veure el Seram honeyeater. Comencem a caminar a 2/4 de 4 de matí. Bé, jo a les tres ja sóc al riu, perquè banyar-me a la tarda quan plou no em fa gràcia. Fem dues hores i mitja de nit per fer camí i buscar el Buru masked owl. El sentim a uns centenars de metres amunt del poble! No el podem veure, però. També sentim, com cada matinada i vespre, el black-lored parrot, suposadament molt rar, però que aquí sembla comú.

En dues hores, hem vist bastants ocells que volíem veure: el Buru mountain-pigeon, el Buru oriole, el streak-breasted jungle-flycatcher, i una vintena de Buru racquet-tail. Havíem vist un d’aquests lloros prop de campament, però des de la pista és més fàcil veure’l.

A 3/4 de 9 ha passat el primer transport que ens deixa al coll a 2/4 de 10. Ni rastre de honeyeater. En canvi, la pita segueix cantant. Ens amaguem en Dave i jo prop d’on la sentim, mentre l’Alberto es queda en una bandada mixta. Li posem el cant i ella no para de cantar i passejar-se, però sense que la puguem veure. Un cop, una ombra volant, una altra saltant, un altre cop parada, però sense poder veure-la bé pels binoculars. Passades les deu, comença a ploure. Sembla que canti abans de ploure. Torna a passar per terra. Veig tres saltirons amb els prismàtics i desapareix. No és la millor observació del món, però és una pita.

Comencem la tornada i al final para de ploure. A l’una passa el primer cotxe cap al poble. Està plovent, però encara ens falta algun ocell i preferim agafar el que passarà a les dues segons ens va dir ahir el conductor. No en passa cap més i hem de fer 15 quilòmetres sota la pluja sense veure cap més ocell. Quan per fi a les cinc apareix el poble, sembla que arribem a la terra promesa després d’una llarga travessa. Encara ens falten tres ocells de muntanya, però si sempre plou, poca cosa podem fer.

30 de novembre, Buru. Marxem del poble

Hem de deixar el poble, primer perquè demà hem d’agafar un ferri, segon perquè no para de ploure. Per altra banda, encara ens falta algun ocell: el Buru cuckooshrike potser és el que tenim més opcions de veure. El dwarf kingfisher l’hem sentit, o això pensem, però no hi tenim esperança. Per tant, amb les bosses mig preparades, esperant que s’eixugui una mica la roba, fem unes hores de pista. Tornem a les deu amb un cel assolellat i sense haver vist res nou. Ja podria haver fet aquest temps cada dia, així podríem aprofitar més el dia. A les 10 som al poble.

El dia que vam arribar ens van dir que sortien tres cotxes: un a les 9 h, un a les 11 h i un a les 12 h. Abans-d’ahir ens van dir que només a les 11 h i a les 12 h. El primer que va passar ahir, però, havia d’haver sortit a quarts de vuit i el segon, després de la una. Així que teníem dues idees clares: havíem de sortir d’allà i no sabíem a quina hora ho podríem fer. Així que a les 11 h havíem d’estar preparats. El cap ens va dir que el taxi pararia davant de casa seva i que de totes maneres el sentiríem, però per anar a l’opció més segura vam preferir esperar on ens havia deixat: a la casa comunitària, al costat de la pista principal. Allà hi havia força gent: dos fusters posant bigues noves, molts nens i cinc mòbils carregant-se.

A les dotze, el vent i les fulles que s’avancen a la pluja, comencen a volar pel carrer. Una remor que ve de la muntanya ens avisa del que ve: fulles volant, soroll de pluja caient al bosc, dones i nens corrents a treure la roba que havien estès als tancats de fusta que donen al carrer… En sec, no queda ningú, només nosaltres tres, com a rucs, sota la protecció d’una teulada de fulles amb evidents necessitats de reparació.

De moment, posem les motxilles sota la protecció de les cases del costat, però quan la tempesta descarrega amb força i el vent ho mulla tot, les entrem a dins de les cases amb el seu permís. Finalment, fa tant de vent que tanquen les portes per protegir-se. L’Alberto es tanca a una casa i en Dave i jo ens quedem sota un bocí de teulada que resisteix i on simplement et mulles una mica. El terra de serradures aviat queda xop. Ja ens veiem passant fred durant cinc hores al descobert d’una camioneta, xops com a polls anant cap a Wamlana. Això, si passa el cotxe.

Al cap de mitja hora, en passa un que ve de la costa, però ens diu que no va a Wamlana, gira poble endins i para davant la casa del cap. Hem estat rucs, mullats aquí per res. Al cap de 20 minuts arrenca i gira pel carrer paral·lel i tot i que només pot sortir per on som nosaltres, no torna a aparèixer. Diversos vilatans amb impermeables semblen que el van a buscar i que recull la gent a un altre lloc. Hem de sortir com sigui del poble i no ens podem quedar sense seient. Així que em canvio les sabatilles reixades pel sol i em poso les botes d’aigua.

Resulta que el cotxe l’han contractat els professors per anar a Wamlana i no el podem utilitzar. Ens diuen que ja en vindrà un en mitja hora. Al cap d’una estona, en venen dos: un amb bigues i l’altre amb gent. Vaig on baixa la gent i pregunto si va a Wamlana. Em diuen que sí. Pregunto si puc pujar i la gent riu. Diuen que sí. El conductor fa mala cara. Evidentment, no li fa gràcia, però tampoc m’impedeix pujar. Fem unes quantes parades per deixar gent i llavors ens creuem amb una de les professores que ens ho aclareix tot: el cotxe anirà a Wamlana, però primer anirà a dinar a casa dels professors. Abans, però recollim a l’Alberto, que ha sortit de la casa, i carreguem les motxilles. Parem perquè el conductor dini, però a cap se’ns acut sortir. Estem una mica desesperats i no volem perdre l’oportunitat de marxar i menys si podem estalviar-nos anar al descobert. A les dues sortim, amb menys pluja i amb uns quants vilatans pujats darrere.

Segueix plovent, i a part dels molts punts perillosos, on si el conductor es despista, el cotxe pot caure al riu, arribem a un punt on la terra ha cedit i a on amb prou feines passa una moto. El trajecte sembla que s’ha acabat i, per un moment, no sabem si tornem al poble o ens quedem allà a veure si ens vénen a buscar per l’altra banda. De seguida, però, baixen uns homes amb matxets, una pala i un pal de ferro i tenen clara l’estratègia: ampliaran la carretera bosc endins. Per fer això, simplement han de tallar dos arbres, moure un metre cúbic de terra i algunes pedres considerables.

Finalment, el cotxe passa. Tarzan, Tarzan!, crida el conductor i seguim el nostre camí fins a Wamlana. Allà trobem en Daniel per la carretera amb un 4×4 (2.000.000 Rp diàries) per on hem baixat, a una hora i quart de camí abans del primer assentament, que va a filmar el black-lored parrot.

Sopem en l’únic restaurant que hi ha, prop de la pista en direcció a la muntanya. Tot i que és ben bàsic, on en altres llocs ens cobren 13.000 Rp per cap, aquí ens cobren 50.000 Rp. Paguem, però ens queixem, aprofitant que tenim una intèrpret que ens ajuda a llogar el cotxe per demà. Ens tornen 50.000 Rp amb una explicació confusa. Arrangem, després de llargues negociacions, un cotxe per demà a les quatre del matí per 1.000.000 Rp.

A l’hotel, ens espera un policia, o això diu, que ens demana el passaport i ens diu que és amic del Daniel. Resumint: vol 300.000 Rp per cap a canvi de protecció. Me’n vaig a dormir i ni li dic de l’existència d’en Dave, que es deslliura de perdre el temps.